La Pedra Filosofal

Tanco LPF

2006-11-24T15:14:00.000+01:00

Doncs això.

Tanco.

Però no vull deixar la blogosfera. Els que vulgueu podeu venir a veure'm entre l'Ona i el Tsunami.

El Joan em deia Ona, del diminutiu de Raquel, Raquelona, li agradava dir-me Ona. A mi també m'agradava. Amb el temps, i atès que em coneixia (em coneix, encara) força bé, va anar dient-me Tsunami cada vegada que m'enfadava per alguna cosa. No, no cal que us imagineu que m'enfadava amb ell. Hi ha moltes coses a la vida que em poden fer enfadar. Ell em deia Tsunami quan jo argumentava i gesticulava enfadada amb alguna cosa o alguna injustícia d'aquestes que ens fan encendre la sang.

En fi. He passat una temporada massa llarga sent el Tsunami i ara fa cosa de mesos he recuperat a l'Ona.

M'agrada l'Ona i no m'agrada gaire el Tsunami, però vull estar entre l'Ona i el Tsunami.

:)

I més, senyora, i més

2006-11-23T13:46:00.000+01:00

Sembla que l'esperit nadalenc comença a treure el nas. Els valencians més reaccionaris ja comencen el que ells anomenen "un acte de defensa" dels dimonis catalans...

Ells, els tendenciosos

2006-11-22T14:47:00.000+01:00

Em sembla que aquest titular és tendenciós: La cultura que se avecina.

En el cos de l'article es diu: «Será la primera vez que un partido abiertamente declarado independentista asume un departamento tan sensible como el de Cultura.»

Clar això, d'entrada, és dolent. Però el fet que fins ara no hagi passat deu voler dir que abans, un Departament tan sensible com el de Cultura, estava en mans de no independentistes, cosa que per la cultura deu ser millor... serà que els independentistes tenim un nivell cultural menys sensible que els no independentistes...

Do not grate me :P

2006-11-20T22:35:00.000+01:00

En fi... llegiu això. A mi m'ha agradat.

Negre

2006-11-20T20:17:00.000+01:00

Avui m'he tornat a vestir de negre. Comença a ser massa recurrent. Entre el negre i les llàgrimes me n'adono que no estic bé. Quan les coses es torcen, intento redreçar-les i les acabo retorçant més.

Torno a estar envoltada de gent i massa sola. No hi sóc, no m'hi sento.

Vull recuperar l'alegria, vull riure i en canvi no en trobo motius. I sé que els tinc davant, però no els veig.

Massa llàgrimes... em deshidrataré.

Voldria estar en un pou fons i fosc i no sortir-ne durant una temporada. No vull fer res. No vull veure a ningú. No vull anar enlloc. No vull quedar-me on sóc.

Terratrèmol 17 de novembre de 2006

2006-11-18T08:24:00.000+01:00

Uau... jo el vaig sentir. A les 7 i 20 de la tarda estava escrivint un sms i vaig notar que la cadira es movia. Al principi vaig pensar que era un camió que xocava contra casa meva, però després vaig veure les notícies i ho vaig entendre tot. Avui he llegit la notícia a VialWeb.

Contact

2006-11-14T10:19:00.000+01:00

He trobat força interessant aquest article. Sona al que diu en Carl Sagan a "Contact", o per als que no recordeu llibres, a la pel·lícula homònima protagonitzada per la Jodie Foster. Potser el trobo interessant perquè a mi m'agraden molt les matemàtiques o perquè penso que no pot ser que en un univers tan gran només hi siguem nosaltres.

Penso que, si ho recordo en el seu moment, em compraré el llibre del Fernando J. Ballesteros.

Jo també vull un estat propi

2006-11-13T16:37:00.000+01:00

Ja sé que la campanya aquella es va acabar, però avui he llegit a LaMalla que els d'Ossètia del Sud han votat que sí (99%) en un referèndum sobre la independència, en el que es preguntava: "Està d'acord que la república d'Ossètia del Sud mantingui l'estatus actual d'Estat independent i sigui reconeguda per la comunitat internacional?", i ara resulta que la UE no en farà cas d'aquest referèndum. Doncs jo vull que facin un referèndum aquí sobre l'autodereminació i que tothom en faci cas, perquè som nosaltres els que hem de decidir qui o què som...

Hoodwinked

2006-11-13T11:49:00.000+01:00

Ja feia molt temps que hi volia anar, i finalment ahir, diumenge, vam anar a veure aquesta bonica pel·lícula d'animació. El títol de la versió catalana és "La increïble però certa història de la Caputxeta Vermella", com a traducció de la versió original "Hoodwinked"... en fi, no faré ara una crítica sobre les traduccions dels títols de les pel·lícules, però n'hi ha que són...

Al cas... ahir la vam anar a veure al cine, amb versió original. A mi em va agradar força, penso que estan molt ben trobats els personatges i tot i que vaig pensar que era massa evident qui era el lladre, la història està explicada a base de flashbacks dels quatre personatges principals, la Caputxeta (Red), l'àvia (Granny), el llop (Mr. Wolf) i el llenyataire (Woodsman) i comença allà on acaba el conte que ens explicaven les àvies, de manera que podem veure el conte explicat des de quatre punts de vista diferents, però mesclats entre ells.

Em va fer pensar que mai tenim la possibilitat de saber tot el que passa, perquè sempre rebem una informació parcial de la realitat; em va anar bé de veure-ho perquè essent com sóc i tenint aquesta necessitat que tinc de saber sempre una mica més... doncs va bé de veure que les coses sempre tenen altres punts de vista, tal com li passa a la Red quan veu a la Granny com una aparició volant pel cel, després, quan es veu què ha viscut la Granny, s'entén que no era una aparició... en fi, que per saber com és la realitat has de tenir més informació que la que et proporcionen els teus sentits.

Hòstia! M'oblidava de fer menció especial a l'esquirol ajudant del llop, que té problemes amb la cafeïna, com el meu informàtic preferit, el meu nen, l'Èric!!! Huàs l'esquirol aquest em va fer pensar en l'Èric des del primer moment de sortir en pantalla, la manera de parlar, de fer, els problemes cafeïnístics, la hiperrevolució després d'haver begut una tassa de cafè, la impossibilitat que ningú l'entengui quan porta dues copes (de cafeïna) de més :P

M'agrada

2006-11-11T09:54:00.000+01:00

Uooo!

M'agrada molt aquest rellotge:

També sóc del tipus 10 de persones que existeixen al món, tal com diu el lema d'aquesta arxifamosa samarreta:

I remenant per la xarxa he trobat altres "bromes" matemàtiques que m'han fet força gràcia. Una de les que més m'agrada és:

Why do mathematicians think Haloween and Christmas are the same?

Because 31 Oct = 25 Dec.

Au, aquí us ho deixo :)

Cagu'm la paritat dels collons

2006-11-10T15:40:00.000+01:00

En fi... en tinc els ovaris farcits, de tanta paritat.

Sí que és ben cert que hi ha moltes coses que han d'anar a parells o a parelles, com els mateixos collons, o els meus ovaris, que atès que són dos i ben avinguts, estan aguantant aquesta història de la paritat de manera que cap dels dos suporta més que l'altre...

El cas és que quan acabava de començar la campanya, ens va fer evident que no hi ha cap dona cap de llista. Jo em queixava aleshores i em sembla que ho hauré de seguir fent... de fet, ja ho he fet.

Si voleu podeu llegir el comentari que he posat en aquesta fabulosa notícia de LaMalla, en la que la mateixa periodista que ens explicava que no hi havia dones cap de llista, ens comenta que la parcel·la de govern corresponent al PSC serà paritària i diu:

[…] que aplicarà el criteri de la paritat entre homes i dones a l'hora de nomenar els set consellers socialistes del nou Govern d'Entesa Nacional de Progrés. Això vol dir que hi haurà un mínim de tres dones conselleres socialistes […]

hummm.... no perdona, això vol dir que hi haurà 3 conselleres i mitja, no fotem! si volem paritat, que hi hagi paritat!

El temps

2006-11-09T08:49:00.000+01:00

Diuen que el temps ho acaba posant tot al seu lloc, però mentre això no passa hem de fer equilibris per mantenir la salut mental enmig del desordre.

Em sembla que no lliga

2006-11-07T19:25:00.000+01:00

He llegit al Racó Català un article d'en Víctor Alexandre en el que diu que "Si Esquerra no escolta les seves bases és que s'ensuma la resposta i prioritza el poder al país. Les bases, però, tenen molt a dir i ho faran. Cosa que, paradoxalment, dignifica Esquerra."

Fins aquí, bé.

Passa que després n'he llegit un altre, que parla, justament de les bases d'ERC, o si més no, d'una part de les bases, les JERC, i només el títol ja em diu que el que pensava en Víctor Alexandre potser no és ben bé el que ha acabat passant: Les JERC donen suport a l'opció d’Esquerra per a un govern d’Entesa Nacional pel Progrés.

Hi ha una altra cosa que diu en Víctor Alexandre, que també he trobat a LaMalla i a VilaWeb i penso que en aquest cas el benvolgut Víctor sí que té raó: "Per adonar-nos-en, n'hi ha prou que ens preguntem si les bases de Convergència i Unió farien mai una cassolada davant la seu central del seu partit en cas d'un pacte CiU-PSC."

En fi, em sembla que els catalans, ara per ara, ens han repartit males cartes... jo només hi veig vuits i nous i cartes que no lliguen...

Repetició de la jugada

2006-11-05T09:26:00.000+01:00

Ara fa tres anys, després de les eleccions, els catalans vam haver d'esperar i esperar fins que els polítics es van posar d'acord sobre qui havia de ser President de la Generalitat, President del Parlament i qui d'ells es quedava amb cadascuna de les conselleries. També van decidir canviar-ne el nom d'algunes, com per exemple la del Conseller en Cap, que va passar a dir-se Conseller Primer... en fi, les funcions eren les mateixes, no? doncs com si en volen dir Conseller Més Il·lustre del Molt Honorable President de Torn de la Cadira Més Cobejada pels Polítics Catalans, tant és, el nom no fa la cosa, però clar, el tripartit, i més concretament, en Carod-Rovira, no podia acceptar una cadira que havia creat en Pujol perquè els catalans ens acostuméssim a veure i sentir al seu dofí, en Mas...

El cas és que després de les eleccions del dimecres passat, ara tornem a estar com fa tres anys, amb un govern que no governa res, perquè deu pensar que total, com que tampoc sabem si ens hi hem de quedar, per què fer res? i uns polítics que es troben, es saluden, es somriuen, es diuen que s'estimen i així, anant de dinar en dinar i de sopar en sopar fins que... fins que es posin d'acord, espero.

El cas és que moltes d'aquestes coses que estan fent ara, ja les van fer fa tres anys, per tant ara aniran més de pressa, no?

El que m'agrada de tota aquesta història és que encara no he vist que hi hagués converses amb els del PP ni amb els C's... potser estan parlant entre ells? :P

Mas ofereix a Carod-Rovira que sigui el conseller primer
Montilla comunica a Mas que descarta la 'sociovergència' i que aposta pel tripartit
Saura assegura que hi haurà un nou tripartit
Carod no es decanta pel tripartit i pica l'ullet a un front nacionalista

De totes maneres, no sé gaire a què juguen... si uns diuen A els altres van i diuen, no, no nosaltres B... ho fan per fer-nos perdre el nord o la paciència? perquè jo ja en començo a estar tipa, eh!

Ressaca electoral

2006-11-02T11:09:00.000+01:00

Avui és aquell dia que tothom va ple d'eleccions. Jo no seré menys.

Ahir a la nit, a mesura que anaven passant les hores, pel meu cap anaven passant diferents coses.

La primera és una cosa que va dir –em sembla (vull dir que no n'estic del tot segura xD)– en Nadal referint-se a aquesta nit electoral no seria llarga. I és ben cert, fa anys, jo recordo moltes nits electorals, ja que la meva mare participava activament en tot el dispositiu i a casa, amb el pare, esperàvem que la mare tornés, però sempre ens quedàvem adormides, la meva germana i jo, perquè les nits electorals eren mooooolt llargues. Ara ja no en són. Si el col·legis tanquen a les vuit o les nou de vespre, al cap de dues o tres hores ja es tenen els resultats oficials, escrutat el 100%.

Una altra cosa que vaig pensar, m'imagino que com tothom, és que estem igual que estàvem, però ara tots som tres anys més vells, i alguns, no tots, som tres anys més savis. El cas és que ara fa tres anys jo volia que, tal com havien quedat les coses, hi hagués un pacte entre ERC, PSC i IC, que és el que va passar. Ara, no vull que es repeteixi aquest pacte, per diversos motius:

fa tres anys, el presidenciable del PSC era en Maragall, ara és en Montilla i, francament, entre un regionalista i un espanyolista, doncs...
fa tres anys veníem de 23 anys de govern pujolista i crec que el país necessitava un canvi, ara hem passat tres anys de canvis massa constantment, i em sembla que el país no en necessita tants de canvis
fa tres anys creia que el PSC era un partit d'esquerres i català, ara sé que és un partit de centre i espanyol, si més no, el seu secretari general n'és, i a més a més, em sembla que fan massa cas al que volen els seus germans (o cosins, diuen que com més cosins, més endins, i em sembla que el que ha fet el PSOE amb el PSC és anar més endins impossible) de Madrit
no vull al govern del meu país un president que ha fet el llit a l'anterior president, essent, com són (o eren?) del mateix partit
no vull de president a un senyor que distingeix entre viatgers i turistes per no haver d'assumir responsabilitats (m'imagino que els turistes són els que duen la càmera i la camisa hawaiana i els viatges deuen ser els altres, però ell tampoc no ho ha explicat)
no vull com a president una persona que no sap parlar la llengua del país, i no vull dir que no la sap parlar bé, si no que no la sap parlar; em sembla d'una claredat meridiana el fet que quasi ningú no parla correctament cap llengua, jo sóc moooolt repel·lent en temes lingüístics, però sóc conscient de les limitacions de la raça humana, per tant no aspiro a que ningú parli correctament al 100% el català, però això que fa en Montilla és un crim lingüístic i no, jo no vull que pel món es pensin que això que parla aquest home és la meva llengua. D'altra banda, em sembla que si aquest home fos president i anés de visita oficial a qualsevol lloc del món, no faria servir la llengua del país, si no que faria servir la llengua del país veí que, de fet, és la seva llengua i m'imagino que la deu parlar bé.

Una altra cosa que em va passar pel cap va ser que ara ja són 6 partits amb representació parlamentària, després de molts anys sent-ne 5. A veure què fan aquests ciutadans d'en Boadella. Ells diuen que venen a salvar-nos i a aconseguir que tinguem llibertat... en fi, no veig gaire de què ens han de salvar i, sincerament, penso que hem tingut èpoques de menys llibertat. Ah! també diuen que lluitaran pel bilingüisme, i he de dir que fins a cert punt, em sembla bé, perquè ara com ara hi ha una llengua que és menystinguda enfront de l'altra, però, alguna cosa em diu que ells es pensen que la més desafavorida és la que jo crec que està per sobre... en fi, ja ho deia en Campoamor: "En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira". De totes maneres, ells s'equivoquen i jo tinc raó, això us ha de quedar clar, eh!

Una altra cosa que em va passar pel cap van ser les imatges de fa tres anys d'en Carod-Rovira, traient-se una clau de la butxaca i repetint a tort i a dret: "Nosaltres temin la clau de la governabilitat!". Bé, jo penso que la tenien la clau, però també penso que van fer el ridícul. Ja ho pensava aleshores, però veient com han anat les coses després, encara ho veig més clar. Espero que aquesta vegada, tot i que també tenen la clau, no vagin fent el papallona.

En fi, ara el que a mi m'agradaria és que ERC i CiU pactin alguna cosa que faci que el país millori. No hi tinc gaire esperances dipositades en aquesta idea, sobretot recordant la imatge d'en Mas a la Moncloa venent el país per un plat de llenties; no hem d'oblidar que la retallada de l'estatut la va perpetrar el propi Mas, amb les tisores d'en Zapatero... en fi. El cas és que jo voldria que ERC sigui decisiva, però que no sigui pedant, i tot i no voler-ho, em resulta més suportable imaginar-me al Mas de president que al Montilla. Per acabar, crec que el millor que ens podria passar seria un govern sense majoria de CiU, amb pactes puntuals amb les altres forces polítiques, cosa que obligaria als polítics a treballar per posar-se d'acord i això redundaria en beneficis reals per als ciutadans.

Ja veurem què passa, de moment, el que sí tinc clar és que tots han dit que desplegaran l'estatut, però alerta que si el despleguem gaire hi veurem toooooots els forats que van deixar-hi el tàndem M-Z, també tinc clar que no arriben tots els diners que deien que havien d'arribar i que hauré de seguir pagant peatges fins que em surti barba. Hi ha coses que ni les eleccions poden canviar!

[04/11/2006, edito] Acabo de llegir aquesta notícia a LaMalla, em sembla que pinten bastos...

Les dones a la blogosfera

2006-10-25T19:16:00.000+02:00

En Saül Gordillo va obrir la "caixa dels trons" amb el seu comentari a l'article Generació bloc. Avui n'ha escrit un altre, Per què no hi ha dones a la blogosfera política?, en el que diu que li va fer aquesta pregunta a la Carme Porta i ella n'ha escrit un article, Les dones a la blogosfera.

L'he anat a llegir i volia escriure-hi un comentari, però al final era tant llarg que he pensat que era millor escriure'l aquí.

Jo sóc una dona de 33 anys, tinc dos fills i estic separada. Treballo fora de casa 8 hores i, als vespres, quan els nens són a dormir, "treballo" a casa. I a més a més escric un blog. No és un blog polític, és un blog i prou.

En el meu blog hi parlo de les coses que em passen, i moltes d'aquestes coses que em passen sí tenen relació amb la política, és a dir, que també hi parlo de política.

Entenc que s'ha de potenciar la igualtat entre homes i dones a tots els nivells socials, però també entenc que els homes i les dones som diferents, de la mateixa manera que no totes les dones són iguals entre elles ni tots els homes entre ells. Generalment, quan dic això, que els dos gèneres som diferents, em diuen que això és el que genera el mascilsme. Jo no ho crec.

És ben cert que venim, i hi som encara, en una societat patriarcal dominada pels homes, però penso que la lluita de les dones per la igualtat en tots els sentits és una lluita mal enfocada.

M'explico: hi ha casos, com per exemple l'avortament, en que les dones hi tenim un paper més actiu; sóc conscient que perquè hi hagi un embaràs hi han d'haver participat un home i una dona, però el lema més sentit en la lluita en favor de l'avortament és: "nosaltres parim, nosaltres decidim". Jo crec que aquesta frase diu molt més del que diuen les seves paraules. Si en aquest cas el "poder" de decisió el volem per a les dones, per què no podem acceptar que en altres casos aquest "poder" pugui ser dels homes?

Em sembla que aquest és el cas més clar, almenys és el més clar que se m'ha acudit ara, per descriure que la diferència hi és i que és absurd voler ser iguals en absolutament tot. Penso que el que cal és voler no ser diferents en aquelles coses que podem fer tant bé o tant malament els homes com les dones. Però fer extensiu això a tot em sembla una equivocació.

Jo estic a favor de la igualtat entre gèneres. Tots hem de tenir les mateixes oportunitats, i no és just el paper en el que la societat encara ens té relegades a les dones. I no és just perquè moltes de nosaltres no el volem fer aquest paper, però n'hi ha moltes que s'hi troben millor fent de mares de família, esperant que el marit treballi i les mantingui, a elles i a les seves proles. Elles també han de tenir la seva oportunitat. La seva oportunitat de viure la seva vida com elles vulguin.

Les dones hem de treballar fora de casa, sempre que ens interessi fer-ho. Mai no m'ha semblat just el rebuig que provoca en segons quins sectors de l'àmbit femení i feminista de la societat el fet que una dona que vol ser mare decideixi deixar de treballar per dedicar-se a la família. La pregunta és: si ho fa un home, és socialment i política correcte, però si ho fa una dona no n'és de correcte? És una decisió vital important i personal. Sobre tot és una decisió personal.

En el meu cas, sempre havia volgut ser mare, des de jove. Quan vaig decidir tenir els fills mai no em vaig plantejar deixar de treballar (malauradament em vaig quedar sense feina, però no vaig deixar de buscar-ne ni quan estava embarassada ni després del part, però això és una altra història) i no hauria trobat just que ningú em digués que ho havia de fer pel bé de la família, però, com he dit abans, tampoc no hagués estat just que ningú em digués que cometia un error si deixava la feina per tenir fills.

Ara me n'adono que al final tot s'acaba reduïnt al mateix. Per què no hi ha dones a la blogosfera política? Potser sí que és perquè les dones tenim un paper secundari, encara ara, a la societat, però potser també és perquè a la majoria de dones no els interessa tant la política com a la majoria dels homes. Potser sí que és un problema social, però potser es tracta, també, de decisions personals, no?

No ho sé, al final sempre m'acaba cansant l'eterna guerra de sexes. Em sembla que el fet de buscar la igualtat amb tant d'afany fa que fem més grans les diferències.

Tant de bo

2006-10-25T11:03:00.000+02:00

He llegit dues notícies i he pensat que tant de bo, al final, les dues es facin realitat.

En el cas d'en Puig i Antich (VilaWeb) no es podrà fer res per salvar-li la vida, però almenys seria, tal com diu l'article, un fet sense precedents i potser podria ser la primera de moltes coses que cal revisar sobre el què, el quan, el com i el qui de tants fets succeïts durant el règim franquista.

En el cas de les 7 dones que es vol salvar de ser lapidades (laMalla) espero que aquesta mobilització aconsegueixi el que es proposa.

Dessalar l'aigua per potabilitzar-la

2006-10-24T14:21:00.000+02:00

Aquesta notícia publicada a laMalla m'ha fet recordar que ja feia temps que se'n parlava de la dessalinitzadora.

Em sembla un gran projecte i farà que els recursos hídrics no depenguin exclusivament dels rius, que a la conca del mediterrani són com són.

La dessalinitzadora, aquesta i totes les altres, es basen en l'osmosi inversa.

Ja he rebut moltes peticions perquè expliqui què és l'osmosi inversa, però primer us hauré d'explicar què és l'osmosi.

L'osmos i és el procés pel qual si tenim dues solucions de diferent concentració el solvent de la més diluïda passa, a través d'una membrana semipermeable (que ha de ser permeable al solvent i impermeable als soluts), cap al sí de la més concentrada a fi efecte d'igualar ambdues concentracions.

Així, per exemple, si tenim una cèl·lula, que té una membrana cel·lular que és semipermeable en el sí de la qual hi ha una solució aquosa de diversos components, i la submergim en aigua pura, és a dir en H2O, l'aigua pura passarà a través de la membrana cel·lular fins aconseguir igualar les concentracions a l'interior i a l'exterior de la cèl·lula. D'aquesta manera és com beuen les cèl·lules.

Aquest és un procés natural i es dóna sempre que la pressió en les dues solucions sigui la mateixa.

L'osmosi inversa és, tal com indica el seu nom, el procés invers: fer passar el solvent de la solució més concentrada a la més diluïda a través d'una membrana semipermeable. Aquest procés es dóna exercint una pressió a la solució més concentrada per forçar el pas del solvent a través de la membrana semipermeable cap a la solució més diluïda. Aquesta pressió que s'ha d'exercir és la que fa que sigui necessària una despesa energètica per obligar al solvent a anar en el sentit que no li és favorable.

En fi, espero que amb això ja en tindreu prou.

La carretera del tro / Thunder road

2006-10-24T09:34:00.000+02:00

Avui toca el Bruce Springsteen en concert al Palau Sant Jordi (notícia a VilaWeb i a laMalla). Fa massa anys que no vaig a un concert seu :'(

Hi ha una cançó seva que sempre m'ha agradat molt, us la deixo aquí escrita.

Va per la Marta, encara recordo aquelles tardes memorables a casa teva ;)

THUNDER ROAD (Born to run, 1975)

The screen door slams
Mary's dress waves
Like a vision she dances across the porch
As the radio plays
Roy Orbison singing for the lonely
Hey that's me and I want you only
Don't turn me home again
I just can't face myself alone again
Don't run back inside
darling you know just what I'm here for
So you're scared and you're thinking
That maybe we ain't that young anymore
Show a little faith, there's magic in the night
You ain't a beauty, but hey you're alright
Oh and that's alright with me

You can hide 'neath your covers
And study your pain
Make crosses from your lovers
Throw roses in the rain
Waste your summer praying in vain
For a savior to rise from these streets
Well now I'm no hero
That's understood
All the redemption I can offer, girl
Is beneath this dirty hood
With a chance to make it good somehow
Hey what else can we do now
Except roll down the window
And let the wind blow back your hair
Well the night's busting open
These two lanes will take us anywhere
We got one last chance to make it real
To trade in these wings on some wheels
Climb in back
Heaven's waiting on down the tracks
Oh oh come take my hand
Riding out tonight to case the promised land
Oh oh Thunder Road, oh Thunder Road
oh Thunder Road
Lying out there like a killer in the sun
Hey I know it's late we can make it if we run
Oh Thunder Road, sit tight take hold
Thunder Road

Well I got this guitar
And I learned how to make it talk
And my car's out back
If you're ready to take that long walk
From your front porch to my front seat
The door's open but the ride it ain't free
And I know you're lonely
For words that I ain't spoken
But tonight we'll be free
All the promises'll be broken
There were ghosts in the eyes
Of all the boys you sent away
They haunt this dusty beach road
In the skeleton frames of burned out Chevrolets

They scream your name at night in the street
Your graduation gown lies in rags at their feet
And in the lonely cool before dawn
You hear their engines roaring on
But when you get to the porch they're gone
On the wind, so Mary climb in
It's a town full of losers
And I'm pulling out of here to win

Coses que passen

2006-10-23T11:14:00.000+02:00

Avui he llegit unes notícies que m’han fet força gràcia.

Una és sobre el firefocs, el navegador que faig servir a casa, perquè a la feina em mantenen l'IE, que va així com vol... en fi. Resulta que aquesta setmana sortirà la versió 2.0 del navegador i que en faran una festa a Barcelona.

Una altra és sobre les eleccions al Parlament de Catalunya, que seran d’aquí una setmana i cosa. Ara resulta que demanen el vot útil, xD, i jo que em pensava que en democràcia tots els vots eren útils... no sé si sóc jo la que ha de revisar les seves creences o si són els polítics que han de fer un poc millor la seva feina.

La tercera també és sobre les eleccions. Aquesta ens explica que hi ha fins a 70 candidatures... en fi, i jo que encara no he sentit dir gaire coses coherents a les 5 amb representació parlamentària... sense comentaris.

Un dia per recordar

2006-10-21T12:15:00.000+02:00

Uau, el passat dijou, 19 d'octubre, va ser un dia per recordar.

Primer vaig tenir una entrevista per una feina que fa molt bona pinta. No en vull dir gaire res perquè no vull que es gafi, només dir que l'entrevista em va anar força bé, em van fer parlar en anglès, que feia uns dos mil anys que no el parlava i em van dir que encara en conservo l'accent :)

Després vaig trucar al Joan, perquè tenia dues trucades perdudes seves al mòbil d'aquell mateix matí. Parlant amb ell, anava baixant per Via Augusta, a la plaça de Gal·la Placídia, i mentre ell m'anava anunciant que la Carol està prenyada jo anava somrient pel carrer, amb un somriure que no m'hi cabia a la cara, i la gent del carrer em mirava, i, fins i tot, alguns m'acompanyaven amb el somriure i se'ls enganxava. Uau, va ser molt gran aquell moment. Va ser un moment de felicitat, un d'aquells que cal aprofitar i gaudir-lo, un d'aquells que cal no oblidar.

Després vaig anar a treballar normalment. A mesura que passaven les hores em notava que m'anava posant més i més nerviosa. Aquella tarda havia quedat amb el Sergi per parlar dels nens. Jo no volia que hi hagués cap mal rotllo, no volia retrets i no volia passar-ho malament. Jo volia parlar amb ell de com ens havien anat les coses, de com haviem arribat fins aquí, de com n'havíem estat de feliços, al principi, quan tan sols érem amics, bons amics. Però patia perquè no sabia com hi aniria ell a la trobada i això em feia estar nerviosa.

Al final tot va anar sobre rodes. Ell va anar-hi amb la mateixa intenció que jo. Vam seure i vam xerrar un parell d'hores. Vam recordar coses i vam decidir-ne. Pel bé dels nens i pel nostre bé i pel bé de les persones que ens acompanyaran a partir d'ara i de les que ho han estat fent fins ara, el millor que podem fer, els dos, és intentar mantenir l'amistat que ens unia i fer-la forta i no permetre que les tensions, que sempre n'hi haurà, esfondrin el que nosaltres volem pels nostres petits.

Després vam anar a buscar als nens, que estaven a casa la meva sogra, amb la Irene, i tots cinc vam anar cap al cotxe. Els nens estaven pletòrics. Ens van veure contents i parlant amb normalitat i em sembla que és una de les coses que ells necessitaven veure i sentir. Em sembla que el Sergi i jo hem fet el primer pas per tornar a ser persones entre nosaltres, sense rancúnies, sense retrets.

Vaig tornar a ser feliç, i ja era la tercera vegada, aquell dia, que sentia aquella cosa a la boca de l'estòmac, allò que em fa saber que he de retenir aquell moment i recordar-lo, perquè és un bon moment.

Vaig anar cap a casa, amb els dos nanos mig adormits a les seves cadires. Una vegada estaven al llit, dormint o adormint-se, vaig connectar l'ordinador i vaig connectar el msn, el correu i el navegador. Volia escriure, aquí, tot el que m'havia passat aquell dijous, però encara m'havia de passar una altra cosa. Una altra cosa que em va fer sentir feliç.

Tenia un correu nou al hotmail. Al principi vaig pensar que seria una mala notícia (digueu-me pessimista, però us equivocareu :P) i quan el vaig obrir, el vaig haver de llegir dues vegades. Era un correu d'una tal Anna que treballa a Catalunya Ràdio i que em deia que casualment havia llegit el meu blog i que li havia interessat una entrada en la que parlo sobre la felicitat. Hòstia!! Justament avui que havia tingut tres moments més de felicitat i que volia escriure'ls. L'Anna em deia que volia que sortís a un programa que preparen per la setmana entrant que parla sobre la felicitat. Jo li vaig contestar ràpidament que estaré encantada d'explicar el meu moment de felicitat per la ràdio. Així doncs, em trucaran el dilluns per sortir en antena a "Una nit a la Terra"!

Qui m'ho havia de dir que el meu blog el llegia gent. Jo creia que tan sols el miraven els quatre amics que tinc repartits per la xarxa, i, tot i que sóc molt conscient que internet és un mitjà molt vast i que podia ser que hi entrés més gent, no creia que això passés.

En fi, en un sol dia vaig viure quatre moments de felicitat, absolutament diferents entre ells, però no per això menys intensos.

Us repto a que els visqueu vosaltres també, no us els deixeu escapar, val molt la pena ser feliç tots els moments que la vida t'ho permet.

No hi ha dones cap de llista

2006-10-18T01:24:00.000+02:00

Em sembla que no ens hem de preocupar d'aquestes coses.

Sincerament penso que la paritat aquesta que es vol "imposar" a la política és una manera de dir-nos: dones, no us preocupeu, que nosaltres, els polítics, pensem que sou tant vàlides com nosaltres, els homes.

Gràcies, ara ja em sento més segura i millor, més protegida.

Una dona no és millor que un home només pel fet de ser dona, per tant, si hi ha un home més vàlid, si us plau, no hi poseu una dona. És un flac favor que feu a la societat... i ja veieu què passa, no? Ara els periodiestes ens expliquen si les llistes són paritàries en lloc de mirar de fer-nos arribar els programes electorals.

Els THMs i les casualitats

2006-10-17T23:30:00.000+02:00

Avui la Marta m'ha preguntat per què hi ha trihalometans (THMs) a les aigües potables.

Jo he provat d'explicar-li-ho.

Els químics, o relacionats, ja sabreu que són els THMs, però per als neòfits, heu de saber que els THMs són compostos derivats del metà (CH4) en els que tres dels quatre H han estat substituïts per tres halògens; els halògens són F (fluor), Cl (clor), Br (brom), I (iode), At (àstat), i podeu fer totes les combinacions de CHX3 que us vingui de gust.

Però els THMs més comuns són quatre: cloroform (CHCl3), bromoform (CHBr3), bromodiclorometà (CHBrCl2) i dibromoclorometà (CHBr2Cl).

Bé, el cas és que li he explicat que els THMs són el que s'anomenen subproductes de la desinfecció. En general la desinfecció de les aigües de boca es fa amb clor, i aquest té tendència a reaccionar amb certes coses que pugui portar l'aigua d'origen, en aquest cas, reacciona amb els bromurs i clorurs per donar els quatre THMs descrits més amunt.

En el cas de les aigües potables que tenim per aquesta zona, com que l'aigua d'origen ve de la zona on hi ha les mines de sal, tot i que les salmorres no van a parar al riu, l'aigua passa per aquesta terra salina i dissol tot el que pot (i un poc més), per tant, l'aigua d'origen té bromurs i clorurs, cosa que fa que en el tractament de desinfecció amb clor, es produeixin aquesta mena de compostos.

El cas és que avui, i aquí és on entra la casualitat, un amic m'ha enviat aquest article en el que s'explica que per evitar les filtracions de sals es cobriran les muntanyes del Bages amb plàstic.

D'aquesta manera l'aigua no dissoldrà tantes sals i es generaran menys THMs en la cloració de l'aigua.

I wanna get rid of this

2006-10-17T09:22:00.000+02:00

There is too much of you still in my life, in me, and I want to get rid of this.

I am a strong woman, but my strength is not enough.

I will not let you hurt me anymore. I will not stand and let you do with me whatever you want. That’s enough.

I have cried for you many times in the past, and I still cry for you sometimes, but I don’t want to do so anymore.

Who do you think you are? You are nobody, you are nothing.

I have a lot of love and happiness and peace in me to give and your dark clouds will not cover the sunlight in my life.

I am a strong woman and my strength will be enough.

I will keep on smiling, with my glasses on.

Me'n faig creus

2006-10-15T10:18:00.000+02:00

A vegades penso que potser sóc d'un altre planeta... no ho sé, em sembla que el món no va bé si les diferències es justifiquen amb un perquè sí.

He llegit un article a LaMalla que diu que les dones seguim cobrant menys que els homes, però que els sous de les dones han augmentat més que els dels homes: dones un 3%, homes un 2%.

D'entrada aquesta dada ja és ambigua, perquè un 3% d'un sou més baix, probablement (no és segur, però sí prou probable) serà menys que un 2% d'un sou més alt. Amb les dades que facilita l'article, amb els sous mitjans d'homes i dones, ens podem adonar que l'augment per les dones que cobren 12800 €/any serà d'uns 384 €, en canvi per a l'home, que cobra 18300 €/any, serà de 366 €. En fi, dir que l'augment per a les dones és superior em sembla una presa de pèl, i ja començo a estar bastant farta que me'l fotin, el pèl. Si tenim en compte que aquests sous que diu l'article són els sous mitjans, i pensant una miqueta (que de debò que no fa mal i fins i tot pot fer bé a segons qui...) es veu que la notícia no és en absolut encoratjadora per a les dones, sinó més aviat el contrari: no només cobrem menys sinó que a més a més ens volen fer creure que ens pagaran més, això sí, en valor relatiu, perquè en valor absolut els comptes no surten... almenys a mi no em surten.

Una altra cosa que he fet després de llegir l'article ha estat mirar els comentaris i n'he vist un que m'ha fet molta "gràcia", per dir-ho d'alguna manera. És un comentari d'un anònim que diu que les dones cobrem menys perquè no ens impliquem amb la feina tant com ho faria un home... em sembla que això és pixar fora de test, simplificar el problema i dir que les dones que no són mares no s'impliquen a la feina perquè no els surt de la figa. De fet, el que diu exactament, amb faltes d'ortografia incloses és: "És normal perqué no estan tan implicades amb l'empresa al tenir que atendre a la familia. (Anònim) 13/10/2006 - 17:19h"

Per Déu... penso que aquesta mena de notícies són nefastes, perquè generen aquesta mena de comentaris. La implicació en la feina no ha de tenir res a veure amb el sou que et paguin. Segur que aquest anònim que ha dit això és dels que, quan el PP en el govern va decidir "donar" 100 €/mes a les mares treballadores, va pensar que era injust perquè els fills són de pare i mare... en fi.

Al final, jo cobro (bé, cobrava, perquè només és fins que la criatura fa els 3 anys, després ja no hi ha deducció que valgui) aquests 100 €/mes, que de fet no són cap regal, sinó una deducció de l'IRPF perquè les mares, encara ara, i gràcies a gent com tu, anònim, hem de tenir implicació a la feina com si fóssim un home i implicació amb la família com si no treballéssim a fora de casa, cosa que fa que al final estiguem tan implicades en tot que ens deixem d'implicar efectivament en res.

En fi, res, tan sols em queda donar-te les gràcies, anònim, m'has il·luminat, ara ja sé que no em mereixo l'augment de sou perquè no m'implico prou en la feina. Em sembla que a partir d'ara m'hi implicaré tant com ho fa el meu cap, que com que ell és un home segur que en això de la implicació té les coses més clares :P

La Font Sobirana

2006-10-05T08:58:00.000+02:00

A la Cerdanya hi ha un poble preciós que es diu Prullans.

A Prullans hi ha una font, la Font Sobirana, on la gent hi va a buscar aigua fresca i bona.

Us adjunto l'analítica de l'aigua de la Font Sobirana. A la Cerdanya hi ha el costum de posar rètols amb les anàlisis de les aigües de les fonts que tenen per allà.

L'aigua de la Font Sobirana no té sodi ni potassi, per tant és una bona aigua per als hipertensos, té poca duresa i és de baixa mineralització. Personalment trobo que és una bona aigua, és fresa i treu la set... què més se li pot demanar?

Així que ja ho sabeu, si voleu una aigua bona, fresca i saludable per als hipertensos, aneu a Prullans amb un parell de garrafes i pugeu fins a la deu de la Font Sobirana a omplir-les. Tan sols us demanaré dues coses: no se us acudeixi passar-la per cap sistema de purificació d'aigua i sigueu molt respectuosos amb el poble, les seves gents i les seves vaques :P

Osmosi inversa

2006-10-03T15:09:00.000+02:00

Avui han intentat vendre'm un equip de purificació d'aigua basat en l'osmosi inversa.

He dit que tenia pressa, cosa del tot certa, però de fet, aquests sistemes, no m'interessen gens. A mi no m'agraden els equips aquests que purifiquen l'aigua. N'hi ha de diversos tipus (osmosi inversa, filtres de carbó actiu...), però penso que l'aigua que tenim –la de l'aixeta o les embotellades– ja és prou bona i ha sofert prou tractaments de potabilització (en els casos permesos) i no li cal cap altre tractament.

Jo sóc del ram de l'aigua ;) i sempre he begut aigua de l'aixeta i, mentre en surti, seguiré bebent aigua de l'aixeta.

L'aigua de l'aixeta no és pura, i sort que no n'és, perquè l'aigua pura, és a dir H2O sense més, no és bona per a la salut. L'aigua que és bona és l'aigua potable, que és la que (sol) sortir per les aixetes d'aquest nostre país.

L'aigua bona és aquella que treu la set. Almenys això deia el Dr. Oliver Rodés ja fa molts anys, i penso que amb raó. I l'aigua que treu la set és aquella que ens restitueix les sals que el nostre cos perd (suor, llàgrimes...). Cadascú té unes necessitats de sals diferents, però tots en necessitem de sals i cadascú ha de saber quina és l'aigua que més li treu la set, o sigui que no treu cap a res preguntar-me quina és la millor aigua, perquè cadascú se l'ha de trobar :)

Algun dia us explicaré el principi en el que es basen aquests equips i perquè no m'acaben de fer el pes, però de moment ho deixo aquí.

Au, te'l dedico :P

La felicitat

2006-10-03T14:25:00.000+02:00

La felicitat és allò que tots busquem, però que ens entestem a buscar en quimeres. Jo crec que la felicitat es troba en els petits moments que et fan somriure, per això intento somriure sempre i riure tan sovint com se'm presenta l'oportunitat.

L'altre dia la Marta ens va dir que ens havia de dir una cosa. Jo pensava: "o es casa o està prenyada... o es casa o està prenyada..." Va estar força estona sense dir-nos això que ens havia de dir, estava nerviosa, excitada, emocionada i no li sortien les paraules que tenia enganxades a la punta de la llengua. Al final, la Núria va dir: "et cases!" i la Marta va dir que sí.

Uoooo!!!!

Aquell va ser un moment de felicitat!

La felicitat no es busca, t'arriba, però hi has d'estar atent, i has de saber-la trobar en cada moment i en cada situació.

Et desitjo tota la felicitat del món, te la mereixes i sé que la sabràs trobar perquè ets una persona excepcional i optimista i vital i forta i bondadosa i amiga i alegre i..., i amb aquestes virtuts sabràs prendre sempre allò de bo que té cada instant i sabràs fer-ho créixer en detriment de les desgràcies, que sempre n'hi ha, però hi són per fer-nos veure que els bons moments són molts més i molt millors de recordar.

T'estima, molt, la teva Trena!

Nine Lifes

2006-09-30T18:04:00.000+02:00

Ahir vaig anar al cine.

Volia anar a veure la de la caputxeta vermella, però sempre em passen coses i resulta que jo tenia la cartellera del dia anterior i aquell dia havien canviat els horaris de les pel·lícules, i la que jo volia veure, a quarts d'onze, ja no la feien.

Així que vaig agafar el cotxe i vaig canviar de cinema. Vaig anar a veure Nine Lifes.

És una bona pel·lícula. Em va agradar molt. Explica un moment, petit, de la vida de nou dones. En algun cas, les vides d'algunes d'elles es creuen. Em va agradar molt el final, quan la filla de la Maggie li pregunta a sa mare, al cementiri, per què els gats tenen nou vides?

Et toca a tu

2006-09-29T12:46:00.000+02:00

Estava llegint aquest article de la malla i hi anava a posar un comentari, però em quedava massa llarg, o sigui que ho traspasso cap aquí.

En fi, trobo que hi ha molta campanya per unes eleccions al Parlament. No és per menystenir el Parlament, ni molt menys.

Recordo que quan jo era petita, quan es van començar a celebrar eleccions, en l'època de la transició, hi havia una cosa que anomenaven CAMPANYA ELECTORAL que durava 15 dies, just els 15 dies anteriors al dia dels comicis. Era prou divertit, hi havia tot de rètols enganxats pels carrers, amb les cares d'aquells homes seriosos que volien ser qui sap què... però eren 15 dies i després tot quedava net, si més no, als carrers...

Emperò ara, no només hi ha la CAMPANYA, també tenim la CAMPANYA INSTITUCIONAL i la PRECAMPANYA.

Penso que es podrien estalviar ambdues coses.

La primera penso que sobra, perquè la manera de fer que la població s'interessi per anar a votar és fer coses durant tota la legislatura; fer actuacions que arribin als ciutadans, que ens facin veure que aquella gent treballa per i per a nosaltres. Si ho fessin bé durant quatre anys, tant els del govern com els de l'oposició, nosaltres tindríem més clar que són persones que treballen. En canvi, es dediquen a fer teatre i a esbatussar-se dialècticament, i ens fan entrar en una mena de joc en el que mai no guanya ningú. Aleshores, quan arriba el moment de les eleccions, la INSTITUCIÓ, en aquest cas, el Govern de la Generalitat, ha de rentar la cara de la política de tota aquesta brutícia que s'han estat llençant, de manera que ens pensem que el futur serà millor. Han de fer una campanya publicitària, cosa que trobo francament fora de lloc.

I què dir del lema de la campanya institucional: Et toca a tu. Què? Què és el que em toca a mi? El que em toca és pagar la campanya aquesta per rentar la cara al govern... i suportar-la, des d'avui fins a principis de novembre!

La segona també penso que sobra. Per què li han posat nom a seguir fent el que fan sempre? Perquè durant la precampanya ho fan amb més ganes, més èmfasi i més mala llet. Però penso que tampoc cal, no? Vull dir, a què treu cap que des del mes de juliol ens estiguin dient que ells (qualsevol dels partits que us vingui al cap) fan coses pel benestar dels catalans o per tirar endavant el país, mentre que els altres (els del color contrari) no fan res, i, si fan alguna cosa només ho fan amb vistes a la fita de l'1 de novembre? És a dir, jo ho faig bé i sóc altruista; tu ets una mala persona perquè ho fas només per treure vots. Que no ho veuen que el que fan és insultar-nos? A nosaltres, als que se suposa que ens estan demanant que els votem! En insulten perquè ens tracten d'ignorants i estúpids, perquè es pensen que no tenim prou llums per veure que ells estan jugant exactament el mateix partit que els altres. Això també ho trobo absolutament fora de lloc.

També es podrien dir moltes coses sobre els lemes de les (de moment) precampanyes dels partits; que si "ara és l'hora dels catalans" del PSC, que si "més tripartit, no gràcies" (o semblant) de CIU... perquè dir les coses que faran, no, no? Millor llençar pilotes fora, així juguen a despistar-nos una mica més...

Així, podrien dedicar-se a no fer tanta renou, a fer un poc més de feina pel País, a deixar de fer tantes campanyes (publicitàries) i a esperar els quinze dies abans de les eleccions per sortir al carrer i repartir petons i abraçades, reglar bolis del partit i llençar tríptics des dels balcons... o fins i tot, posant-me nostàlgica, podrien llogar un 2CV, posar-li un megàfon al sostre i anar pels carrers de les poblacions emetent el seu missatge, però, si us plau, que deixen de campar tant lliurement, que, almenys jo, ja en començo a estar massa farta!

El meu avi

2006-09-28T12:56:00.000+02:00

Fa molts anys, un dia de setembre, el meu avi es va morir. No sóc capaç de recordar-ne la data, sé que va ser el setembre de 1979, però mai no recordo el dia. Li ho pregunto al pare, però em sap greu fer-ho, perquè penso que li estic fent una putada fent-li recordar constantment la mort de l'avi.

Cada any, des de fa molts anys, per les festes de la Mercè, me'n recordo de l'avi. De fet, el recordo prou sovint, i també penso en les àvies. Però per la Mercè, l'avi sempre torna.

Jo era petita, i ell, molt gran. Era alt i cepat i tenia una enorme panxa rodona. A mi m'agradava córrer pel passadís de casa seva cridant "avipanxaaaaa" fins a trobar-lo i llençar-me sobre la seva panxa.

El recordo allà dret, al menjador de darrera, a la porta que dóna al passadís. A una mà, el bastó, l'altra mà estirada buscant l'interruptor de la llum... amb les seves ulleres negres, que li amagaven els ulls, els cabells blancs i ben pentinats.

També recordo la seva olor.

I la seva roba. Encara en conservo un jersei. Ara em va bé a mi i el duc sovint, per casa...

Era el meu avi, l'avi Ramon, l'avi panxa.

El fomentem o ens el fan fomentar

2006-09-22T09:28:00.000+02:00

Després de la polèmica que tenim entre mans respecte el català i l'Eto'o, i després de veure enquestes on es pregunta si el Barça ha d'obligar als jugadors a saber català, només falta que els de TVE3, en el seu programa "Cantamania" sortissin amb aquest estirabot.

Resulta que atesa la gran quantitat de queixes respecte al fet que la majoria de cançons d'aquest programa eren en castellà o en anglès i que resultava que en català n'hi havia molt poques, el programa, que ahir a la nit va fer el recital final, va decidir que totes les cançons serien en català. El cas és que la Roser (la presntadora) va dira això, que totes les cançons serien en català, perquè des de Cantamania i des de TV3 es fomenta el català. L'Àlex, al seu torn va dir "o el fomentem o ens el fan fomentar".

Trobo absolutament desafortunades aquestes paraules.

Com és possible que des d'uns ens públic i català es permetin aquestes coses?

Pel que fa al tema del Barça, han dit que ells no obliguen a saber el català, però sí que demanen que els jugadors l'entenguin i s'integrin en la societat que els acull, la societat catalana. Doncs a mi em sembla que ho haurien de demanar amb més èmfasi, perquè, començant pel Cruyff (que porta aquí des del 1973 i encara no ha dit ni mitja paraula en català, això sí, ell l'entén, però se'l fa traduir per guanyar temps i poder-se pensar millor la resposta...) i acabant, ara mateix per l'Eto'o o el Ronaldinho, em sembla que es poden comptar amb els dits de mitja mà els jugadors estrangers del Barça que han fet l'"esforç" de parlar la llengua del país.

Em sembla especialment greu el tema del Barça, perquè tots aquests jugadors són estrelles i són personatges públics i el que fan ells és imitat per molta gent. Si ells entenguessin o intentessin entendre una mica més el país on viuen, i s'hi integressin, molta més gent també ho faria, i aleshores... en fi, aleshores tot seria un poc diferent, però això, és somiar truites...

No entec gaire res...

2006-09-21T14:25:00.000+02:00

Últimament estic patint un cert desconcert polític. M’explico.

L’altre dia vaig llegir la notícia que l'Ibarra no es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques d'Extremadura i que deixarà la política activa. Bona notícia. Sobretot perquè aquest baró del PSOE, més proper a una dreta rància del que ell mai reconeixerà, mai no ha deixat d’escopir merda sobre totes aquelles coses que li fessin un poc de flaire a català. Encara que fos fortor a català regionalista o espanyolista. Tant li era. Va dir que es quedaria al seient del darrera i que no parlaria, perquè parlant, la única cosa que s’aconsegueix és distreure al conductor. Aquest dia estava contenta, per la notícia.

Com cada dia, vaig passar per davant d’un d’aquells anuncis on es veu en Montilla capcot, amb cara de no haver trencat mai cap plat i amb un lema que diu "ara és l’hora dels catalans". També com cada dia, vaig pensar que el PSC està tendint molt perillosament a deixar de ser un partit polític català per passar a ser una mena de braç del PSOE. Quan poc falta per tenir un Ibarra aquí, que ens insulti directament en català, o catanyol, com el que parla en Montilla... Ara ja no estava tant contenta.

Un o dos dies més tard, sento la notícia que en Múgica, el defensor del poble espanyol, ha portat el nostre Estatut (després de fer tota la ruta: Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats, Senat i Referèndum) al Tribunal Constitucional perquè ha rebut queixes de més d’un centenar de persones (xDD, elevadíssim percentatge respecte tota la població espanyola que se suposa que ell ha de defensar). Diu que no és una actuació política, sinó tècnica. Diu que no és constitucional demanar que els catalans tinguin l’obligació d’entendre el català, perquè, clar, l’estatut no diu que tinguem l’obligació d’entendre el castellà, això ja no cal dir-ho, això ja ho diu la constitució; emperò tampoc veig que demanar que els catalans entenguem la llengua del país sigui anticonstitucional, perquè en cap cas l’estatut nega la presència del castellà, senzillament no l’esmenta. Em sembla que són ganes de tocar el voraviu, i ja fa massa temps que ens l’estan tocant.

Després, a més a més, resulta que en ZP (apoyaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya) va i diu que no ens hem d’ofendre per això. Si es fan servir les vies democràtiques ningú no es pot ofendre. I, si realment pensa això, per què no li ho va comentar a l'Ibarra quan el senyor aquell anava dient tot de mentides respecte l’estatut que va sortir del nostre Parlament? Com és que no li va dir a l'Ibarra que els catalans havíem seguit les vies democràtiques i que, per tant, ell (l'Ibarra, o el Bono, o el que sigui d’aquesta mena) no tenia perquè ofendre’s? Per què sempre se’ns recrimina a nosaltres quan intentem alçar un poc la veu en favor d’allò que creiem, democràticament, que ens pertoca? Potser és perquè els catalans (com el Montilla) també ens critiquem quan els catalans (els que no són com en Montilla) alcem un poc la veu.

Avui, al cotxe, sentia la ràdio i deien coses com que en Portabella i el grup d'ERC a l’ajuntament de Barcelona no estan d’acord en que el pregó de les festes de la Mercè d’enguany es faci en castellà i la Mayol deia que això és una actitud electoralista, perquè ERC mai no s’ha queixat de cap dels pregoners (potser és perquè aquesta és la primera vegada que es fa en castellà, però això la Mayol no ho contempla). Seguien dient coses sobre el merder aquest del defensor del poble espanyol i jo ho anava sentit tot, sense entendre gaire què ens està passant.

Però el que m’ha acabat de causar més desconcert i més desassossec intern ha estat el fet que de tots els polítics que he sentit a la ràdio aquest matí, amb l’únic que hi estic completament d’acord és amb en Piqué. Ha dit que la política del PP d’en Rajoy i en Zaplana de seguir demanant que s’investigui l'11-M no és bona i que s’haurien de dedicar a fer coses en lloc de dedicar-se a fer merder i no deixar treballar als investigadors del cas.

Doncs això, no acabo d’entendre res del que està passant...

Per què?

2006-09-19T08:52:00.000+02:00

Aquest matí, mentre anava amb el cotxe cap a la feina, he sentit a RAC1 que els jutges no pensen afluixar en els judicis contra els pressumptes etarres que estan en procés judicial.

És a dir, que no els amnistiaran pel fet que s'ha obert el procés de Pau després de l'alto el foc d'ETA del passat mes de març. En principi trobo que és una bona mesura. Si els atemptats pels que es va detenir a aquestes persones es van dur a terme abans de l'alto el foc són coses que cal jutjar i, en cas necessari, condemnar.

I jo em pregunto: per què?

Per què no es va actuar de la mateixa manera quan es va acabar la dictadura?

Per què els assassins del règim campen tranquil·lament des de l'any 1975?

Per què es va donar el mateix tractament als presos polítics que als botxins que van matar tanta gent impunement?

Per què des de l'estat espanyol s'impulsen actuacions per jutjar a en Pinochet i no es fa res de res per jutjar els crims del règim franquista?

Salvador

2006-09-17T21:56:00.000+02:00

Divendres passat vaig anar a veure "Salvador".

Tenia ganes que s'estrenés la pel·lícula i les coses van anar rodades i sortosament vaig poder anar a Sant Cugat al cine a veure-la.

En Salvador Puig i Antich va ser l'últim executat per garrot vil durant el règim franquista. Va ser un cap de turc. Els franquistes volien sang per pal·liar la ràbia que els va produir la mort d'en Carrero Blanco a mans d'ETA. Si no fós per l'assassinat aquest, pentura... tant és, si no fós pel si no fós.

Pel que fa a la pel·lícula, a mi em va agrdar força. Em va sorpendre el fet que expliquen poc el significat del que ell feia, però segons el director (en Manuel Huerga) no pretenia ser una peli documental sinó una que mostrés la vida d'aquell moment... potser seria millor una situació política més clara de cara a poder entendre millor el perquè de tot plegat. D'altra banda ha rebut força crítiques dels companys del MIL perquè diuen que es pinta al Salvador com un noi amb males companyies que acaba dedicant-se a atracar bancs... (En resposta a la pel·lícula "Salvador" / Paremos la película "Salvador").

No ho sé jo potser hi hauria posat un poc més de context històric, perquè si no saps què passava a l'estat en aquella època, o què passava al món no sabràs gaire què hi pinta en Pinochet parlant o qui representa que era aquell que va volar amb el cotxe per sobre d'un edifici...

Em va impressionar va ser el fet de saber que la germana petita, la Merçona, va anar a jugar un partit de bàsquet mentre estaven matant al seu germà... les altres tres germanes (la Imma, la Montse i la Carme) sí que van estar amb ell fins que les van fer fora de la presó, però la petita va quedar-ne lluny, sola i separada de la família. No ho sabia això, sempre havia pensat que les quatre germanes havient anat juntes a la presó. Clar que la Merçona era petita, aleshores, però a mi em va sorpendre veure que havia anat a jugar el partit...

Una altra cosa que em va impressionar va ser la recreació tant (massa?) realista de la mort al garrot vil. La tranquil·litat del botxí. La paciència del metge esperant que acabés de morir.

Mentre mirava la pel·lícula vaig pensar que la seva va ser una mort injusta... però totes les morts en són d'injustes, no?

Colpidor

2006-09-13T21:17:00.000+02:00

"No siguis tan humil, no ets tan gran"

Volia dir moltes coses al voltant d'aquesta frase, però em sembla que no cal.

Nura: novè dia. Això s'acaba

2006-09-12T21:49:00.000+02:00

Diumenge 27 d'agost de 2006

Avui és l'últim dia que estic aquí (aquesta vegada, perquè segur que tornaré :P).

Al matí ens llevem i no sabem gaire què fer. Em sembla que les dues estem una miqueeeeeta moixes.

Al final ens decidim i anem a Cales Coves. El camí per arribar-hi és de carros i els que van davant nostres o són molt prudents o estan cagats de por perquè no li passi res al cotxe i van a 10 per hora... és crispant...

Al final arribem a la platja i comencem a pujar per les roques cap a les coves. Enterm en un parell de coves. Antigament les coves eren els llocs on es sepultava als morts. Més endavant la gent hi vivia. Després hi van anar els okupes. Al final el Consell Insular de Menorca ha decidit tapiar les coves perquè eren un niu de merda... és trist, perquè les que encara resten obertes són prou maques, però brutes, això sí. Hi ha brutícia per tot arreu, obviaré dir el que s'hi pot trobar per allà...

Arribem a dalt de tot i ens quedem mirant avall, al mar i les coves, assegudes en una enorme roca. Parlem de tot, de la vida, de les coses que ens ha tocat viure. Mai no s'és prou gran per viure una situació crítica del pare o de la mare. Mai no s'està prou preparat; per segons quines coses no hi ha res que et prepari, senzillament ho vius i després ho recordes.

Després de xerrar força estona tornem a buscar el cotxe i anem a dinar a Macaret. Avui també hi ha la Núria. Em sento trista, hi estic molt a gust a Can Sales. Després de dinar, a l'hora de les postres, la Núria ens obsequia a la Sara i a mi amb dues Vaquis (no sé com es deu escriure això). Uala!!!! Quina gràcia!!! Són vaques de Menorca de la menorquina, què més puc demanar!!!

Quan arriba el moment de marxar... aixx... no sé què dir. Dono les gràcies a en Toni i na Xisca per haver-me rebut amb els braços oberts i haver-me tractat... millor impossible. El Toni diu que ells no han fet res, que s'han limitat a seguir com sempre, diu que si jo no hi hagués estat ells haurien fet el mateix. Això és el millor que et poden dir, m'han tractat com si fos un més i sense compliments i sense complicacions... ha estat perfecte, de debò.

Abans de marxar la Xisca em dóna la recepta de la tortada d'ametlles. La faré.

Marxem. Anem a conèixer en Calaf, el gos de la Sara. Està en una tanca. És un gos enoooorme i preciós. Passegem una estona amb ell. Em sembla que ell voldria que ens hi quedéssim més estona, però no pot ser.

Anem cap a casa a descarregar les fotos a l'ordinador de la Sara. Només n'hem fet unes 500 i estem una estoneta esperant que baixin totes. Després estem una estoneta més mirant-les. Ens truca la Núria a veure si hi anem a sopar, farem pizzes.

Anem a casa la Núria i tornem a mirar les fotos, perquè ella també les volia veure. Després ens fiquem les tes a la cuina i fem cadascú la seva pizza. Hi posem de tot: sofregit de tomàquet, blat de moro, palets de cranc, gambes, tonyina, olives, ceba, pebrot verd... i mozzarela. Les fiquem al forn i al cap d'una estona surten les tes pizzes amb més bona pinta d'aquesta banda de mar!

Després de sopar, sense gaire ganes, em despedeixo de la Nüria i anem cap a casa. Demà ens hem de llevar prest, el meu avió surt a les 8 del matí i la Sara després ha d'anar a treballar. Jo no marxaria, però ho he de fer...

Nura: vuitè dia

2006-09-12T21:12:00.000+02:00

Dissabte 26 d'agost de 2006

Avui pinta que serà un dia un poc més relaxat.

La Sara treballa al matí i jo aprofito per mirar si m'hi cap tot a la maleta (i la bossa!!!). Si no m'hi cap tot, em caldrà comprar una altra maleta o sigui que més val que miri avui si ho puc ficar tot en el poc espai que tinc.

A mig matí vaig a la farmàcia a fer una visita. Després passejo un poc per Ló. Un dia vaig veure unes kickers verdes molt maques a una botiga de sabates per fiets i fietes (:P), però crec que el meu número potser també el tindran... tinc un peu escàs, jo, per dir-ho d'alguna manera. Al final, però no aconsegueixo trobar la botiga novament, cosa que, en el fons, representa que és una bona notícia perquè ja me he comprat dos parells de sabates i tampoc cal passar-se, no?

Quan la Sara plega baixa a buscar-me i anem a dinar a Macaret i després fem un poc de sobretaula amb els sudokus, que enganxen força.

El cel comença a ennegrir-se i decidim marxar cap a Ló. Com que es posa a ploure ens quedem mirant un DVD que és una versió de "Braveheart" (nu c si s'escriu així), però feta per uns mallorquins i s'anomena "Vaig Fort". És prou divertida, però força llarga.

Cap a les set deixa de ploure i anem cap a la cova d'en Xoroi. Quan hi arribo em quedo petrificada. Jo creia que era una cova, i resulta que sí que l'és la cova, però l'han reconvertida en un bar de copes. És maco, hi ha unes terrasses que queden just al penya-segat i es veu la mar com pica, i el sol que es va ponent i Mallorca i gavines i altres ocells, però jo no m'acabo de creure el que estic veient. Ens hi quedem força estona. Mirar la fauna humana és una cosa molt interessant, jo m'hi podria estar hores. Hi ha gent de tot i per tot i fent de tot...

Sortint de la cova anem cap a Ses Salines a sopar a Ca Na Marga, avui hem reservat taula. Una altra vegada, en arribar-hi ja se sent l'olor de carn (bona) a la brasa. Seiem i mirem la carta. Tot fa pinta d'estar boníssim, sobretot mirant els plats que porten cap a les altres taules. Al final ens decidim per un filet de bou cadascuna, amb dues salses, una de formatge de Mó (aixxx, sóc un ratolí, no hi puc fer més) i l'altra, una mica més típica, la salsa de pebre verd. Quan ens porten els talls de carn em quedo bocabadada, no només és l'aspecte de carn bona de debò, sinó que a més a més està ben cuita, al punt, feta i torradeta per fora i roja per dins. Les patates fregides que acompanyen la carn són d'aquelles que te'n menjaries una grossa de racions, cruixents i ben fregides, amb uns allets per sobre... espectacular, fa cosa de tocar-ho de tan maco que ho fan. Entre la carn, les sales i les patates quedem les dues plenes, però decidim fer postres, perquè les que hem vist passar amunt i avall deien "menja'm". Jo he demanat un tiramisú, que crec que és el millor del món i la Sara ha demanat també unes postres boníssimes, però ja no sóc capaç de recordar què eren.

Amb la panxa rodona com una nou sortim de Ca Na Marga i anem a dormir i a pair ;)

Nura: setè dia

2006-09-11T22:12:00.000+02:00

Divendres 25 d'agost de 2006

Avui la Sara treballa. Ja se li han acabat les vacances :'(

Em desperta a quarts de nou per dir-me que se'n va a treballar. Jo em llevo i em prenc el meu cafè preceptiu. Quan ja estic raonablement desperta i amb prou coneixement per vestir-me, marxo de casa, prenent una clau per poder tornar i recordant-me de tancar la porta :P.

Agafo el bus per anar fins a Ciutadella i faig tot el trajecte dreta al bus, no hi ha cap seient buit. Arribo a Ciutadella i passejo tot el dia per la ciutat vella de Ciutadella, el port, els carrers estrets i torts, els fanals enganxats a les cases.

M'he comprat una guia de Menorca molt maca i la començo a llegir. A les primeres pàgines parlen de les vaques menorquines, ja sabia jo que les vaques són importants :)

L'altre dia que vam venir a sopar a Ciutadella em vaig comprar unes sabates, però en vaig veure unes altres que també em van agradar molt. Al final, després de passar unes cinc-centes vegades per davant de la botiga de les sabates, decideixo entrar-hi i comprar-me-les. Són liles i sembla que duen un rètol on hi diu: "Raquel, compra'ns!", com aquell de "Menja'm" de l'Alicia al país de les meravelles... la temptació d'unes sabates noves és massa gran per a mi, i la millor manera de fer passar una temptació és caure-hi.

Decideixo anar a agafar el bus i acabar el dia a Mó, quan arribo a l'estació del bus encara falta un poc per la sortida i sec en una terrassa a fer un cafè. A l'hora de pagar, la cambrera triga tant a portar-me el canvi que perdo el bus. Ara hauré d'estar una hora més a Ciutadella, i després ja serà massa tard per anar a Mó, o sigui que em quedo un horeta asseguda en un banc a prop de l'ajuntament, prenent l'ombra i llegint la meva flamant guia de Menorca.

Quan arribo a Aló penso que aniré a veure la Sara a la seva feina. Em quedo mirant el mapa del poble que hi ha just al costat de la parada del bus i em trobo a la tia de la Sara, que m'explica com arribar a la feina de la Sara. Era on jo pensava, però me n'alegro que m'ho hagi explicat.

A la farmàcia em peso, xDDD, quan arribi a Barcelona m'he de posar a fer regim seriosament, i penso que faré exercici, encara que sé que em costarà força, però ho faré.

Torno cap a casa i em dutxo i espero que arribi la Sara perquè avui anem a sopar As Molí des Racó amb la família de la Sara i uns amics seus de València, però que viuen a Madrit, en Paco, la Neus, en Diego i l'Aitana. M'agrada molt aquest sopar. Som 9 persones, 7 catalanoparlant, però de tres dialectes diferents. Jo parlo català de Barcelona, ja sabeu què vull dir, les as obertes i dient ka maku tota l'estona. Els de can Sales parlen menorquí, però jo sempre els entenc. En Paco i la Neus parlen valencià, però no gaire apitxat. Em fa especialment gràcia un comentari que fa la Neus sobre la seva filla petita, a la que anomena "xiqueta". Si ho hagués dit la Xisca, hauria dit "fieta" i si ho hagués dit jo, "nena". M'agrada la meva llengua, m'agrada molt. A més a més, resulta que és l'aniversari de la Neus i li porten les postres amb una espelma perquè la bufi.

Després de sopar, la Sara, la Núria i jo anem a passejar un poc per Es Mercadal. Aquí també hi ha coses molt curioses, com una porta que té el pany per obrir-la a l'alçada del turmell, si vas gaire gat segur que no el trobes el curiós pany, però ara ja no em sorprenen les peculiaritats del menorquins :)

Tornem cap a casa, la Sara demà al matí treballa i s'ha de llevar prest.

Nura: sisè dia

2006-09-06T19:02:00.000+02:00

Dijous 24 d'agost de 2006

Ens llevem al matí i no sabem gaire què fer. Fa dos dies que la Núria ha marxat i el temps que ella ha estat aquí hem anat tant de bòlit que ara ens fa la sensació que no fem res, però tan sol és una sensació. Mirem les guies que la Sara va anar a buscar (abans que nosaltres arribéssim) a l'oficina de turisme d'Aló. Ens decidim per anar a veure el Fort Malborough (s'ha de llegir 'Malbrou' –amb accent anglès– i no pas 'Malboro' –com el tabac).

Agafem el cotxe i anem cap a Mó, ja que el Fort està per allà. Deixem el cotxe en un pàrquing que hi ha per als que van al Fort. Caminem una mica i passem per una urbaintzació que es veu que és coenguda perquè sempre hi ha gallines deixades anar, per allà. I galls. I també veiem pollets o polletes (no ens vam pas dedicar a sexar-los :P).

Arribem al fort i el noi de la porta ens explica que amb l'entrada perimer hi ha una zona on hi ha un audiovisual que explica la història del Fort i després es fa la visita, seguint el recorregut preestablert. Ens pregunta si el volem en castellà i li diem que no, xDD, en català. Ens diu que ens hem d'esperar uns minuts per sentir-lo en català. Ens esperem. Mentre ens esperem em vaig fixant amb una família de catalans d'aquests que fa vergonya. Un nen cridaner, uns pares cridaners, també, i un altre noi, que podria ser un cosí, per exemple, que no desentona gaire. Tinc, una altra vegada, vergonya aliena... Al final, entrem i ens posen el vídeo en català. La família de brètols no deixa de fer renou i em molesten, no em deixen sentir bé l'explicació. Sort que decideixen que ja no necessiten més informació i comencen la visita abans que acabi l'audiovisual. Quan acaba, la Sara i jo comencem a caminar cap a dins del Fort. Anem relativament lentes per no trobar-nos amb la família pesada, però ells van més lents, perquè es dediquen a fer tonteries, com entrar a les zones tancades i seure als decorats... molt lamentable. Fem tota la volta al Fort i des de la part exterior es pot veure la Mola. Trobem un paper al terra i recordo que és un paper que el pare de la família impresentable havia dut a la mà des del principi, i el més lleig és que allà al costat hi ha una paperera, que és on deixem el ditxós paper...

Després de la visita al Fort, anem a dinar a Macaret. Na Xisca ha fet una tortada d'ametlles per un sopar que tenen aquesta nit, ha pensat que m'agradaria provar-la i n'ha fet una de petitona per mi. En tallem un tros per cadascuna. Mmmmmm que bona!!!!! Fem sobretaula i sudokus.

Havent dinat (i paït) anem primer a la Naveta dels Tudons i després a Líthica, una pedrera de marès tancada reciclada a pedrera per visitar i per a esdeveniment, com concerts o altres. Estan cap a la zona de Ciutadella, o sigui que avui haurem recorregut l'illa d'est a oest!!!

La Naveta dels Tudons està molt ben conservada. Les navetes són els llocs on s'enterrava als morts i es diuen així perquè tenen forma de nau invertida. Hi ha una nena petita (molt petita) que entra dins la naveta al coll del seu pare. Em sembla que es diu Mireia.

Líthica, la pedrera és molt maca. Hi ha uns jardins a dins en els que t'hi pots perdre. Hi ha figueres, que fan molt bona olor, però cap figa menjable... Arribem a la zona destinada ara a escenari dels concerts i ens trobem amb un nen petit (un fiet) que està fent un recital. Sa mare l'escolta des de davant mateix de l'escenari i el seu germà i el seu pare n'estan una mica més lluny. Nosaltres també l'escoltem. Canta el 'Sol solet'. Quan acaba l'aplaudim. Es queda estorat i meravellat. Se'l veu content. Saluda, des de l'escenari estant, com un cantant professional.

Tornem a casa a canviar-nos. Avui anem a sopar a Ses Salines, a un restaurant que es diu Ca Na Marga. Quan hi arribes ja fa olor de carn a la brasa... mmm se m'obre la gana. Hi entrem, però ens diuen que no tenen cap taula, que havíem d'haver reservat... :'(

Decidim anar a Fornells a sopar. Anem a un restaurant que té davants de pecar i darreres de penedir, a excepció d'un cambrer argentí guapo perquè sí. La Sara es queda una estoneta mirant-li el cul :P i jo no li puc veure, perquè el tinc a l'esquena... Ens foten una clavada de collons, el menjar no s'ho val i el servei tampoc. Ens sentim estafades, però al menys l'argentí ens ha alegrat un poc la vista i les oïdes :)

Tornem a casa i a dormir.

Avui en són 3 d'anys

2006-09-05T09:36:00.000+02:00

La meva nena avui fa tres anys. Aixxx...

Petons Rut, la mare t'estima :)

Jo també vull un estat propi

2006-09-05T07:36:00.000+02:00

Bé, doncs. Heus aquí la meva adhesió a la campanya impulsada per en Xavier Mir. Podeu llegir la notícia a diferents medis, però jo us enllaço la notícia del Racó Català... perquè sí, perquè vull.

Bon dia a tothom.

Nura: cinquè dia. Hem caminat damunt la Lluna

2006-09-03T21:55:00.000+02:00

Dimecres 23 d'agost de 2006

Aquest matí anem a la platja. Cap de les dues som d'aquelles que es queden estirades a la sorra de la platja a veure com passen les hores i a cremar-se amb el sol. Ambdues preferim l'ombra, llençar-nos a l'aigua, nedar un poc i tornar a l'ombra, però avui hem decidit que toca platja. Anar a Menorca i no anar a la platja deu ser un crim. Així doncs, anem a la platja. Tot i que és el mes d'agost i està ple de turistes que omplen l'arena, decidim anar a la platja.

Anem a cala Mitjana, que està al costat de cala Mitjaneta. Cala Mitjana està molt plena, o sigui que decidim caminar fins a cala Mitjaneta. Mirem a veure si trobem un lloc per estirar les nostres tovalloles. Al final trobem un lloc perfecte a una roca sota un pi. Estirem les tovalloles i ens asseiem a mirar la gent. És un esport de risc això de mirar la gent... pot ser-ho, si més no. Ja sé que hi ha d'haver gent per a tot, que si tots fóssim iguals seria un avorriment, però hi ha cada cosa pel món que... com deia la Mafalda, a la platja t'adones que el gènera humà cada vegada té menys de gènere i menys d'humà.

Després anem a dinar a cala Galdana, a un restaurant que es diu el Tobogan. És maco perquè com que avui són festes a Ferreries tota l'estona posen música de jaleo i els cambrers van fent rondes de pomades (per a ells, no per als clients). Fan gràcia. M'ha agradat molt veure'ls tant contents.

Després anem al cap de Favàritx. Mentre anem per la carretera ja vaig veient que el color de les pedres és diferent. És més de pissarra, de fet és pissarra. Ens hi acostem més i la Sara em diu que la gent comenta que sembla que sigui com el terra de la lluna (encara que la frase no sigui la més encertada).

La veritat és que em quedo absolutament impressionada amb el cap i el far de Favàritx. Me l'imagino en un dia ventós i em fa ganes de veure-ho. De moment em quedo amb la imatge d'un dia diàfan d'agost amb una brisa suau i marina. Ens quedem allà xerrant un parell d'hores. Em sembla que ens hi podríem haver quedat mil hores més.

Fem una foto d'anunci a les meves sabates: les sabates Benestar et duran fins a la Lluna!

Anem cap a Aló perquè els dimecres hi ha el Mercat de Nit. Allà m'hi compro la meva vaca de Menorca :P

Finalment ens n'anem cap a casa la Núria a sopar. En teoria ha de ser un sopar suau, però hi ha de tot: formatge, sobrassada, carnixua, figues i cervesa. Tot molt bo i la companyia fabulosa.

Nura: quart dia

2006-09-03T17:38:00.000+02:00

Dimarts 22 d'agost de 2006

Avui la Núria marxa. Ella torna cap a Barcelona i després cap a Girona. L'acompanyem a l'aeroport. La deixem a l'aeroport i hi entra. La Sara i jo tornem al cotxe. Estem moixes. Sap greu que la Núria hagi de marxar.

Anem a casa. La Sara està millor, però necessita descansar. I jo també. Fem una rentadora. Ens quedem tirades a la cova de la Sara. Estenem la roba neta. Anem a comprar dinar i el portem cap a Macaret a dinar a la fresca.

Avui fa bon dia i després de dinar anem cap al cap de Cavalleria. A veure la platja i la farola (:P). Quan hi arribem ens trobem que hi ha un ecomuseu. Hi fem una petita visita. Hi ha una família de nòrdics que també fan la visita. Són quatre. van ben vestits, amb roba còmoda, però roba. Duen sandàlies (sense mitjons). Miren, observen, escolten el audiovisuals amb atenció, comenten entre ells amb veu baixa tot allò que (em sembla) els sorprèn. M'agraden. Amb ells per allà vaig mirant els plafons i escolto i miro els audiovisuals (els que funcionen). Espero que ells hagin acabat i els connecto en català. Una mica més tard entra una família d'espanyols. Són tres. Tots tres tenen una mica de sobrepès, van amb els banyadors i les xancletes. Mengen xiclet. Fan una repassada ràpida a les coses que es poden veure a l'ecomuseu. Es criden de punta a punta de la sala per dir-se que ja en tenen prou i a veure si marxen cap fora. Agraeixo que marxin. No puc evitar fer-me'n una fotografia mental. De les dues famílies. Les dues maneres de fer. Mai no m'han agradat els guiris que van vestits de platja a totes les hores del dia i per anar a qualsevol lloc... no ho sé, potser sóc jo, però crec que hi ha ocasions i ocasions i que per anar a segons quines bandes és millor vestir-se i no anar amb el banyador. En fi. Després penso en la imatge que es deu haver endut la família de nòrdics sobre la família d'espanyols. La Sara i jo decidim marxar de l'ecomuseu i anar cap al far.

Per tot arreu hi ha com muntanyetes de pedres i pedretes i còdols. Al principi fa certa gràcia, però després comença a fer certa ràbia i al final només tens ganes de destrossar totes les muntanyetes. N'hem destrossat alguna, però totes ens ha estat impossible.

Arribant al far, cap a l'esquerra hi ha un penya-segat i com una entrada a una cova. Entrem a la cova. La Sara m'agafa la mà i em diu que vagi fent fotos amb el flaix posat per tal de poder-nos-hi veure a l'interior de la cova. Caminem una mica, ens hem d'acotar per no xocar amb el cap al sostre de la cova. Al final es veu una llum. Anem cap a la llum. Hòstia! És preciós!! La llum ve d'un forat al penya-segat. Es veu el mar, blau i infinit. Si goses i treus un poc el cap pots veure com trenquen les ones al peu del penya-segat. Impressiona. Sobretot per la manera com hi has d'arribar. I perquè al final del túnel es veu la llum i hi has d'anar.

Ens hi estem una estoneta mirant, després sortim i anem cap al far. Ens dediquem a destrossar les primeres muntanyetes de pedres tot llençant-les al mar des de dalt del penya-segat davant del far. En llences una, des de dins del penya-segat, allunyat de la vora, vas caminant tranquil·lament fins a la vora i pots veure com la pedra encara cau, i cau molt a prop, sembla que l'hagis de llençar lluny, cap a mar interior, però no, cau als peus del penya-segat. Ens asseiem uns minuts i contemplem el mar, i el món, que s'extén plàcidament als nostres peus. Ens adonem que el món és rodó... n'és molt de rodó, és un cercle perfecte. I nosaltres en som el centre.

Anem a caminar una mica. Hi ha massa gent. Criden. Fan ràbia. Són gent que van pel món sense adonar-se'n que la seva presència no és la única i que segons el que fan pot ser que molestin als que els envolten. En la nostra caminada anem destrossant alguna altra muntanyeta de pedres. Quan tornem els pixapins cridaners encara hi són. Si no són els mateixos s'assemblen molt. Em fan sentir malament. És molt trist. Jo també sóc pixapina, però espero no crear aquesta mena d'espectacles quan em desplaço fora de la meva ciutat...

Anem cap a la platja de Cavalleria. És de sorra vermella. Anem caminant per la vora de l'aigua i se'm mullen els pantalons. Hi ha una concentració de meduses tant gran que ni la Sara ni jo ens hi volem quedar. Arribem fins al final de la platja, però la quantitat de meduses no disminueix. Cap de les dues es banyarà en un mar infestat de meduses. Ara, però, les dues tenim ganes de fer un bany. Anem cap al sud? Anem-hi.

Anem a Son Bou. És una platja gran i plena de turistes, però si tens prou paciència i ganes de caminar i vas fins ala punta on no hi ha l'hotel, no hi ha tanta gent. I més si tenim en compte que nosaltres hem arribat a la platja a les set. Ens banyem al mar. És el segon dia de platja. Ens estirem una estona i esperem que comenci a pondre's el sol. Molt maku!!

Tornem cap a casa. Ens dutxem i anem a sopar a Ciutadella. De camí, per la carretera, me n'adono que no hi ha llums. No hi ha llums a la carretera i no n'hi ha de poblacions, pots veure trams foscos, sense cap tips de llum. Ni tan sols la lluna. Aquesta nit hi ha lluna nova o quasi nova. Tot fosc. Em quedo impressionada. Recordo que quan vaig estar al japó em va impressionar el contrari...

Tenim gana i primer anem a sopar. Després fem un volt pel casc antic de Ciutadella. M'agrada molt. Hi ha moltes botigues obertes i em compro unes sabates... són les 12 de la nit! Anem al port de Ciutadella. Em sembla que per allà és on es fan les corregudes aquelles tan famoses de Sant Joan.

Les dues estem cansades. Tornem a Ló per la carretera fosca.

Nura: tercer dia

2006-09-02T21:11:00.000+02:00

Dilluns 21 d'agost de 2006

Ens despertem al matí, no tant cansades com ahir, però la Sara té el coll agafat i avui sembla que està una mica pitjor.

Avui volem anar a Cavalleria (a la platja i al far... o farola :P). Ens truca en Toni i ens diu que fa un poc de vent del nord i que no és bona idea anar cap a Cavalleria, per tant fem un canvi de plans i anem cap al sud, a Son Bou i després a la Torre d'en Gaumés.

La Torre d'en Gaumés és un poblat talaiòtic bastant sencer. Encara hi ha tota una zona en excavació. Es veuen força bé les cases i el que a mi m'agrada, que és el sistema de recollida d'aigua. Des d'allà hi ha una vista maca d'Aló i del Toro.

Després anem a Subaida. A veure vaques i comprar fogasses i sobrassades. Ens deixen fer un tast dels formatges i embotits que comprarem i són realment bons. Després mirem una mica l'era i hi ha un forn que a la Núria li agrada molt. Jo prefereixo mirar les vaques.

Anem a dinar a Na Macaret. La Xisca està preocupada perquè diu que el dinar és un poc escàs, però no és pas cert. Tot molt bo. Havent dinat la Sara s'estira una estona... cada vegada està pitjor, pobreta nina meva. La Núria i jo ens quedem fent sobretaula amb la Xica i en Toni i ens expliquen històries de quan eren petits, de com es vivia a l'illa, de les seves experiències. El Toni comenta que li han regalat un llibre en blanc perquè escrigui totes aquestes històries, però ell no ho ha fet, encara. Penso que estaria molt bé que les escrivís o, si més no, que les anés explicant a algú que després les transcrigui. Si és cert que no hem de perdre la memòria històrica no és menys cert que les petites històries de la gent, les que mai no sortiran en un llibre d'Història (en majúscules) moltes vegades il·lustren molt més nítidament la realitat quotidiana del poble i de les seves vivències... en fi, des d'aquí faig una crida a en Toni (i a tots els Tonis que hi ha repartits arreu del país) perquè no deixi perdre aquestes històries.

Quan la Sara es lleva, una mica més recuperada, tot i que no gaire, tornem a pujar al cotxe i ens duu cap al Barranc d'Algendar. És un lloc preciós. Anem caminant per un camí fins que la Sara ens fa baixar per unes escales (com les que hi ha a les piscines) cap a un lloc que diu "Es pas d'en Revull i la penya fosca". Hi ha un caminet amb herbois i arbres i pedres. També trobem una casa en runes. És la casa dels nans, els de la Blancaneus. Ho sé cert, perquè dins de la casa hi ha unes escales que duen cap a una porta que a mi m'arriba sota pit. No hi ha pis superior, però, tan sols es pot pujar l'escala i quedar-te a l'entrada de la porta, de la petita porta. Amb la Núria arribem a la conclusió que prop d'allà hi ha d'haver una mina d'or i diamants, ja que si els nans hi vivien i anaven a treballar a la mina... potser encara hi deu quedar alguna cosa ;-)

Tornem enrere fins al camí una altra vegada. Quan pugem l'escala de piscina fem fotos dels nostres tres formosos culs, però aquestes, de moment, queden censurades :P

Seguim el camí i anem passant per diferents trams, cadascun amb mil coses per mirar. Una sargantana, una flor, escarabats, figueres, moreres... la sara ens diu que aquest camí arriba fins a vora Ciutadella, però nosaltres no hi arribarem. Comença a fer-se tard i hem quedat amb la Núria per anar a sopar As Molí des Racó (Català).

Anem a casa, abans d'anar a sopar. La Sara té febre, però no defalleix. Em fa passar pena, però no li ho vull dir, ella ja ho deu passar prou malament. Diuen la seva mare i la seva tia que quan s'emociona sempre li agafa el coll...

Anem a buscar a la Núria i tot seguit, totes quatre anem cap al Molí, a Es Mercadal. Ens diuen que s'hi ha de tenir gana, perquè fan unes racions molt consistents. Decidim demanar unes cebes farcides de carn i un pop a la gallega per picar les quatre i després un segon cadascuna. Jo demano uns calamars farcits de gambes i rap que hi canten els àngels (amb samarreta!!!). Quan arriba el moment de demanar les postres, la Sara té molt clar que vol braç de gitano de Can Sucre. Penso que deu ser molt bo, si ho demana amb aquest entusiasme i li demano si me'l deixa provar... xDDDDD em sembla que és una de les coses més dolces que he provat mai, de fet, la meva primera reacció després del tast és dir: "Hòstia! És hiper dolç!!!!"

Després de sopar la Núria (menorquina) va cap a dins a demanar el compte i nosaltres tres ens mirem una foto de la Sara amb en Xoroi.

Finalment tornem cap a casa, a dormir. He de reconèixer que durant el sopar he tingut fred. He tingut fred a l'agost a Menorca.

Au, idò, bona nit, i fins demà!

Nura: segon dia. Cal que neixin flors a cada instant

2006-08-30T20:49:00.000+02:00

Diumenge 20 d'agost de 2006

Em desperto. Trona. Són quarts de nou. Tinc son. Aconsegueixo tornar a dormir.

Ens despertem. Esmorzem xocolata amb coca bamba, però no hi ha cafè!

Anem cap a Mó i seiem a una terrassa del port a fer un cafè, a veure si em desperto del tot :P

Després anem cap a la Mola, una antiga fortalesa militar. Ens fan una visita guiada... jo la segueixo a mitges, sempre em quedo la última, vull fer fotografies de tot el que veig... Intento fer una fotografia d'uns canons, però o bé hi surt la bandera d'espanya o bé hi surt l'escut de la corona espanyola... en fi... El guia va explicant les coses, primer en castellà i després en anglès, en català no ho fan, almenys no ho fan a l'hora que hi hem anat nosaltres. Ens ho ensenya tot. Diu coses prou interessants, les poques que li escolto. Al final penso que sort que no l'he escoltat tota l'estona, perquè uns dona li ha preguntat una cosa sobre una de les casernes militars, la "penita" em sembla. Ell li diu que la casa aquesta està un poc més amunt i que hi va estar en "Luís Companis"... de poc no tinc un cobriment. He marxat i he anat a mirar el sistema de recollida d'aigua que tenien els militars. Com que sóc del ram de l'aigua, jo :P. En fi, després arribem fins on hi ha el canó aquell de 18 metres, xDDD quina cosa més ENOOOORME. Fem un poc més de volta per allà i marxem. Comptat i debatut hem estat allà unes tres hores, que m'han passat volant!

Anem a dinar as Lloc de Menorca (a l'illa un lloc és el que al Principat en diem un mas). Uau, quantes bèsties. Primer hem dinat. La Núria s'ha menjat un gelat per postres, però un lloro gegant, que de fet és un guacamayo, n'hi ha demanat un tast, em sembla que li ha agradat força perquè se l'ha acabat i després encara es vol menjar a la Núria, però li ho impedim :)

Després del dinar entrem al parc. Primer hi ha ànecs i oques i cignes. Després cabres i cabretes i bocs. Més enllà hi ha ocells, tortugues, galls i gallines de tots tipus i colors, estruços i uns altres que s'assemblen molt als estruços, però que no ho són, cavalls nans i cavalls no nans, someres... en fi un bestiari impressionant. Les estrelles, emperò, van ser les meves estimades Vaca i Mu (en honor a la fabulosa pàgina vaca.mu :P):

Sort que ha aparegut un núvol negre que ens ha deixat caure unes quatre gotes (mal comptades), però ens ha servit per haver de refugiar-nos uns deu minuts a l'estable de la Vaca i la Mu... no sabeu com n'he gaudit d'aquests moments.

Tornem a Aló i descansem una estona. La Núria i jo anem a fer un tombet pel poble, que té coses molt curioses, com per exemple dues portes seguides amb el mateix número (O_o) o unes portes baixetes, per quan els nans van de visita a Ló (:D).

Quan tornem agafem el cotxe i anem a fer una visita a Binibècquer o Binibeca. és un lloc espectacular, però molt angoixant per viure-hi o estar-hi. Hi ha una església que tan sols és la creu; hi ha una porta que no duu a enlloc; el balcó d'una casa quasi entra a la finestra de la casa veïna; per tot arreu hi ha rètols que demanen silenci, molt educadament.

Després anem cap a Es Castell, a sopar. Parem per comprar un parell de cinturons, un de la Mafalda, per a mi, i un del Groucho, per a la Sara.

Anem a sopar a un restaurant que es diu La Caprichosa. Demanem una amanida de tomàquet i formatge que està bona de debò, sobretot perquè hi han posat força formatge. Després cadascuna de nosaltres demana una cosa calenta i gratinada diferent. Finalment, a l'hora de les postres comencen els problemes. Jo demano un cafè i em porten un tallat. La Sara demana unes postres, no recordo quines, i al cap d¡un moment ve l'amo i diu que se li han acabat. Ella en demana unes altres, una crema catalana de La Menorquina. Quan li porten i la veu tota recoberta de nata comença a dir que no, no pot ser que m'hagin fet això. Va enretirant la nata i ens adonem que li falta un tros de crema!!! N'hi ha per flipar. La Sara torna la crema a la cambrera dient que no provi de cobrar-la, que això no es serveix així (es nota que ha estudiat cuina).

Bé, després tornem a casa, una mica indignades, però contestes d'estar juntes!!

Nura: primer dia

2006-08-29T21:42:00.000+02:00

Dissabte 19 d'agost de 2006

Finalment ha arribat l'hora... són les quatre de la matinada, però l'emoció del trajecte ens esperona.

La Núria i jo anem a Nura!!

Ja en tenia ganes, estic nerviosa com una nena petita que surt de casa per primera vegada sense els pares, i ja arrossego 33 desembres jo...

Arribem a l'aeroport de Mó i la meva nina ja ens espera. Ens ha preparat xocolata desfeta amb coca bamba per esmorzar, xocolati per berenar, diu ella. Ens duu a casa seva i ens situem una miqueta. Esmorzem (que bona la coca bamba amb la xocolata, xDD, se suposa que jo estic fent règim!) i quasi sense haver paït la Sara ens porta cap a Na Macaret, que el Toni ens espera per anar amb barca.

Avui el dia és bo i cal aprofitar la calma per sortir a navegar... anem a Cala Tosqueta, està plena de palets de riu i resulta que es diuen macs, i jo que creia que un mac era un ordinador... es nota que sóc de ciutat! També hi ha alguna medusa (born) i la Sara ens ensenya com treure-la de l'aigua amb una alga... és una dona d'aigua.

Després de la barca, la mar, el sol i els macs tornem a Macaret i la Sara fa pomada. Ens l'hem d'endur a la festa de Sant Climent aquest vespre.

Tornem a Aló i sense quasi ni temps de fer una dutxa ràpida, ens tornem a ficar al cotxe per anar a buscar la Núria (la menorquina) per anar a dinar al Toro. Resulta que el Toro és la muntanya més alta que hi ha a Nura i em sembla que jo a Barcelona visc més amunt del Toro, però des de tot arreu de l'illa es veu el toro i certament sembla prou alta. El dinar està força bo, em sorprèn que tenien pollastre a l'ast i la ració era de mig pollastre.

Deixem a la Núria i anem a Fornells. Tot és tant diferent de com jo m'ho havia imaginat... caminem per Fornells i faig alguna foto, n'hi ha una que m'agrada molt, amb un fanal i dues mosques :P

Tornem a Aló frissant per canviar-nos de roba i posar-nos les bambes per anar a agafar el JaleoBus i de cap a les festes de Sant Climent. En el bus anem provant la pomada de la Sara... està realment bona la pomada. Passejant per Sant Climent, de pomada en pomada, anem veient com passen els cavalls i els caixers. La Sara es troba a tothom i algú em diu que és la millor caixera de Menorca, i la més guapa! Anem trobant a gent i els anem perdent... i mentre, anem bevent... al final ens trobem un parell de nois (que no recordo com es deien) que ens expliquen una curiosa història d'un mort i del regal que li va fer la seva vídua... crec que no la reproduiré, però era certament espectacular!

Tornem a agafar el JaleoBus per tornar a Ló i finalment ens fiquem al llit sobre les dues de la matinada. Ha estat un dia llarg, intens, ple de coses... taxi, avió, cotxe i barca... festa, jaleo, pomada...

Estic cansada, però sóc molt feliç!

Cròniques de Nura

2006-08-26T11:38:00.000+02:00

Abans de començar les cròniques de Nura voldria fer un parell de coses. Una és explicar què és Nura i l'altra és l'apartat dels agraïments.

Nura és una illa del mar Mediterrani, per als que no ho saben (jo fins fa dos dies tampoc no ho sabia) és el nom que els fenicis donaven a l'illa més septentrional de l'arxipèlag balear, és a dir Menorca.

Nura és mar, roca, pedres, tramuntana, sol i núvols pintats, vaques i hospitalitat. Tot això és Nura.

L'apartat dels agraïments va dedicat a les persones que han fet possible que aquesta estada a l'illa hagi estat (i encara sigui) una d'aquelles coses que saps que mai no oblidaràs, per molts temps que passi.

La primera persona a qui li he d'agrair coses és a la meva nina, la meva petita llagosta, la Sara. Per haver-la coneguda, que això ja és tot un què, per la seva perseverància en fer-me decidir de venir-la a veure, per la seva força, per les seves ganes d'ensenyar-me tot el que fa que aquesta terra sigui tan espectacular.

Després, però no menys important, he d'esmentar la Núria (la meva Núria) per haver fet part d'aquest trajecte juntes. Fa tants anys que em coneix i encara vol seguir sabent coses de mi, que no puc deixar d'agrair-li, ja no només el viatge a Menorca sinó tot, senzillament tot. Diuen que un amic és algú que segueix al teu costat fins i tot després d'haver-te conegut. La Núria és una amiga.

També he de fer una menció molt especial a tota la família de Can Sales. Sense ells res no hauria estat el mateix. M'han obert les portes de casa seva quasi sense saber de mi res més que el meu nom. Són l'hospitalitat feta familia, tots quatre, en Toni, na Xisca, na Núria i na Sara.

Garbuix

2006-08-09T00:29:00.000+02:00

mmmm no sé gaire què dir, però necessito escriure.

Escriure m'és terapèutic. Em relaxa i m'ajuda a ordenar un poc les idees.

Feia dies que volia escriure, però amb això d'estar mig de vacances, mig terballant, fent de mare i fent de filla... en fi.

El dia 2 d'aost del 2004 vaig deixar de fumar. La Yolanda i la Núria em van regalar el llibre aquell tan famós que explica que deixar de fumar és fàcil. I n'és. El dia 2 d'agost d'enguany he tornat a deixar de fumar. He pensat que era una bona efemèride i ja en recordava la data, o sigui que ho he redeixat el dia 2 d'agost. A veure quan duro aquesta vegada.

De fet, per ser sincera, no és del tot cert que deixés de fumar el dia 2... aquell dia vaig quedar amb el Joan (un petó!!!!) i vam anar a una terrasseta del poble. Ell fuma, i jo, vaig fumar del seu tabac. L'endemà vaig quedar amb l'Alba (per cert, era l'aniversari del Dri!) i amb ella també vam estar a una terrasseta prenent unes cervesetes (etiquetades en català). Ella fuma, i jo, vaig fumar del seu tabac. Des d'aleshores ençà no he tornat a fumar, ni n'he tingudes ganes, però jo ja no poso la mà al foc per res ni per ningú.

Divendres estava molt contenta, perquè estava a un quilo i mig de canviar de desena (cap avall!!!!!), però el cap de setmana llarg amb els pares i els nens m'han engreixat dos quilos i mig... bufff...

Últimament m'ha agafat com una necessitat d'escoltar en Bryan Adams. Em recorda la meva joventud... no, més aviat, em recorda la meva adolescència, em transporta, en certa manera, a uns temps que van ser molt bons. Vaig gaudir molt, vaig fer molts i bons amics, vivia, enlloc de sobreviure. Ara em sento igual. Gaudeixo, faig amics i en retrobo dels vells temps. Torno a viure.

No sé quan podré tornar a estar per aquí. M'agradaria escriure més sovint, però ara començaré les vacances serioses, és a dir, les vacances de no anar a treballar i estaré poc davant de l'ordinador, o sigui que potser ja no serà fins el setembre, però tornaré :P

5 anys

2006-07-30T23:19:00.000+02:00

Avui el Roc ha fet 5 anys.

Volia escriure un post molt llarg explicant tot el que ha passat en aquests 5 anys, però em sembla que només diré que sóc molt feliç!

Avui és l'últim dia

2006-07-28T07:45:00.000+02:00

Barcelona, 28 de juliol de 2006

Bon dia!

La veritat és que no sé gaire què dir-vos que no us hagi dit abans.

Avui és l'últim dia que la Rut va a l'escola Rialles i, atès que no tinc més fills –per ara ;)–, és de suposar que també és l'últim dia que jo baixaré al matí fins a l'escola Rialles per deixar-la-hi.

He passat tres anys (tota una vida!) venint i veient-vos cada dia, durant onze mesos. És una gran rutina. Hem rigut, hem plorat i hem criticat tot allò que calia criticar. Han estat uns pocs (o molts) minuts cada dia, però n'hi ha hagut prou com per ser conscient que serà un moment del dia que enyoraré i recordaré amb nostàlgia.

No només us vull agrair aquests minuts al matí, si no que us he d'AGRAIR (sí, amb majúscules) tot el que heu ensenyat als meus fills, a tots dos, crec que heu fet una magnífica feina!

En fi, no em voldria extendre gaire més, només dir-vos que no m'oblido ni de la Pepita, ni de la Tahïs ni de la Míriam, i que a vosaltres tampoc no us oblidaré.

Irene
Georgina
Marrr(c)
Lupe, Guada-Lupe
Marga
(sé que en sou més, però...)

PD: si mai torno a tenir fills (que mai no se sap...) espero poder tornar a comptar amb vosaltres.

Dissabte a Blanes

2006-07-25T09:41:00.000+02:00

Aquest dimecres (dia 26) és Santa Anna. És la Festa Major de Blanes i una de les coses típiques d'aquesta Festa són els Castells de Focs. Doncs bé, jo hi vaig anar el dissabte amb un amic, de fa molts anys, l'Àlex.

Havíem decidit que en arribar a Blanes buscaríem una terrassa per sopar i veure els focs. I així ho vam fer. Vam passejar una mica pel passeig de mar i pel passeig de dins fins que finalment l'Àlex va trobar un restaurant, petitó (des de fora), que feia bona pinta.

En entrar ens va atendre una cambrera que ens va saludar en català i ens va demanar que ens esperéssim un moment. En tornar ens va explicar, en castellà, que atès que hi havia els focs, el sopar era una mica especial, era un bufet lliure i es servia a la terrassa del pis superior. Ens va agradar força la idea de poder veure els focs des del pis de dalt, així que vam decidir quedar-nos-hi.

La noia ens va pujar al pis de dalt i ens va explicar com funcionava el bufet. Jo esperava una explicació enrevessada, però al final va resultar que el bufet d'aquest restaurant funciona com tots els bufets del món. Tu et vas aixecant i menges tot allò que vols sense miraments. T'aixeques, agafes un plat, l'omples, tornes a taula, seus, menges i, si vols, tornes a aixecar-te de taula i vas a omplir el plat novament.

El cas és que aquesta cambrera a mi em va deixar esmaperduda. Primer perquè només entrar ens va atendre en català, però al cap de pocs minuts ja no sabia la llengua del país i xerrava la del país veí (cap a l'oest). Després perquè es va entestar a explicar-nos com funciona un bufet, com si el seu bufet fos especialíssim, quan de fet, era un bufet la mar de normal. Però la cosa no acaba aquí.

Després de muntar-nos la taula i assegurar-nos que des d'aquell lloc podríem veure els focs perfectament (cosa que finalment va resultar del tot falsa), ens va dir que ens esperéssim que ens vindria a prendre nota de les begudes i ens duria un plat d'embotits. Nosaltres no hi estàvem del tot d'acord, ja que hi havia una taula buida per dos, just devora la barana, des d'on segur que es veien els focs molt millor que des d'on érem.

La vam estar esperant una estoneta... però ella no venia. Quan finalment va venir ens va prendre nota de les begudes, però, ai las! se'ns va acudir demanar vi rosat. Ella ens va dir que ens en portaria un amb agulla, espumós... L'Àlex es va mig acollonir perquè va pensar que ens portaria vés a saber quin vi i, amb molta vista, li va demanar la carta de vins. Quan ens la va dur, la nostra sorpresa va ser que tan sols n'hi havia un de rosat... què pretenia dur-nos, doncs? Era un vi de la terra, o sigui que el vam demanar sense que ella hagués de decidir per nosaltres, cosa que hauria estat certament molt arriscada.

Mentre estàvem en tot aquest impàs del vi, vaig veure que damunt del davantal duia un mocador groc, de la Festa, que posava "Festa Major de Blanes, Santa Anna 2006" (o alguna cosa per l'estil).

Al cap de força estona ens va portar el vi rosat i l'aigua que havíem demanat, i es va estar força estona per poder obrir la botella de vi (aii, si em sentís en Nau :P). Com que estava allà dreta, se'm va acudir preguntar-li quin dia era Santa Anna, ja que la meva sogra (exsogra) es diu Anna i em va fer ganes de saber quin dia era el seu sant. La noia, amb cara moixa, em va dir "Ay, es que no lo sé... no soy de aquí, yo". Vaig pensar que no saber quin dia és Santa Anna no depèn del lloc d'on siguis, però això ja no li ho vaig comentar...

En fi, a tot això, encara no ens havia dut els embotits i tant l'Àlex com jo començàvem a tenir gana, ja que cap dels dos no havia dinat aquell dia.

Quan finalment van arribar els embotits (que potser ja feia prop de mitja hora que érem allà) va ser el moment en que van començar els focs. Aleshores ens vam adonar que la noia ens havia mig estafat ja que els focs sí que es sentien, però no es veien pas. Feien força soroll, i n'havien de fer, perquè els pirotècnics del dissabte eren valencians.

Aleshores, la noia, ens va dir que els de la taula de la barana no havien vingut (ja ho havíem notat) i que si volíem ens podíem traslladar. L'Àlex i jo vam anar traslladant plats, coberts, copes, begudes... si haguéssim esperat que ho fes ella, potser encara hi fórem ;)

Bé, una vegada resituats a la nova taula, vam poder veure els focs tranquil·lament. La veritat és que em van agradar molt i molt, no només pels colors i els castells, sinó, i potser més, pel soroll. Em retronava dins el cor... va ser espectacular... algun dia hauré d'anar a València a viure una mascletà.

Quan, després d'haver gaudit àmpliament del bufet, al que vam visitar quatre o cinc vegades, va arribar l'hora del cafè, va venir la noia a prendre nota. Jo, que sóc curiosa de mena, vaig voler saber d'on era, ja que ens havia dit que "no soy de aquí" i li ho vaig preguntar. No us podeu imaginar la meva decepció quan va dir que era de Barcelona... vaig pensar, i vaig dir-li a l'Àlex quan la noia va anar a buscar els cafès, sí que anem bé, si la gent del país diem que som de fora...

Sortosament, diumenge vam anar a dinar a un altre restaurant, ara no recordo a quin poble, on la cambrera no només era sol·lícita, sinó que a més a més, parlava la llengua del país i sabia respondre a tot allò que li preguntàvem. Em va reconciliar amb el món.

Salut i moltes felicitats a totes les Annes atès que demà celebraran el seu sant.

Una anècdota

2006-07-19T12:34:00.000+02:00

Llegint el blog Històries de la Ciència (del que em sembla que m'estic convertint en una fan incondicional) i més concretament el post La foto més famosa de la història de la ciència, m'he recordat d'aquesta anècdota, que em va arribar gràcies al pare, que sap que aquestes coses m'agraden molt, i m'ha fet gràcia penjar-la aquí perquè la pugueu llegir, i donat el cas, la poseu en pràctica ;)

Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química el 1908, explicava la següent anècdota:

«Fa algun temps, vaig rebre l’avís d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament encertada. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser triat jo.

Vaig llegir la pregunta de l’examen i deia: "demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb ajuda d’un baròmetre".

L’estudiant havia respost: "porta el baròmetre al terrat de l’edifici i lliga-li una corda molt llarga. Despenja’l fins a la base de l’edifici, marca i mesura. La longitud de la corda és igual a la longitud de l’edifici".

Realment, l’estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l’exercici, perquè havia respost a la pregunta correctament i completa.

D’altra banda, si es concedia la màxima puntuació, podria alterar el terme mitjà del seu any d’estudis, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell de física; però la resposta no confirmava que l’estudiant tingués aquest nivell.

Vaig suggerir que se li donés a l’alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l’advertiment que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física.

Havien passat cinc minuts i l’estudiant no havia escrit gens. Li vaig preguntar si desitjava anar-se’n, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre’l i li vaig pregar que continués.

En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agafa el baròmetre i llança’l al sòl des del terrat de l’edifici, calcula el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després aplica la formula altura és igual a 0,5 per l’acceleració de la gravetat i pel temps al quadrat. I així obtenim l’altura de l’edifici. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.

Després d’abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l’estudiant i li vaig demanar que m’expliqués les seves altres respostes a la pregunta. Bé, va respondre, hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i en mesures l’altura i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l’altura de l’edifici.

Perfecte, li vaig dir, i d’una altra manera?

Sí, va contestar, aquest és un procediment molt bàsic per a mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l'edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre i comptes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel nombre de marques que has fet i ja tens l’altura. Aquest és un mètode molt directe.

Per descomptat, si el que vol és un procediment més sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure’l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està a l’altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat al descendir el baròmetre en trajectòria circular al passar per la perpendicular de l’edifici, de la diferència d’aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l’altura de l’edifici.

Amb aquest mateix sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període de precessió. En fi, concloc, existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb ell la porta del conserge. Quan obri, dir-li: senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l’altura d’aquest edifici, l’hi regalo.

En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’altura entre ambdós llocs); evidentment, va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.»

L’estudiant es deia Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922, més conegut per ser el primer a proposar el model d’àtom amb protons i neutrons i els electrons que l’envoltaven. Va ser fonamentalment un innovador de la teoria quàntica. Al marge del personatge, el divertit i curiós de l’anècdota, d’essencial d’aquesta història és que LI HAVIEN ENSENYAT A PENSAR.

Eficaç i eficient

2006-07-19T10:12:00.000+02:00

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc prou punyetereta amb el tema de la llengua.

Sóc una enamorada de les paraules i em desfaig si un home em parla amb tots els pronoms febles posat a lloc.

Sempre procuro emprar la paraula concreta que defineix allò que estic pensant, cada paraula té una definició (o més d'una, en molts casos) i permet expressar sentiments, sensacions, desitjos, de manera que els que t'escolten –o et llegeixen ;)– puguin entendre't sense necessitar més explicacions.

Tot això, a priori, està molt bé, però jo he tingut, tinc, i em sembla que tindré per sempre més, un problema amb dues paraules que mai no sóc capaç de recordar-ne la definició. Aquestes dues paraules són eficaç i eficient. Per mi, quan les sento, tenen un significat molt sovint superposable, però sé del cert que NO signifiquen el mateix. No són sinònimes. Són mots que es refereixen a una mateixa idea, però no en el mateix sentit. Tot allò que sigui eficient pot ser o no eficaç, en canvi, tot allò que és eficaç ha de ser necessàriament eficient.

Em sento superada per aquestes dues paraules, no sóc capaç de fer-les meves, tot i que em serien molt útils si les sabés usar correctament... però no me'n surto, cada vegada que vull dir alguna cosa i necessito dir eficaç o eficient em quedo aturada, bocabadada i amb la ment en punts suspensius intentant recordar quin dels dos termes he de fer servir. Certament em superen.

No té cap sentit intentar recordar-ne la definició, no sóc persona de recordar definicions, sóc més aviat d'entendre les coses, fer-les meves i, aleshores, ja no oblidar-les.

Com que no m'agrada sentir-me superada per res, he pensat que si escrivia sobre elles m'ajudria a acostar-me-les i fer-les un poc més meves.

No sé si ho aconseguiré. Però ho intentaré. Superar el que em supera és un repte massa temptador com per deixar-lo passar sense immutar-me ;)

Estàs bé, carinyu?

2006-07-19T09:54:00.000+02:00

Bé, estic molt bé, molt millor del que tu et puguis imaginar.

No cal que et preocupis per mi, i menys quan aquesta preocupació és més falsa que un duro sevillanu.

Fa massa temps (des de... sempre?) que la teva preocupació em sona falsa... i ja no m'és necessària.

Volia escriure un post amb cara i ulls, i volia buidar el pap. Creia que seria molt llarg el que volia dir, però he descobert que ja no em dones ni per escriure més de 3 frases.

Una amiga em va dir que estem en aquest món per créixer en el sentit més espiritual i místic del terme.

Em va explicar que quan fas una cosa bona, creixes i que quan en fas una de dolenta, atures el teu creixement.

També em va dir que quan algú et fa mal, quan algú es porta malament amb tu, aquest algú deixa de créixer i tu, en superar aquest mal tràngol, fas un pas més en el teu creixement.

Em va dir que al final has de donar les gràcies perquè tu has pogut créixer.

Jo li vaig contestar que encara no estava preparada per agrair-te el mal que m'has fet, però em sembla que s'acosta el moment, em sembla que el fet que no pugui dir res més que 3 frases sobre tu és indicatiu de que ja dec haver fet bona part del dol i que ben aviat seré capaç d'agrair-t'ho tot.

De moment, emperò, tan sols et puc donar les gràcies per només poder escriure 3 frases curtes sobre tu.

La mida sí que importa

2006-07-10T22:36:00.000+02:00

A veure, val més una imatge que mil paraules, només dir que la botella (xDD ampolla) de cava és de les normals, de les de 3/4 de litre.

Així em sento

2006-07-10T10:30:00.000+02:00

Bé, potser el títol no és del tot cert.

Crec que fins no fa gaire em sentia així, però diuen que el temps tot ho cura i tanca les ferides i... la veritat és que ara vull fer el que diu la tornada d'aquesta cançó, vull viure, vull cridar, vull córrer lliurement, vull plorar de felicitat, vull trobar el meu lloc.

El universo sobre mí (Amaral)

Sólo queda una vela
encendida en medio de la tarta
y se quiere consumir.
Ya se van los invitados,
tú y yo nos miramos,
sin saber bien qué decir.
Nada que descubra lo que siento,
que este día fue perfecto
y parezco tan feliz.
Nada como que hace mucho tiempo
que me cuesta sonreír.

Quiero vivir,
quiero gritar,
quiero sentir el universo sobre mí.
Quiero correr en libertad,
quiero encontrar mi sitio.

Una broma del destino,
una melodía acelerada
en una canción que nunca acaba.

Ya he tenido suficiente,
necesito alguien que comprenda
que estoy sola en medio de un montón de gente.
¿Qué puedo hacer?

Quiero vivir, quiero gritar,
quiero sentir el universo sobre mí.
Quiero correr en libertad,
quiero llorar de felicidad.
Quiero vivir,
quiero sentir el universo sobre mí
como un náufrago en el mar.

Quiero encontrar mi sitio,
sólo encontrar mi sitio.

Todos los juguetes rotos,
todos los amantes locos,
todos los zapatos de charol.
Todas las casitas de muñecas,
donde celebraba fiestas,
donde sólo estaba yo.
Vuelve el espíritu olvidado del verano del amor.

Sólo queda una vela
encendida en medio de la tarta
y se quiere consumir.

Avui ha estat un gran dia

2006-07-05T20:12:00.001+02:00

Avui ha estat un gran dia, he matat una bèstia voladora que em volia atacar.

M'ha costat força i pel camí m'he carregat un mòbil (un dels que es penja al sostre i es mou amb l'aire, no un dels que serveix per parlar) que tenia a l'estudi, però al final la bèstia ha estat finada.

La part més dura de la lluita entre la bèstia voladora i jo ha estat damunt de la finestra... bé, la bèstia era damunt la finestra i jo davant d'ambdues. L'he fet presonera entre les dues fulles de la finestra i en un intent d'alliberar-la, cap a la part de fora del pis, ha quedat enganxada entre les dues làmines d'alumini de la finestra i ha començat a fer un bzzzz com més agònic. He decidit deixar-la allà i no tocar-la més, perquè en aquell moment la bèstia deuria estar molt i molt cabrejada amb mi i he pensat que si l'acabava d'alliberar, de ben segur em fotria queixalada.

Així doncs, l'he deixada allà i m'he disposat a gravar uns CDs per unes amigues. Després he dinat i he marxat a la feina.

La meva sorpresa ha estat majúscula quan he tornat a casa a la tarda i he vist que hi havia una munió de formigues a la finestra de l'estudi. La bèstia voladora encara hi era, però en quedava... menys. He decidit que per eliminar les formigues primer havia d'eliminar la bèstia i he anat a buscar unes pinces per alliberar-la de la finestra i l'he llençada a una de les jardineres de la terrassa. Després he matat a les formigues amb un esprai mataformigues.

Sembla que avui ha estat un dia de matar moltes coses: la bèstia voladora, les formigues i, he fet un pas més per acabar de matar els meus dimonis particulars ;)

10 coses que els homes odien de les dones (?)

2006-07-03T22:37:00.000+02:00

Llegint per aquests mons de Nech he trobat un post i un comentari que m'han animat a escriure.

Resulta que en Marcus ha pensat que a les dones ens ofendria el seu comentari.

Primer hem de saber de què parlem. Ofendre, segons el diccionari, és ferir o danyar, fins i tot, ultratjar i una ofensa és un acte o una paraula que ofèn.

Estic segura que hi ha moltes dones que se'n poden sentir d'ofeses pel comentari d'en Marcus, però francament, penso que les dones que s'ofenen per sentir això, han rebut molt poques ofenses.

A mi no m'ofèn el que ha dit, i tal com li he contestat, és més ofenisu que un home digui el que no pensa o que no digui el que pensa que no pas un home que digui el que pensa.

Si un home em diu el que pensa, em pot agradar o no, puc estar-hi d'acord o no, però no em pot ofendre, perquè la veritat no ofèn, encara que moltes vegades, sigui difícil d'empassar.

Si un home em diu el que no pensa, no només m'ofèn, sinó que a més a més em treu de polleguera. Dir el que no pensa és dir mentides i això és ofendre. És més, és OFENDRE, en majúscules. Hi ha moltes coses que fereixen o danyen, però les mentides, certament són un ultratge. I a més a més, són imperdonables, però les perdonem, perquè sempre pensem que la propera mentida no vindrà, tot i que sabem que serà més grossa que la que acabem de perdonar. Però les mentides fan que ens enganyem a nosaltres mateixes i que pensem que deixaran de dir-nos-en. Això sí que és una ofensa, és molt pitjor que una ofensa.

Si un home no diu el que pensa, ofèn, perquè, al final, no dir el que es pensa acaba essent el camí per començar a mentir, cosa que ens fa anar al punt anterior. A més a més, quan un home no diu el que pensa, està menystenint a la dona, perquè no la fa partícep de les seves necessitats, emocions, vivències... no cal, tampoc, dir-li a una dona tot el que un pensa, però sí cal dir-li coses que facin que ella se senti part de la vida d'ell. I no cal dramatitzar, que explicar coses no és tant dolent ni horrorós. Moltes vegades els homes expliquen coses als seus amics, i fins i tot a les amigues, però a les parelles... això ja els costa més. I és aquí on hi ha la ofensa.

Als homes que conec sempre els ha costat molt entendre aquest últim punt. Els altres dos també els afecten a ells. Ells, a priori, també prefereixen que els diguin les coses així com les pensem, i tampoc els agrada si els diem mentides. Però l'últim punt, ai las, ells no l'entenen.

En fi, no faig comptes que els homes i les dones ens acabem d'entendre mai, però espero que al menys, no ens farem patir innecessariament.

El poder de les veus

2006-06-29T10:46:00.000+02:00

Hi ha una cosa que penso que és molt important de les persones i que crec que forma part del caràcter de cadascú, ens identifica (quasi unívocament*), en personalitza (ens FA persones) i ens transmet, no només paraules, sinó també sentiments i sensacions. Aquesta cosa és la veu.

Jo em fixo molt en les veus de les persones. No sé si és el timbre, el to, l’entonació o totes aquestes coses a la vegada, però la veu de la gent que m’envolta és un factor més que tinc en compte en el moment de fer-me una idea de la persona.

A més a més, també és molt curiós veure com les veus s’adapten a les persones. M’explico: puc sentir una veu i sense conèixer físicament al que l’emet, em faig una idea de com deu ser. A vegades l’encerto i altres vegades, no. També pot passar al revés. Si conec algú tan sols pel físic (una foto) li imagino una veu. En aquest sentit, tinc més encerts que desencerts. Però clar, és un joc, al que hi jugo tota sola, i per tant el grau d’encerts o desencerts és una cosa absolutament subjectiva, i per tant, fins a cert punt pot ser enganyosa.

Una de les veus que em té més captivada és la del Xavier Bosch, el conductor del programa de ràdio “El món a RAC1”. L’escolto cada dia al matí quasi una hora, de vuit a tres quarts de nou. M’explica les notícies i la seva veu fa que em cregui el que em diu. No sempre estic d’acord amb ell quan diu la seva opinió, però en general, crec que és un bon periodista i crec que té una veu molt equilibrada per fer ràdio. Aquest és un dels meus més grans fracassos en el camp d’imaginar-li una cara i un cos. El feia alt i cepat, però prim, morè de cabell i amb els ulls marrons, però claret. De fet ell, sí és alt i cepat, però al meu entendre li sobren uns quilets, té el cabell morè i entrades per tot arreu i els ulls marró fosc. Així amb la descripció no crec que us pugueu fer una idea del meu fracàs, però quan el vaig veure per primera vegada, sabia que era ell perquè li’n reconeixia la veu, que realment em té molt captivada, però em feia creus que tingués aquell físic, tan allunyat del que retenia en la meva imaginació.

Una altra veu que sempre m’ha agradat és la del meu ex. Crec que la seva veu va fer que passés per alt altres coses, que a priori a mi no acostumen a agradar-me en els homes. Té una veu que em transportava. Quan m’explicava coses, viatjava en les seves paraules, per exemple, quan m’explicava contes d’Història (ell en sap molt d’Història i me l’explicava com un conte) aconseguia que m’imaginés la situació, com em passa quan llegeixo un llibre, i tot ho feia amb la veu. I ho dic en passat amb tota la intenció, perquè les veus tenen poder. Ara quan el sento parlar, els peus se’m queden clavats a terra, és una veu que no m’agrada sentir, em fa estar alerta i a l’aguait... Té una veu que m’agrada, però que ja no em crec.

Aquests últims mesos he conegut altres veus que m’ha agradat retenir. Una és la veu d’en Lem. Un dia li vaig dir que tenia una veu molt agradable, profunda... es va pensar que me’n fotia d’ell, però no era cert. Té una veu realment molt agradable d’escoltar i em va sorprendre perquè és molt jove per tenir una veu així, però li escau molt.
Una altra és la veu de l’Anti, que també m’agrada molt, té un deix en parlar molt característic seu, com si sempre estigués cansat, però que li queda bé i el fa peculiar, és una mica com ell, la seva veu. És un (o 1000) bon amic, m’anima i em fa riure.
La última veu que m’ha obligat a fixar-me en el seu emissor és la d’en mai9, perquè, després de tenir converses pel msn i de veure’n fotos, m’imaginava que tindria una veu neutre, però no n’és de neutre. És una veu fàcil d’escoltar, no hem parlat gaire, però ja en tinc una petja a la memòria.

Podeu comprovar que només he parlat de veus masculines. També em fixo molt en les veus femenines, però avui volia parlar només d’homes ;)
També haureu observat que he parlat de gent que conec (excepte el Xavier Bosch, però és un periodista conegut) tot i que també em fixo (molt) en la manera de parlar de la gent que no conec, així caminant pel carrer, o en una terrassa d’un bar fent un vermut, o sopant amb amics en un restaurant, o... molt sovint (de fet, quasi sempre) escolto a la gent del voltant com parla i m’imagino les seves vides a partir de les seves veus...

* Sempre m’ha sorprès que les persones que més ens coneixen a la meva germana i a mi no són capaces de saber quina és quina per la veu: si truco al meu pare, em fa xerrar, i pel context m’identifica, però no per la veu!!!

Elogio a la mujer brava

2006-05-20T15:19:00.000+02:00

Ahir vaig rebre un correu electrònic de l'Ayeleth, una bona amiga de la mare. Em va enviar un escrit amb una anotació seva; l'Ayeleth diu "Importante y educativo. Y lo mejor es que el que me lo manda es un ex-machista (a veces tiene recaídas) dispuesto a confesar sus errores. Hay esperanzas, muchachas!"

Jo voldria dedicar aquest escrit a la mare, s'ho mereix per suportar-me durant 33 anys... i els que li queden :)
També li vull dedicar a l'Ayeleth, per tenir-me present i perquè crec que ella és una d'aquestes DONES que descriu el text.
Menció especial a la Sara, ella ja ho sap, però vull dir-li que m'ha ajudat molt més del que es pensa aquests últims tres mesos, i espero tenir-la a la vora molts anys més :P
A la resta de vosaltres, totes m'heu ajudat i estimat i recolzat i aguantat... Yolanda, Núria, Marta, Núria, Neus, Mireia, Raquel, Alba...

Us el dedico a totes vosaltres i a totes les que no conec que també se'l mereixen.

Elogio de la mujer brava

Estas nuevas mujeres, si uno logra amarrar y poner bajo control al burro machista que llevamos dentro, son las mejores parejas. Por: Héctor Abad

*************

A los hombres machistas, que somos como el 96 por ciento de la población masculina, nos molestan las mujeres de carácter áspero, duro, decidido. Tenemos palabras denigrantes para designarlas: arpías, brujas, viragos, marimachos. En realidad, les tenemos miedo y no vemos la hora de hacerles pagar muy caro su desafío al poder masculino que hasta hace poco habíamos detentado sin cuestionamientos. A esos machistas incorregibles que somos, machistas ancestrales por cultura y por herencia, nos molestan instintivamente esas fieras que en vez de someterse a nuestra voluntad, atacan y se defienden.

La hembra con la que soñamos, un sueño moldeado por siglos de prepotencia y por genes de bestias (todavía infrahumanos), consiste en una pareja joven y mansa, dulce y sumisa, siempre con una sonrisa de condescendencia en la boca. Una mujer bonita que no discuta, que sea simpática y diga frases amables, que jamás reclame, que abra la boca solamente para ser correcta, elogiar nuestros actos y celebrarnos bobadas. Que use las manos para la caricia, para tener la casa impecable, hacer buenos platos, servir bien los tragos y acomodar las flores en floreros. Este ideal, que las revistas de moda nos confirman, puede identificarse con una especie de modelito de las que salen por televisión, al final de los noticieros, siempre a un milímetro de quedar en bola, con curvas increíbles (te mandan besos y abrazos, aunque no te conozcan), siempre a tu entera disposición, en apariencia como si nos dijeran "no más usted me avisa y yo le abro las piernas", siempre como dispuestas a un vertiginoso desahogo de líquidos seminales, entre gritos ridículos del hombre (no de ellas, que requieren más tiempo, y se quedan a medias).

A los machistas jóvenes y viejos nos ponen en jaque estas nuevas mujeres, las mujeres de verdad, las que no se someten y protestan, y por eso seguimos soñando, más bien, con jovencitas perfectas que lo den fácil y no pongan problema. Porque estas mujeres nuevas exigen, piden, dan, se meten, regañan, contradicen, hablan, y sólo se desnudan si les da la gana. Estas mujeres nuevas no se dejan dar órdenes, ni podemos dejarlas plantadas, o tiradas, o arrinconadas, en silencio, y de ser posible en roles subordinados y en puestos subalternos. Las mujeres nuevas estudian más, saben más, tienen más disciplina, más iniciativa, y quizá por eso mismo les queda más difícil conseguir pareja, pues todos los machistas les tememos.

Pero estas nuevas mujeres, si uno logra amarrar y poner bajo control al burro machista que llevamos dentro, son las mejores parejas. Ni siquiera tenemos que mantenerlas, pues ellas no lo permitirían porque saben que ese fue siempre el origen de nuestro dominio. Ellas ya no se dejan mantener, que es otra manera de comprarlas, porque saben que ahí -y en la fuerza bruta- ha radicado el poder de nosotros los machos durante milenios. Si las llegamos a conocer, si logramos soportar que nos corrijan, que nos refuten las ideas, nos señalen los errores que no queremos ver y nos desinflen la vanidad a punta de alfileres, nos daremos cuenta de que esa nueva paridad es agradable, porque vuelve posible una relación entre iguales, en la que nadie manda ni es mandado. Como trabajan tanto como nosotros (o más) entonces ellas también se declaran hartas por la noche, y de mal humor, y lo más grave, sin ganas de cocinar. Al principio nos dará rabia, ya no las veremos tan buenas y abnegadas como nuestras santas madres, pero son mejores, precisamente porque son menos santas (las santas santifican) y tienen todo el derecho de no serlo.

Envejecen, como nosotros, y ya no tienen piel ni senos de veinteañeras (mirémonos el pecho también nosotros, y los pies, las mejillas, los poquísimos pelos), las hormonas les dan ciclos de euforia y mal genio, pero son sabias para vivir y para amar, y si alguna vez en la vida se necesita un consejo sensato (se necesita siempre, a diario), o una estrategia útil en el trabajo, o una maniobra acertada para ser más felices, ellas te lo darán, no las peladitas de piel y tetas perfectas, aunque estas sean la delicia con la que soñamos, un sueño que cuando se realiza ya ni sabemos qué hacer con todo eso.

Somos animalitos todavía, los varones machistas, y es inútil pedir que dejemos de mirar a las muchachitas perfectas. Los ojos se nos van tras ellas, tras las curvas, porque llevamos por dentro un programa tozudo que hacia allá nos impulsa, como autómatas. Pero si logramos usar también esa herencia reciente, el córtex cerebral, si somos más sensatos y racionales, si nos volvemos más humanos y menos primitivos, nos daremos cuenta de que esas mujeres nuevas, esas mujeres bravas que exigen, trabajan, producen, joden y protestan, son las más desafiantes, y por eso mismo las más estimulantes, las más entretenidas, las únicas con quienes se puede establecer una relación duradera, porque está basada en algo más que en abracitos y besos, o en coitos precipitados seguidos de tristeza: nos dan ideas, amistad, pasiones y curiosidad por lo que vale la pena, sed de vida larga y de conocimiento.

Estatut

2006-05-13T21:33:00.000+02:00

Hi ha moltes coses que no entenc (afortunadament, així encara puc tenir sorpreses en els anys que em queda per viure).

Una d'aquestes coses que no entenc és la política catalana i la classe política catalana. I més concretament, per no ser menys i estar al dia, no entenc l'Estatut.

No entenc que una llei que es va aprovar al Parlament de Catalunya amb (quasi) un 90% de suport parlamentari hagi hagut d'anar d'excursió a Madrit, per patir una operació de cirurgia estètica. Tampoc entenc que aquest Estatut, després de la recuperació post-operatòria, s'hagi aprovat al Senat Ecspanyol amb un 50% (i poc) de senadors a favor. I ara volen que pensem que aquest text que ens envien des de Madrit és la panacea. Tenint en compte que el que va sortir del Parlament fa més de 7 mesos no era la solució a tots els mals del País, hem de creure'ns que un cop retallat i mutilat és la joia de la corona. Per l'amor de Déu!! Els polítics catalans (i els ecspanyols) es pensen que els ciutadans som imbècils i que ens agrada que ens menteixin... doncs a mi no m'agrada que m'enganyin. Espero no ser la única i que el País digui, d'una vegada, que ja n'estem fins als collons de tantes tonteries, que volem que els polítics treballin per nosaltres enlloc d'haver de treballar nosaltres perquè els nens extremenys tinguin un ordinador per cada dos a les seves escoles públiques.

Una altra cosa que no entenc de la classe política catalana és això del cessament dels consellers d'ERC. Primer, no entenc per què en un govern de coalició entre tres partits la posició del govern és la que decideix un dels partits. Segons, no entenc per què el govern paga, amb els meus diners, una campanya perquè jo voti que sí a aquest estatut, quan jo votaré que no; els que pensem votar que no també formem part del País, i el govern també ens ha de representar a nosaltres, o sigui que per ser justos, el govern hauria de pagar amb els meus diners una campanya per fer-me votar que no. En la campanya del sí, ens explicarien les virtuts d'aquest nou estatut i en la del no ens explicarien les seves mancances. Això sí seria una campanya institucional amb cara i ulls. En teoria la seva obligació hauria de ser explicar-nos l'estatut SENCER i no només els articles que els interessin. Tercer, no entenc per què el President de la Generalitat ha cessat al sis consellers d'ERC basant-se en el fet que la ciutadania no entendria que el govern anés dividit al referendum. Jo el que no entenc és que el govern hi vagi tant a favor d'una de les dues opcions. Què passa, que no és el meu president? Només és el president dels que pensen votar que sí a l'estatut?

No ho sé... hi ha, encara, moltes coses que no entenc.

Un mal dia?

2006-05-06T11:00:00.000+02:00

Quan era petita vaig descobrir els alquimistes. Llegia un "Cavall Fort" i en un dels còmics algú va fer referència a la pedra filosofal. A mi em va agradar i vaig buscar què era i perquè servia aquella pedra. Arrel de la pedra filosofal vaig descobrir els alquimistes... potser van ser ells els que em van portar a estudiar química, no ho sé. Els alquimistes em van agradar perquè buscaven el perquè de les coses i m'hi vaig veure una mica identificada... jo sempre vull saber el perquè de tot i crec que al final, aquesta inquietud ha resultat ser el meu pitjor defecte.

Segons la viquipèdia la pedra filosofal és "[...] una substància ansiosament buscada pels alquimistes i cobejada perquè se li suposaven virtuts meravelloses, no només la d'aconseguir l'or sinó la de guarir algunes malalties i atorgar la immortalitat."
A l'Univers sempre hi ha hagut un equilibri de forces. Tot i que, segons la termodinàmica, tot tendeix a un màxim d'entropia (màxim desordre), s'ha de mantenir l'equilibri, per tant, en algun punt hi ha d'haver un mínim d'entropia. Per mantenir l'equilibri universal, tenint en compte l'existència de la pedra filosofal, hauria d'existir una "anti pedra filosofal", a la que se li suposen virtuts desastroses.

El meu blog es diu "La pedra filosofal" per intentar mantenir un equilibri universal entre el que escric i jo mateixa. Si el blog és la pedra filosofal, ja us podeu imganiar què sóc jo. Massa vegades allò que ha passat per les meves mans s'ha convertit en un desastre...

Aviat farà un any que la meva vida ha entrat en una mena d'estat en el que no sóc capaç de controlar les coses que hi passen. Veig passar la meva vida per davant meu, hi veig les coses que em passen i no sóc capaç de canviar aquelles que no vull i que em fan patir. La vida, senzillament passa, em passa i em passa de llarg.
Aquesta sensació ja l'he tinguda una altra vegada, fa molts anys. En aquell moment em vaig espantar. Ara sé que només és un estat d'ànim i que quan jo vulgui (o pugui) tornaré a recuperar el control de la meva vida... i deixaré de ser l'anti pedra :)

Algú em va dir que em capfico massa... segurament té raó, però jo necessito saber per què ha passat el que ha passat, només quan n'entengui el perquè me'n podré alliberar. Ja us ho he dit que aquesta necessitat de saber el per què de les coses s'ha convertit en el meu pitjor defecte.

Ha estat un mal any, però amb moltes coses bones. També les he vist passar aquestes. He vist que els meus fills són persones molt grans... no em deixen tenir pena, no em volen veure plorar i em fan saber que m'estimen de mil maneres diferents. He vist que els meus pares encara fan passar les meves necessitats per davant de les seves. He vist amics de fa anys, que encara em recorden i encara volen saber de mi. He conegut a dues o tres persones que crec que valen molt la pena, i amb una mica de sort encara en podré treure alguna bona amistat. Ara voldria no veure passar totes aquestes coses, sinó viure-les.

En resposta al títol del post, no, no és un mal dia. Avui és un bon dia. És el dia en el que finalment he pogut escriure el que em mortifica, i espero que haver-ho escrit faci una mica l'efecte d'exorcitar-ho. Avui no és un mal dia. Avui és un nou dia. I el vull viure.

We can speak in english, if you want

2006-04-28T22:53:00.000+02:00

Puta cordobesa.

Aquesta setmana he fet un curs sobre càlculs estadístics en la validació de mètodes analítics i control de qualitat intern als laboratoris en entorns ISO i ha estat molt i molt interessant.
Al curs hi he après alguna cosa que no sabia sobre com caluclar incerteses i sobre els grafics de control en funció de la magnitud monitoritzada, però el que realment ha estat interessant ha estat la brillant participació de la puta cordobesa.

Resulta que el curs aquest s'ha fet a Cabrils, al Laboratori Agroalimentari, del Departament d'Agricultura Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.

El primer dia, al moment de la presentació, el professor va saludar-nos a tots dient: "Hola, bon dia..." després de dir aquestes tres paraules, la puta cordobesa va saltar dien: "¡¡Habla en castellano, que yo no entiendo nada!!". El professor es va quedar callat i li va dir: "Estaba haciendo la presentación en catalán porque la mayoría somos catalanes y conocidos, pero iba a decir que haremos el curso en castellano para que tu lo puedas entender..."

El curs el vem anar fent en castellà, la documentació ens la van passar en castellà i anglès i en un moment donat se'm va acudir fer-li una pregunta al professor d'una cosa que no m'havia quedat del tot clara: "Joan, perdona, això que has dit sobre..." en aquest moment vaig sentir els ulls de la puta cordobesa clavats al meu clatell i vaig seguir, amb el meu més millor accent: "ups perdón, esto que has dico sobre la exactitud y la veracidad [...]". La cordobesa va diexar de mirar-me malament i tot va seguir igual. Al cap d'una estona un altre del curs, que també coneixia al professor, va aturar-lo per fer-li un coentari, i li va fer en català. El professor li va contestar en català i després va seguir amb l'explicació. Uns minuts més tard, vaig voler preguntar una altra cosa i vaig tornar a aturar al Joan, dient: "Perdona, Joan", aleshores, la puta cordobesa va dir: "Well, if you want, we can speak in english!"...

Hòstia, no us podeu imaginar la ràbia que em va fer. Vaig estar a punt d'acabar la pregunta en anglès, però al final la vaig acabar en català, i el professor, després de contestar-me, en castellà, li va dir a la cordobesa: "Al final te darás cuenta de que los catalanes no tenemos cuernos ni rabo..."

De totes maneres, tot i que el curs el vem haver de fer en castellà perquè ella l'entengués, el professor li va fotre un parell d'indirectes.

En un exemple que ens va posar per calcular la precisió de tres laboratoris, vem arribar a la següent conclusió: "Éste laboratorio que trabaja "mal" porque tiene el %RSD mayor, suponemos que es el de La Rioja, el del medio, está situado en Montcada, y el que tiene lel %RSD menor debe ser el de Madrid, porque como tienen todo el dinero pueden comprar mejores equipos" xDDD. Després de dir això em va mirar i em va somriure i jo reia, fent-li que sí amb el cap i aplaudint-lo sense fer soroll.

Després, més endavant, el professor ens explicava unes coses sobre probilitats. El típic exemple de les probabilitats és el llançament a l'aire d'una moneda i mirar si surt cara o creu. Doncs resulta que uns matemàtics es van dedicar a estudiar la probabilitat aquesta amb les monedes d'1 € i van arribar a la conclusió que era més probable que sortís cara, perquè pesava una mica més. Va dir: "Esto lo han estudiado unos matemáticos polacos" y mirant a la puta cordobesa va dir "de los de Polonia, eh!". Aquí, els mossos i jo ja no ens vem aguantar més el riure.

Després, a l'hora de dinar, tothom comentava, evidentment en català, que la donota aquesta és una mal educada i que no és justa la mala premsa que tenim els catalans... jo estava més o menys contenta, perquè al principi vaig pensar que era la única que se sentia ofesa amb el comporatament de la cordobesa dels pebrots, però em va animar veure que hi ha molta més gent sensible del que jo em pensava. La pena va arribar a l'hora del cafè, quan va venir el cambrer i va dir "¿Cafés, quieren?" i tothom va contestar-li en castellà...

Yo soy catalana

2006-04-20T23:59:00.000+02:00

Avui a la feina a l'hora de dinar hem tingut una conversa prou interessant. Qualsevol cosa de la que es parli, si jo estic al voltant, sempre s'acaba relacionant amb el nacionalisme, la política, la llengua... avui, però la cosa ha estat molt curiosa.

No recordo exactament com ha anat, però una de les que estava a la taula li ha dit a un, que és de València: "A mi me molesta que me digan lo que tengo que ser. Yo soy catalana, y punto." Jo m'he quedat de pasta de moniato i li he dit que trobava molt curiós dir això en castellà! Aquí ha començat la revolució. A mi m'ha frepat que una catalana li digui a un valencià que ella és molt catalana en castellà... en fi, és molt rebuscat. Suposo que ni ell ni ella deuen pensar que pertanyen al mateix país, o potser sí que pensen que pertanyen al mateix país, però aleshores, segur que no és el MEU país...

Després la cosa ha derivat cap a les vacances de Setmana Santa. Jo he comentat que he estat a la Cerdanya i que per tornar cap a casa, enlloc de fer el camí "normal" pel túnel, vem decidir anar per la Catalunya Nord passant per Vilafranca de Conflent fins a Perpinyà per després baixar cap a l'Empordà. Resulta que la Catalunya Nord no és Catalunya, és França, bé, pertany a França, per si no ho sabieu. Jo m'he queixat que tot estava escrit en francès i que per això l'Anti va posar un parell d'adhesius de "a Catalunya, en català". Aleshores m'han dit... clar, és que tu ets d'aquestes... doncs sí, ho sóc... bé jo no enganxo mai adhesius, però pel cas es el mateix.

Després han començat a parlar sobre Puigcerdà, que és un poble molt i molt pijuuuu, i sobre Llívia. Algú ha dit que era una ciutat francesa en la que hi parlen català... a mi ja em sortia fum del cap... NOOOOO Llívia és espanyola, perquè quan es va redactar i signar el Tractat dels Pirineus, a esquenes de la Generalitat i les institucions catalanes, Espanya va "cedir" el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i mitja Cerdanya a França i França va tornar a Espanya l'altra part de Catalunya. Doncs bé la mitja Cerdanya constava d'una sèrie de pobles (33) que passaven a mans franceses tenint en compte que es dibuixava la frontera en els pirineus, va resultar que com que Llívia no era un poble, sinó una vila, doncs es va quedar del costat espanyol. Aleshores els he explicat que tot i que formen part d'estats diferents (França i Espanya), de fet, són el mateix país, Catalunya... però crec que no s'ho han cregut. M'han dit que jo d'història en sé molt (no sé d'on ho han tret, perquè no en sé gaire...) i que amb mi no es pot parlar d'aquestes coses... xDD.

En fi, crec que els catalans som ben estranys... no tenim clar d'on venim, on som ni on hem d'anar... així ens va.

L'home perfecte

2006-04-19T12:35:00.000+02:00

Sí, ja sé que parlar de l'home perfecte pot ser estrany. Algunes persones, si el gènere fos el contrari potser m’haurien titllat de masclista... "com t'atreveixes a parlar de la dona perfecta, les dones no són objectes" i blablabla. El cas és que jo crec que, certament, les dones no en som d'objectes i els homes tampoc en són. De totes maneres a mi m'agradaria parlar-vos de l'home perfecte.

D'entrada us diré una obvietat: l'home perfecte no existeix.

Què és el que busquem, tant les dones com els homes? Jo crec que busquem algú que ens entengui, ens guiï, ens ajudi, ens suporti, ens ensenyi, ens millori, ens faci gaudir... El cas és que sempre es busca algú amb qui compartir la vida, algú que et complementi perfectament. Aquest seria per a mi l’home perfecte, un home que m’ompli, en tots els sentits, que em faci riure i plorar de felicitat, que m'ensenyi totes aquelles coses que jo no sé o no entenc, que em pregunti les coses que ell no sap, que sàpiga riure i plorar amb mi...

Tots els homes que conec podrien ser el meu home perfecte, de tots ells me'n podria enamorar, però tots em desencisen en algun moment. Si un és massa jove, l'altre és massa vell; si un és massa graciós, l'altre és massa avorrit; si un és massa egoista, l'altre és massa desprès...

Jo voldria poder agafar un trosset de cadascun dels homes de la meva vida i fer-me'n un a mida: un que tingui les mans boniques, el coll atractiu, el cos agradable, el cor gran, la ment oberta, les idees genials, els anys justos.

Així tindria el meu home perfecte. Evidentment seria perfecte per a mi, perquè no crec que totes les dones tinguem el mateix concepte de perfecció. Però, aleshores, si només és perfecte per a mi, i les altres dones el veuen imperfecte... com és possible que no existeixi? Vull dir, no serà només que encara no l'he trobat?

Hi ha una cançó de "Sopa de Cabra" que en aquests moments em sembla molt adient... a més a més, ens la cantàvem l'Alba i jo, quan érem més joves. És aquesta:

MAI TROBARÀS

No estàs farta de esperar,
sempre aguantant aquesta farola,
amb pluja, neu, amb vent i fred,
sempre amb la mateixa postura,
jo ja en tinc prou d'aquest color,
busca't un geni que et comprengui,
podríem dir que en aquests moments,
no funciona la cojuntura.

Has tirat el temps per la finestra,
i ara princesa on aniràs,
mira't els ulls, posa els peus a terra,
pren el que tinguis al seu costat perquè,
mai trobaràs el teu princep blau.

Fes un creuer o un viatge llarg,
medita un temps a la muntanya,
que l'aire pur sempre va bé i clarifica les idees,
jo ja no entenc el teu patiment,
ja sé que ningú t'estima.
Però que hi farem, si aquest govern
no havia previst la teva crisi.

Has tirat el temps per la finestra,
i ara princesa on aniràs,
mira't els ulls, posa els peus a terra,
pren el que tinguis al seu costat perquè,
mai trobaràs el teu princep blau.

Jo no sóc exactament la protagonista de la lletra, jo sí el trobaré el meu príncep blau, encara que pel camí hagi d'ensopegar amb molts gripaus :)

Gràcies!

2006-04-09T18:45:00.000+02:00

JO SÓC EL TEU AMIC

Quan tot sona tan repetit
tan inútil, tan avorrit,
quan l'únic combustible és el dolor.

Quan la veu que tan t'ha promès
et confessa que no pot més,
quan el que era per sempre, ara és record.

Quan se't fa tan costa amunt
començar des del mateix punt
prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
mai és mal moment, mai tard o d'hora.

Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora
que no tinc cap altra feina aquesta nit.

Puc parlar-te dels vells moments,
provar d'endevinar el que sents,
puc callar i escoltar les teves pors.

Puc fer broma al teu costat
i si estàs molt desesperat
puc provar de cantar-te una cançó

Si sóc bo quan els temps són bons
també vull compartir els malsons,
prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
mai és mal moment, mai tard o d'hora.

Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora
que no tinc cap altra feina aquesta nit.

ELS PETS, Bon dia, 1997

Gràcies, un petó. Jo també sóc la teva amiga :)

Humanitat

2006-04-08T19:29:00.000+02:00

Ahir, quan tornava a casa amb el cotxe, tenia, com sempre, la ràdio posada. Escoltava, també com sempre, RAC1, que a la tarda hi fa un progrma el Toni Clapés (hòstia, es diu de cognom igual que el president de l'empresa on treballo... quin mal rotllo). Ahir parlaven sobre una fira de cosmètica que se celebra aquests dies, suposo que a Barcelona o a l'Hospitalet de Llobregat. Entrevistaven a diferents persones que estaven a la fira, en els seus estands corresponents per intentar vendre els seus cosmètics al món.
L'entrevistador (que no recordo com es diu) va preguntar si es feien proves amb animals per testar els productes abans de crear noves linies de cosmètica. Els entrevistats, deien que sí, que se'n fan d'aquestes proves, però que s'intenta anar cap a proves que no maltractin els animals.
Després d'això van entrevistar a una responsable d'una associació per la defensa dels animals. Aquesta senyora va explicar tota una sèrie de porves que es fan en animals, bastant agressives totes elles.
La que em va impressionar més va ser la prova de la dosi letal 50. Aquesta prova, segons aquella dona, funciona de la següent manera: es té una població d'animals concreta, que generalment són ratolins o conills, als que s'aplica el producte que es vol provar. Se'ls va augmentant la dosi de producte, fins que uns quants del animals comencen a morir. Es segueix augmentant la dosi fins que el 50% de la població ha mort. La dosi letal 50 és aquella que fa que la meitat de la població mori. L'altra meitat de la població es sacrifica. Després d'explicar això, la dona va dir alguna cosa semblant a "hauriem de començar a tractar els animals amb més humanitat".

En aquell moment jo ja arribana a casa i no hi vaig donar més importància. Vaig pujar cao a casa i entre una cosa i l'altra no hi he tornat a pensar fins aquest migdia, que m'he fet un bany d'escuma i he deixat la ment en blanc. M'ha vingut al cap, entre moltes altres coses que no venen al cas, la dona aquesta i el seu últim comentari... "tractar els animals amb més humanitat". He pensat que no té gaire sentit aquesta afirmació.

M'explico: la dona volia dir que hem de tractar millor als animals i no maltractar-los, però tractar-los humanament, amb humanitat, no és necessàriament millor. Fixeu-vos en la definició d'humanitat del GREC:

humanitat
[s. XII; del ll. humanitas, -atis, íd.]
f 1 1 Condició d'ésser humà.
2 FILOS Natura humana.
2 Els homes considerats col·lectivament.
3 Qualitat d'humà 3. Tractar algú amb humanitat.

4 pl ENSENY Conjunt d'estudis relacionats amb les lletres i amb totes les altres activitats
de l'esperit que exalten els valors humans.

De la definció, estrictament, no se'n despèn que "humanitat" sigui una qualitat, diguem-ne, positiva, és una qualitat d'humà.

Aquí és on comença la filosofia... si és qualitat d'humà, deu voler dir que tractar a algú amb humanitat és tractar-lo d'acord a la "qualitat d'humà"; és a dir, la senyora volia dir que hem de tractar els animals com si fossin humans. Bé, crec que la senyora està carregada de bones intencions, però, amb això no anem enlloc. És més, crec que els humans ja tractem als animals com si fossin humans. Els maltractem com als humans, els torturem com als humans, el matem com als humans, i evidentment, en moltíssimes ocasions, els estimem com als humans. Per això crec que el que volia dir aquella senyora, amb tots els meus respectes, no és el que va dir. Ella volia dir que no hem de fer mal gratuïtament als animals (espero que englobi aquí als suposats animals racionals) i no que els hem de tractar amb més humanitat.

Crec que més humanitat no és possible.

ETA

2006-03-24T21:00:00.000+01:00

Avui ha començat l'alto al foc. Suposo que ja ho deveu saber, a aquestes alçades no es parla de res més. Des que el dimecres es va anunciar, no han deixat de bombardejar-nos amb ETA i la treva definitiva...

Ahir sentia com en Xavier Bosch entrevistava a l'Aberto Fernández-Díaz. El dia 21 de novembre de 2000, el dia que ETA va assassinar l'Ernest Lluch, l'Alberto Fernández-Díaz es va pensar que anaven per ell. No va ser així. El cas és que el Xavier Bosch li preguntava al Fernández-Díaz com se sentia, a nivell personal, com el feia sentir l'anunci d'alto al foc de la banda terrorista, donat que ell n'era un dels possibles objectius; doncs bé, la seva resposta va ser que seria molt egoïsta parlar a nivell personal, perquè després de la treva d'ETA del 98 van assassinar a molts dels seus companys de partit, i els va anar anomenant...

Jo recordo molt el 21 de novembre de 2000, va ser el dia que la meva germana va fer 30 anys i li vam preparar una festa sorpresa. Va ser molt divertit, com totes les festes sorpresa... ella no s'esperava res i va fer una cara espectacular quan va entrar a casa seva i va veure a tota la gent que ens hi haviem aplegat... després, vaig pujar cap a casa meva (ma germana i jo som veïnes) i me'n vaig anar a dormir. Al cap de no massa estona, em va trucar la meva sogra i em va dir: "Han matat a l'Ernest Lluch". Jo no era capaç d'entendre realment el què m'estava dient, creia que era una mena de broma de mal gust, però no ho era, no. Acte seguit vaig trucar a ma mare. Ella estava al llit, també a punt d'adormir-se, i no entenia tampoc el que jo li deia: "Mare, mare! Han matat a l'Ernest!!". Després de parlar amb ella uns minuts vaig anar a posar la tele, i allà estava, els de la ETA havien assassinat a l'Ernest al pàrquing de casa seva... Una de les primeres entrevistes que vaig veure aquella nit va ser la que li van fer a l'Alberto Fernández-Díaz, que resulta que era quasi veí de l'Ernest. En aquells moments ell estava com en estat de xoc perquè s'havia pensat que el volien matar a ell i no parava de repetir-ho. Jo no volia saber què li havia passat a l'Alberto Fernández-Díaz, volia saber si era real que havien matat a l'Ernest, o si era un somni estrany...

Bé, el cas és que ahir, quan sentia l'entrevista del Xavier Bosch al Fernández-Díaz i vaig veure que encara seguia amb la mateixa cançoneta de que es pensava que aquell dia anaven a per ell, i que després encara havien matat a molts dels seus companys de partit... en fi, em van saltar les llàgrimes... COM ÉS POSSIBLE QUE AQUESTA GENT EL PP NO SIGUIN CAPAÇOS DE VEURE QUE HI HA MOLTES ALTRES VÍCTIMES DEL TERRORISME??? No va ser capaç de recordar, ja no només a l'Ernest, que era del PSOE, i per tant suposo que deuria ser un empestat, sinó que tampoc va ser capaç de recordar al guàrdia urbà de Barcelona assassinat pels mateixos que van matar l'Ernest quan els va anar a ajudar amb el cotxe, que semblava que el tenien avariat, ni a l'últim assiassinat de Catalunya, el mosso Santos Santamaria... no, l'Alberto Fernández-Díaz, tan sols es va recordar dels seus companys de partit, perquè ell no n'és d'egoïsta.

Munich

2006-03-05T20:20:00.000+01:00

Una vegada la Golda Meïr (Kíev 1898, Jerusalem 1978) va dir "La Pau arribarà quan els àrabs estimin als seus fills més del que ens odien a nosaltres". Aquí us ho deixo, és una frase que a mi m'ha fet pensar.

Ahir, dissabte, vaig anar a veure MUNICH, la pel·lícula dirigida per l'Steven Spielberg i protagonitzada per l'Eric Bana, com a Avner Kaufman (crec que s'escriu així). Ja m'havien avisat que és una pel·lícula dura i en algun moment un poc sanguinària. És ben cert que mostra els assassinats d'una manera crua i violenta, però de ben segur que, si no van ser exactament així, s'hi deu acostar molt a la realitat. Un assassinat sempre és cru i violent.

La pel·lícula, tot i el seu títol, no narra exhaustivament els fets ocorreguts a Munic el setembre de 1972, sinó els fets posteriors. Explica com es va dur a terme la venjança del govern (i el poble) d'Israel després d'haver perdut a 11 dels seus atletes assassinats a mans del grup terrorista palestí Setembre Negre.

Una biografia de la Golda Meïr (Lluch, R., Golda Meïr, una líder per Israel, editorial Portic, 2003) diu el següent: «[...], el del 1972 va ser el dels altletes israelians assassinats als Jocs Olímpics de Munic. Havien d'haver estat els jocs de la pau, i així va ser durant els deu primers dies. Però la matinada del dia 5 de setembre, un comando del Setembre Negre, format per vuit palestins, va dur a terme una operació espectacular: van entrar a la vila olímpica, van assassinar dos membres de l'equip israelià i en van pendre nou més com a ostatges. Els terroristes reclamaven l'alliberament de 236 camarades que es trobaven en presons a Israel. Després que les autoritats israelianes es neguessin a cedir al xantatge, la policia alemanya va intervenir per intentar alliberar als ostatges: moririen cinc terroristes, els nou ostatges israelians i un policia alemany. Els Jocs es van suspendre i a l'estadi olímpic es va celebrar una cerimònia fúnebre. Tot desafiant els terroristes, el Comitè Olímpic Internacional va ordenar que seguissin les competicions després d'una pausa de 34 hores. Uns quants dies després Gloda va donar l'ordre d'eliminar tots els terroristes palestins que haguessin pres part en l'operació: "Em van venir nàusees quan vaig saber que els àrabs que havien assassinat a onze atletes nostres als Jocs Olímpics del 1972 eren lliures i [...] havien volat cap a Líbia, només sis setmanes després del seu crim."»

Bèstia, molt fort i molt dur. Així crec que havia de ser el cop que va sentir ella i tot el poble israelià en viure aquells moments. És molt fàcil titllar al govern d'Israel d'assassí per ordenar al Mossad d'eliminar als terroristes que van matar als onze atletes, però voldria saber què faria cadascú de nosaltres si un d'aquells atletes hagués estat el nostre pare, fill, germà o amic, i ens donessin una arma i ens posessin davant dels que van prémer el gallet per assassinar-los...

Jo no crec en la llei del Talió. Ull per ull. Podria ser una llei justa, però no ho és, al meu entendre. De totes maneres, jo no estic molt segura del que faria davant del terrorista. Potser sí que seria capaç de disparar-li, la ràbia a vegades és més forta que el sentit comú. No ho sé. Sincerament, no sé què faria, i espero no haver-ho de comprovar mai.

Quan es va acabar la pel·lícula i vaig sortir del cine, em queien llàgrimes de ràbia, impotència i sentiment. Imperssiona veure fins on es pot arribar per uns ideals. Es desdibuixa la línia que hi ha entre allò que es creu que és bo i allò que no. No ho dic en el sentit de pensar que matar és dolent i no matar és bo. No, matar pot ser coniderat una bona cosa en funció de què pensis de tu i de la persona que tens davant. El problema arriba quan comences a dubtar de si les morts que has provocat segueixen entrant dins d'allò que consideres just. És en aquest moment quan es desdibuixa la línia, perds el control.

És una pel·lícula que al meu entendre val molt la pena de veure-la, però sense prejudicis. No hi ha bons ni dolents. No hi ha cap mort que no deixi una família que el plora. No hi ha cap decisió fàcil, ni la dels terroristes que decideixen matar als atletes quan es troben emboscats a l'aeroport, ni la de la Golda Meïr quan diu que vol eliminar als responsables de la matança de Munic, ni la de l'Avner i el seu equip cada vegada que troben un dels seus objectius. Tots tenen raó i tots s'equivoquen, en certa manera.

Les meves peripècies

2006-03-04T23:26:00.000+01:00

Ahir era divendres. Plegava unes hores abans de la feina i havia decidit que quan arribés a casa em faria un bany d'escuma relaxant, amb espelmes, un bon llibre i una cervesa... després aniria al cinema a veure MUNICH, pel·lícula que m'han recomanat vàries persones, però que volia veure perquè la mare em va dir que era molt fidel al que havia passat, després tenia un sopar amb la Núria, la Yolanda, la Cristina i la Marta. Fa quasi un mes i mig que vem quedar. Són tan dolces. M'he d'animar, diuen. Però si estic animada! Bé, molt contenta de sopar amb elles, evidentment.

El cas és que vaig plegar a dos quarts de quatre i vaig agafar el cotxe cap a casa. Hi havia una cua de collons a la ronda, al final vaig arribar a casa a quarts de cinc... una hora al cotxe... sort que m'esperava la banyera plena d'aigua calenta i escuma... però en obrir la porta de casa vaig tenir la primera sorpresa: hi havia la Jaquelin, la noia que ve a netejar. Hòstia, no me'n recordava!! Total, que ella estava fent net i em vaig quedar sense bany d'escuma. Em vaig dir: "Bé, vas una estona a jugar a l'ordinador i quan la Jaquelin marxi, et dutxes i cap al cine!" Tal dit, tal fet. Quan la Jaquelin va marxar, a les sis tocades, em vaig dutxar, amb l'aigua beeen calenta, relaxant l'esquena, em vaig fer un massatge al cap (no tant bo com el que em va fer l'Ester, però no en sé més), em vaig vestir ben còmoda i a dos quarts de set ja sortia corrents de casa per anar al cine. Tenia el temps un poc just, però hi podia arribar. La peli començava a les set. Vaig anar a buscar el metro i tot va anar prou bé, vaig arribar al cine a les set menys cinc i vaig comprar l'entrada per la sala 2, on feien MUNICH. Vaig pujar corrents cap a la sala 2 i vaig seure, endarrera i centrat, un bon lloc. Anava mirant l'hora, ja eren les set tocades i no apagaven els llums... potser és que diuen que la sessió comença a les set, però de fet comença més tard per evitar que la gent que arriba tard (que sempre n0hi ha) molesti excessivament als que ja són a la sala... finalment a un quart de vuit van apagar els llums. Van fer els cinc anuncis de rigor, el de movierecords, el d'apagar els mòbils i el de la nena que ens fa estar callats (tant de bo la gent li fes més cas a aquesta nena). Finalment, es tanca en negre i surten les primeres lletres de la productora, les de l'altra productora, i finalment, el títol de la pel·lícula: BROKEBACK MOUNTAIN. I jo: xDDD m'he equivocat de salaaaa!!!!! Al principi vaig pensar de sortir de la sala i anar a la sala 2 veritable, però després vaig descartar aquesta idea perquè probablement la peli de la sala 2 ja hauria començat... total que vaig mirar BROKEBACK MOUNTAIN enlloc de MUNICH. La peli em va agradar, però el que em va agrdar més va ser en Jack Twist, huer, quins ulls que té aquest xaval! Una vegada acabada la peli vaig anar tirant cap al sopar amb un sol pensament al cap: què haurà passat al restaurant? Potser haurà explotat la cuina i no podrem sopar... o sinó quan hi arribi em trucaran les nenes i em diran que no poden venir perquè els trens i els metros s'han espatllat tots... al final, no, al final vem sopar les cinc, vem riure molt, vem criticar a tots els que s'ho mereixen i potser a algunque no s'ho mereix tant. Però ens ho vem passar molt i molt bé.

Després el metro i a les dues a casa!

Ah, per cert, al final avui he anat a veure MUNICH, un dia d'aquests n'escriuré alguna cosa, de moment només dir-vos que val molt la pena.

Aniversari feliç

2006-03-04T15:14:00.000+01:00

Avui és l'aniversari de la Joana, del David i del Racó Català. Felicitats als tres, molts d'anys!!!

Segur que és l'aniversari de molta gent més, començant per la mare de la Marta, però el cas és que jo no la conec a sa mare, però també la felicito!

Molt gran això de la felicitat. L'altre dia escoltava el programa del Xavier Bosc h a RAC1, en el que sempre fan una pregunta. Aquell dia era: quin és el teu grau de felicitat? En aquell moment, n'hi havia un que havia contestat 99%, el que es considerava més feliç i el que se'n considerava menys havia contestat un 30%. Jo em considero feliç, però seria incapaç de quantificar la meva felicitat. Tinc dies millors i dies pitjors, però sempre sóc feliç.

Sempre poso a la balança les coses que em treuen de polleguera, com la crispació mediàtica en contra de tot allò que faci olor a català, el fet que el meu país està dividit (ja ho va fer bé en Paco, amb la màxima "divide i vencerás"...), les morts absurdes a mans de terroristes (d'estat o no), i també hi poso les coses que em fan seguir llevant-me cada dia, els meus fills, els més macos del món, que em diuen coses com "mare, t'estimo" o "ets molt bonica" just en el moment en què més ho necessito. Per això sóc feliç, però no sé quant feliç sóc... en sóc molt de feliç!!!

Assassins

2006-03-02T22:44:00.000+01:00

Fa una estona he llegit un article al Racó Català que parlava sobre un comentari "genial" de la Hope Aguirre. L'article comença així:
«La presidenta de l'Associació de Víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, ha denunciat a Ràdio Euskadi que la presidenta de la Comunidad de Madrid (Espanya), Esperanza Aguirre (PP) li va dir que "tenia molta sort perquè els 10.100 euros que m'havien donat per la mort del meu fill als atemptats de l'11-M tenien més valor que la loteria, perquè no cotitzen a hisenda".»
Després de llegir això, se m'ha regirat l'estómac, però crec que a qualsevol amb una mica de criteri i un poc de seny se li ha de regirar l'estómac en llegir-ho. Val la pena llegir l'article sencer.

Després he llegit una entrevista que li van fer els de 20 minutos. Voldria destacar-ne una pregunta i una resposta:
«¿Se atrevería a enunciar un mensaje para uno de los autores de la matanza?
Le diría que incluso una vida tan vil, tan rastrera y mala como la suya merece vivirse.»

Jo no sé si seria capaç de dir aquestes paraules en la seva situació. De fet, estic quasi convençuda que no seria capaç de dir-les.
Viure la mort d'un fill ha de ser una de les experiències més horroroses. És una cosa que no som capaços d'imaginar, ni tan sols som capaços de dir... de fet, en cap llengua que jo conegui existeix una paraula per definir el fet que es mori un fill...

Malauradament he conegut dues mares que han perdut els seus fills.
Una era la meva àvia. L'altra és la Rosa, la mare del David. Al David el van matar en un accident de moto. Tenia 25 anys.

Des d'aquí, un petó, una abraçada i tot el me suport a la Pilar Manjón, a la que li han donat 505 euros lliures d'impostos per cada any de vida del seu fill, a la Rosa, a la que estimo i enyoro i, si fos possible, a l'àvia.

Miquel

2006-02-20T22:13:00.000+01:00

Avui la Leti m'ha dit que havien ingressat al Miquel al clínic. Ja sabia que tenia càncer, però , collons, m'he quedat fotuda al saber que està ingressat. He estat força estona trucant als del laboratori perquè algú me'n donés alguna notícia. Finalment he pogut parlar amb el Jesús (molts petons, encara que probablement no ho llegeixis) i m'ha dit, després de preguntar-ho a la Lourdes, que sí l'havien ingressat, però que no era preocupant, tan sols havia tingut una reacció a la última sessió de quimio, però que aviat li donarien l'alta... he estat contenta de sentir-ho, tot i que és tan sols mitja bona notícia, perquè ha de seguir amb la quimio.

He estat pensant en ell i en tots els del laboratori... fa un parell d'anys que no els veig, o potser més a alguns, i encara hi penso sovint. Sobretot en el Miquel. Em va ensenyar moltes coses i en sap moltes més. És una gran persona a la que estic molt agraïda i estic molt contenta d'haver-lo conegut. Potser algun dia li diré.

Després he pensat en l'àvia Rosari i en la tia Assumpció. Recordo la tia quasi cada dia, la mare diu que tinc les mans igual que ella. I l'àvia? Sobreviure a un fill ha de ser la pitjor condemna. Ella feia el que podia, pobreta, però va quedar molt tocada, va envellir tant quan la tia es va morir... i després ella... càncer també. Com l'avi Ton. I l'avi Ramon crec que també, no ho sé del cert, estava molt fotut l'avi... i l'àvia Antònia, ella va morir de vella, ara fa poc més d'un any.

A vegades voldria no recordar. Almenys no tenir aquesta memòria d'elefant i recordar tantes coses... bé, hi ha coses que sí està bé de recordar.

Després de tot he arribat a la conclusió que ens queixem de vici. No sabem estar sense pensar que podriem estar millor...

En fi, aquest és un post positiu, encara que no ho sembli. El Miquel està millor del que en un primer moment m'havia imaginat. Jo he perdut a molta gent important al llarg dels anys, però tots ells han deixat en mi alguna cosa seva i per això val la pena recordar-los i viure.

Tots els moments han de ser bons moments, encara que a priori pugui semblar que no ho són, al final sempre ho acabarant essent.

:)

[edito, 03/10/2006] Avui he parlat amb el Miquel. Està content i l'he sentit molt animat. Ell és molt optimista, no m'hauria de sorpendre haver-lo sentit tant alegre i positiu. Diu que el pitjor ja ha passat, que ara ha de fer revisions periòdiques, però que, per ara, tot està en ordre :)

Estic contenta d'haver-lo sentit. La setmana que vé aniré a veure'l, a ell i als altres del labortori. He quedat per anar a dinar amb el jesús. En tinc moltes ganes. Els sento amics, tot i que fa massa que no els veig...

Avui és un gran dia. M'he llevat de bon humor, i parlar amb el Miquel m'ha acabat d'animar, per si no n'estava prou!

Molt trist...

2006-02-11T21:15:00.000+01:00

Aquesta tarda he sortit a fer un volt amb els nanos.

Hem sortit de casa i hem anat caminant fins a l'estació dels ferrocarrils. Anàvem baixant per Avinguda del Tibidabo i dues parelles pujaven... la Rut, que sempre xerra amb tothom, els ha dit hola, i una de les dues dones de les parelles ha dit "que niño más simpático"... a mi m'ha sortit urticària per dues raons: ho ha dit en castellà i li ha dit "niño" a una personeta petita vestida amb un vestit, xDD, que no ho ha vist que era una nena catalana. Jo m'he mirat aquella dona amb ganes de mossegar-la i li he contestat "Sí, a vegades és massa simpàticAAA, parla amb qualsevol que passi pel carrer".

Després, més avall, hi havia un grup de nanos joves que havien quedat per sortir i estaven fent no sé què amb unes botelles (ampolles, dedicat a en Nau), quan hem passat pel seu costat,
he sentit que parlaven en català, però el més fotut del cas és que m'ha sorprès que ho fessin. És molt trist que em sorprengui que un grup de joves parli en català...

Després em diuen que vivim en un país normal, que tot això de creure que el català està en perill són imaginacions meves, però si sentir un grup de persones parlant la llengua del país és un motiu de sorpresa, vol dir que hi ha alguna cosa que no va a l'hora.

Dec estar tan acostumada a no sentir la meva llengua pel carrer, que quan la sento em sorpren? Jo no vull viure en aquest país, jo en vull un que sigui normal.

El jardí de l'Edèn

2006-02-08T21:28:00.000+01:00

Avui he sentit a la ràdio que uns científics han descobert a una illa de Papua Nova Guinea un jardí de l'Edèn.

Els mateixos científics han dit que aquella illa era el jardí de l'Edèn, estaven tan contents... es veu que en aquesta illa hi ha espècies de plantes gegants, un gripau minúscul, un ós formiguer amb tot de punxes repartides pel seu cos, un ocell espectacular (que no recordo com n'han dit) que es veu que té unes plomes al cap molt i molt curioses, i tota una sèrie de bèsties i plantes molt i molt fabuloses. Un d'aquests científics ha dit que sort que l'havien decobert, aquest jardí de l'Edèn, perquè així podien dedicar-se a protegir-lo.

En aquest moment he estat a punt de plorar... com pot ser que els humans siguem tant absolutament antropocèntrics...

Si no l'haugessim decobert mai, què li hauria passat? Hauria desaparegut? S'hauria esfumat? Sí, sí, segur, però això ara ja no passarà, perquè quatre científics sonats l'han descobert, cosa que farà que no sigui destruït. Tan sols en trauran mostres per analitzar-les, arrencaran una de les plomes de l'ocell per saber-ne l'ADN, hi aniran centenars de persones, totes elles molt científiques, això per decomptat, i observaran el gripau minúscul amb un microscòpi electrònic de 10 mil·lions d'augments... xDDD

Sort que hem descobert el jardí de l'Edèn, així ara el podrem protegir d'ell mateix, no sigui que el jardí decidís, per ell tot sol de desaparèixer novament, com ho va quan Eva va decidir menjar-se la ditxosa poma que la serp li va donar...

Qui m'ha robat la patent?

2006-02-06T22:18:00.000+01:00

Ahir van fer un nou capítol de Porca Misèria, aquesta sèrie de la televisió de Catalunya (xD, la nostra!!!). En fi, el cas és que quan el Pere i la Laia es van separar em va fer molta pena, i en aquell moment m'hi vaig sentir molt identificada (a que no dirieu perquè...) però ahir al final va semblar que s'albirava una petita escletxa per la reconciliació. Sí, ja sé que un polvet no vol dir res, però, no ho sé, em faria gràcia que es tonressin a ajuntar.

De totes maneres, tot això no té res a veure amb el que us volia comentar respecte la sèrie. No diré tot el que es diu al Racó sobre l'independentisme i els girs agradables a la causa que fa el Joel Joan, tot i que el d'ahir va ser boníssim... la Maria estava mirant la tele (evidentment mirava TV3) i crec que era el programa de la Mònica Terribas, "La nit al dia", doncs bé, la benvolguda Mònica feia un comentari sobre un accident d'helicòpter succeït prop de Madrit... boníssim, xDD!

Ja m'he tornat a desviar... el cas és que la Marta (crec que es diu així), que era l'advocada de l'empresa del Roger i el Salva, i que s'havia enrotllat amb el Roger algunes vegades, va a veure a la Sònia (després d'haver vist al Roger i que ell li digués que no volia saber-ne res més) i li diu –tot i que no es veu per pantalla– el que hi ha hagut entre ella i el Roger. Quan el Roger arriba a casa, ell tot content, es troba a la Sònia que li diu que ha parlat amb la Marta. La Sònia està tota plorosa al sofà i li va dient coses, com per exemple que es va penjar d'un pintor, però que va pensar que el seu lloc estava amb el Roger...

Bé, finalment la Sònia li diu al Roger: "Saps què és el que més em dol? Que no m'has estimat mai, i m'ho has demostrat tantes vegades..."

Hòstia, quan vaig sentir això em vaig dir: algú m'ha robat la patent!

Benvinguts a La Pedra Filosofal

2006-02-05T14:04:00.000+01:00

Bon dia a tothom!

Gràcies al benvolgut efecte papallona, he arribat fins aquí. També és gràcies a la Mireia, en Xevi i l'Anti, que són els provocadors d'aquest efecte papallona.

Avui és un dia molt bonic per mi. Estic sola a casa, escolto "Hotel California" dels Eagles en una versió d'un concert que m'agrada molt (gràcies Nurbers), fa sol i una mica de vent, he aclarit una mica més les meves idees...

De moment no us penso explicar res més, ja hi haurà dies per fer-ho.