21 d’octubre 2006

Un dia per recordar

Uau, el passat dijou, 19 d'octubre, va ser un dia per recordar.

Primer vaig tenir una entrevista per una feina que fa molt bona pinta. No en vull dir gaire res perquè no vull que es gafi, només dir que l'entrevista em va anar força bé, em van fer parlar en anglès, que feia uns dos mil anys que no el parlava i em van dir que encara en conservo l'accent :)

Després vaig trucar al Joan, perquè tenia dues trucades perdudes seves al mòbil d'aquell mateix matí. Parlant amb ell, anava baixant per Via Augusta, a la plaça de Gal·la Placídia, i mentre ell m'anava anunciant que la Carol està prenyada jo anava somrient pel carrer, amb un somriure que no m'hi cabia a la cara, i la gent del carrer em mirava, i, fins i tot, alguns m'acompanyaven amb el somriure i se'ls enganxava. Uau, va ser molt gran aquell moment. Va ser un moment de felicitat, un d'aquells que cal aprofitar i gaudir-lo, un d'aquells que cal no oblidar.

Després vaig anar a treballar normalment. A mesura que passaven les hores em notava que m'anava posant més i més nerviosa. Aquella tarda havia quedat amb el Sergi per parlar dels nens. Jo no volia que hi hagués cap mal rotllo, no volia retrets i no volia passar-ho malament. Jo volia parlar amb ell de com ens havien anat les coses, de com haviem arribat fins aquí, de com n'havíem estat de feliços, al principi, quan tan sols érem amics, bons amics. Però patia perquè no sabia com hi aniria ell a la trobada i això em feia estar nerviosa.

Al final tot va anar sobre rodes. Ell va anar-hi amb la mateixa intenció que jo. Vam seure i vam xerrar un parell d'hores. Vam recordar coses i vam decidir-ne. Pel bé dels nens i pel nostre bé i pel bé de les persones que ens acompanyaran a partir d'ara i de les que ho han estat fent fins ara, el millor que podem fer, els dos, és intentar mantenir l'amistat que ens unia i fer-la forta i no permetre que les tensions, que sempre n'hi haurà, esfondrin el que nosaltres volem pels nostres petits.

Després vam anar a buscar als nens, que estaven a casa la meva sogra, amb la Irene, i tots cinc vam anar cap al cotxe. Els nens estaven pletòrics. Ens van veure contents i parlant amb normalitat i em sembla que és una de les coses que ells necessitaven veure i sentir. Em sembla que el Sergi i jo hem fet el primer pas per tornar a ser persones entre nosaltres, sense rancúnies, sense retrets.

Vaig tornar a ser feliç, i ja era la tercera vegada, aquell dia, que sentia aquella cosa a la boca de l'estòmac, allò que em fa saber que he de retenir aquell moment i recordar-lo, perquè és un bon moment.

Vaig anar cap a casa, amb els dos nanos mig adormits a les seves cadires. Una vegada estaven al llit, dormint o adormint-se, vaig connectar l'ordinador i vaig connectar el msn, el correu i el navegador. Volia escriure, aquí, tot el que m'havia passat aquell dijous, però encara m'havia de passar una altra cosa. Una altra cosa que em va fer sentir feliç.

Tenia un correu nou al hotmail. Al principi vaig pensar que seria una mala notícia (digueu-me pessimista, però us equivocareu :P) i quan el vaig obrir, el vaig haver de llegir dues vegades. Era un correu d'una tal Anna que treballa a Catalunya Ràdio i que em deia que casualment havia llegit el meu blog i que li havia interessat una entrada en la que parlo sobre la felicitat. Hòstia!! Justament avui que havia tingut tres moments més de felicitat i que volia escriure'ls. L'Anna em deia que volia que sortís a un programa que preparen per la setmana entrant que parla sobre la felicitat. Jo li vaig contestar ràpidament que estaré encantada d'explicar el meu moment de felicitat per la ràdio. Així doncs, em trucaran el dilluns per sortir en antena a "Una nit a la Terra"!

Qui m'ho havia de dir que el meu blog el llegia gent. Jo creia que tan sols el miraven els quatre amics que tinc repartits per la xarxa, i, tot i que sóc molt conscient que internet és un mitjà molt vast i que podia ser que hi entrés més gent, no creia que això passés.

En fi, en un sol dia vaig viure quatre moments de felicitat, absolutament diferents entre ells, però no per això menys intensos.

Us repto a que els visqueu vosaltres també, no us els deixeu escapar, val molt la pena ser feliç tots els moments que la vida t'ho permet.