25 d’octubre 2006

Les dones a la blogosfera

En Saül Gordillo va obrir la "caixa dels trons" amb el seu comentari a l'article Generació bloc. Avui n'ha escrit un altre, Per què no hi ha dones a la blogosfera política?, en el que diu que li va fer aquesta pregunta a la Carme Porta i ella n'ha escrit un article, Les dones a la blogosfera.

L'he anat a llegir i volia escriure-hi un comentari, però al final era tant llarg que he pensat que era millor escriure'l aquí.

Jo sóc una dona de 33 anys, tinc dos fills i estic separada. Treballo fora de casa 8 hores i, als vespres, quan els nens són a dormir, "treballo" a casa. I a més a més escric un blog. No és un blog polític, és un blog i prou.

En el meu blog hi parlo de les coses que em passen, i moltes d'aquestes coses que em passen sí tenen relació amb la política, és a dir, que també hi parlo de política.

Entenc que s'ha de potenciar la igualtat entre homes i dones a tots els nivells socials, però també entenc que els homes i les dones som diferents, de la mateixa manera que no totes les dones són iguals entre elles ni tots els homes entre ells. Generalment, quan dic això, que els dos gèneres som diferents, em diuen que això és el que genera el mascilsme. Jo no ho crec.

És ben cert que venim, i hi som encara, en una societat patriarcal dominada pels homes, però penso que la lluita de les dones per la igualtat en tots els sentits és una lluita mal enfocada.

M'explico: hi ha casos, com per exemple l'avortament, en que les dones hi tenim un paper més actiu; sóc conscient que perquè hi hagi un embaràs hi han d'haver participat un home i una dona, però el lema més sentit en la lluita en favor de l'avortament és: "nosaltres parim, nosaltres decidim". Jo crec que aquesta frase diu molt més del que diuen les seves paraules. Si en aquest cas el "poder" de decisió el volem per a les dones, per què no podem acceptar que en altres casos aquest "poder" pugui ser dels homes?

Em sembla que aquest és el cas més clar, almenys és el més clar que se m'ha acudit ara, per descriure que la diferència hi és i que és absurd voler ser iguals en absolutament tot. Penso que el que cal és voler no ser diferents en aquelles coses que podem fer tant bé o tant malament els homes com les dones. Però fer extensiu això a tot em sembla una equivocació.

Jo estic a favor de la igualtat entre gèneres. Tots hem de tenir les mateixes oportunitats, i no és just el paper en el que la societat encara ens té relegades a les dones. I no és just perquè moltes de nosaltres no el volem fer aquest paper, però n'hi ha moltes que s'hi troben millor fent de mares de família, esperant que el marit treballi i les mantingui, a elles i a les seves proles. Elles també han de tenir la seva oportunitat. La seva oportunitat de viure la seva vida com elles vulguin.

Les dones hem de treballar fora de casa, sempre que ens interessi fer-ho. Mai no m'ha semblat just el rebuig que provoca en segons quins sectors de l'àmbit femení i feminista de la societat el fet que una dona que vol ser mare decideixi deixar de treballar per dedicar-se a la família. La pregunta és: si ho fa un home, és socialment i política correcte, però si ho fa una dona no n'és de correcte? És una decisió vital important i personal. Sobre tot és una decisió personal.

En el meu cas, sempre havia volgut ser mare, des de jove. Quan vaig decidir tenir els fills mai no em vaig plantejar deixar de treballar (malauradament em vaig quedar sense feina, però no vaig deixar de buscar-ne ni quan estava embarassada ni després del part, però això és una altra història) i no hauria trobat just que ningú em digués que ho havia de fer pel bé de la família, però, com he dit abans, tampoc no hagués estat just que ningú em digués que cometia un error si deixava la feina per tenir fills.

Ara me n'adono que al final tot s'acaba reduïnt al mateix. Per què no hi ha dones a la blogosfera política? Potser sí que és perquè les dones tenim un paper secundari, encara ara, a la societat, però potser també és perquè a la majoria de dones no els interessa tant la política com a la majoria dels homes. Potser sí que és un problema social, però potser es tracta, també, de decisions personals, no?

No ho sé, al final sempre m'acaba cansant l'eterna guerra de sexes. Em sembla que el fet de buscar la igualtat amb tant d'afany fa que fem més grans les diferències.

Tant de bo

He llegit dues notícies i he pensat que tant de bo, al final, les dues es facin realitat.

En el cas d'en Puig i Antich (VilaWeb) no es podrà fer res per salvar-li la vida, però almenys seria, tal com diu l'article, un fet sense precedents i potser podria ser la primera de moltes coses que cal revisar sobre el què, el quan, el com i el qui de tants fets succeïts durant el règim franquista.

En el cas de les 7 dones que es vol salvar de ser lapidades (laMalla) espero que aquesta mobilització aconsegueixi el que es proposa.

24 d’octubre 2006

Dessalar l'aigua per potabilitzar-la

Aquesta notícia publicada a laMalla m'ha fet recordar que ja feia temps que se'n parlava de la dessalinitzadora.

Em sembla un gran projecte i farà que els recursos hídrics no depenguin exclusivament dels rius, que a la conca del mediterrani són com són.

La dessalinitzadora, aquesta i totes les altres, es basen en l'osmosi inversa.

Ja he rebut moltes peticions perquè expliqui què és l'osmosi inversa, però primer us hauré d'explicar què és l'osmosi.

L'osmosi és el procés pel qual si tenim dues solucions de diferent concentració el solvent de la més diluïda passa, a través d'una membrana semipermeable (que ha de ser permeable al solvent i impermeable als soluts), cap al sí de la més concentrada a fi efecte d'igualar ambdues concentracions.

Així, per exemple, si tenim una cèl·lula, que té una membrana cel·lular que és semipermeable en el sí de la qual hi ha una solució aquosa de diversos components, i la submergim en aigua pura, és a dir en H2O, l'aigua pura passarà a través de la membrana cel·lular fins aconseguir igualar les concentracions a l'interior i a l'exterior de la cèl·lula. D'aquesta manera és com beuen les cèl·lules.

Aquest és un procés natural i es dóna sempre que la pressió en les dues solucions sigui la mateixa.

L'osmosi inversa és, tal com indica el seu nom, el procés invers: fer passar el solvent de la solució més concentrada a la més diluïda a través d'una membrana semipermeable. Aquest procés es dóna exercint una pressió a la solució més concentrada per forçar el pas del solvent a través de la membrana semipermeable cap a la solució més diluïda. Aquesta pressió que s'ha d'exercir és la que fa que sigui necessària una despesa energètica per obligar al solvent a anar en el sentit que no li és favorable.

En fi, espero que amb això ja en tindreu prou.

La carretera del tro / Thunder road

Avui toca el Bruce Springsteen en concert al Palau Sant Jordi (notícia a VilaWeb i a laMalla). Fa massa anys que no vaig a un concert seu :'(

Hi ha una cançó seva que sempre m'ha agradat molt, us la deixo aquí escrita.

Va per la Marta, encara recordo aquelles tardes memorables a casa teva ;)

THUNDER ROAD (Born to run, 1975)

The screen door slams
Mary's dress waves
Like a vision she dances across the porch
As the radio plays
Roy Orbison singing for the lonely
Hey that's me and I want you only
Don't turn me home again
I just can't face myself alone again
Don't run back inside
darling you know just what I'm here for
So you're scared and you're thinking
That maybe we ain't that young anymore
Show a little faith, there's magic in the night
You ain't a beauty, but hey you're alright
Oh and that's alright with me

You can hide 'neath your covers
And study your pain
Make crosses from your lovers
Throw roses in the rain
Waste your summer praying in vain
For a savior to rise from these streets
Well now I'm no hero
That's understood
All the redemption I can offer, girl
Is beneath this dirty hood
With a chance to make it good somehow
Hey what else can we do now
Except roll down the window
And let the wind blow back your hair
Well the night's busting open
These two lanes will take us anywhere
We got one last chance to make it real
To trade in these wings on some wheels
Climb in back
Heaven's waiting on down the tracks
Oh oh come take my hand
Riding out tonight to case the promised land
Oh oh Thunder Road, oh Thunder Road
oh Thunder Road
Lying out there like a killer in the sun
Hey I know it's late we can make it if we run
Oh Thunder Road, sit tight take hold
Thunder Road

Well I got this guitar
And I learned how to make it talk
And my car's out back
If you're ready to take that long walk
From your front porch to my front seat
The door's open but the ride it ain't free
And I know you're lonely
For words that I ain't spoken
But tonight we'll be free
All the promises'll be broken
There were ghosts in the eyes
Of all the boys you sent away
They haunt this dusty beach road
In the skeleton frames of burned out Chevrolets

They scream your name at night in the street
Your graduation gown lies in rags at their feet
And in the lonely cool before dawn
You hear their engines roaring on
But when you get to the porch they're gone
On the wind, so Mary climb in
It's a town full of losers
And I'm pulling out of here to win

23 d’octubre 2006

Coses que passen

Avui he llegit unes notícies que m’han fet força gràcia.

Una és sobre el firefocs, el navegador que faig servir a casa, perquè a la feina em mantenen l'IE, que va així com vol... en fi. Resulta que aquesta setmana sortirà la versió 2.0 del navegador i que en faran una festa a Barcelona.

Una altra és sobre les eleccions al Parlament de Catalunya, que seran d’aquí una setmana i cosa. Ara resulta que demanen el vot útil, xD, i jo que em pensava que en democràcia tots els vots eren útils... no sé si sóc jo la que ha de revisar les seves creences o si són els polítics que han de fer un poc millor la seva feina.

La tercera també és sobre les eleccions. Aquesta ens explica que hi ha fins a 70 candidatures... en fi, i jo que encara no he sentit dir gaire coses coherents a les 5 amb representació parlamentària... sense comentaris.

21 d’octubre 2006

Un dia per recordar

Uau, el passat dijou, 19 d'octubre, va ser un dia per recordar.

Primer vaig tenir una entrevista per una feina que fa molt bona pinta. No en vull dir gaire res perquè no vull que es gafi, només dir que l'entrevista em va anar força bé, em van fer parlar en anglès, que feia uns dos mil anys que no el parlava i em van dir que encara en conservo l'accent :)

Després vaig trucar al Joan, perquè tenia dues trucades perdudes seves al mòbil d'aquell mateix matí. Parlant amb ell, anava baixant per Via Augusta, a la plaça de Gal·la Placídia, i mentre ell m'anava anunciant que la Carol està prenyada jo anava somrient pel carrer, amb un somriure que no m'hi cabia a la cara, i la gent del carrer em mirava, i, fins i tot, alguns m'acompanyaven amb el somriure i se'ls enganxava. Uau, va ser molt gran aquell moment. Va ser un moment de felicitat, un d'aquells que cal aprofitar i gaudir-lo, un d'aquells que cal no oblidar.

Després vaig anar a treballar normalment. A mesura que passaven les hores em notava que m'anava posant més i més nerviosa. Aquella tarda havia quedat amb el Sergi per parlar dels nens. Jo no volia que hi hagués cap mal rotllo, no volia retrets i no volia passar-ho malament. Jo volia parlar amb ell de com ens havien anat les coses, de com haviem arribat fins aquí, de com n'havíem estat de feliços, al principi, quan tan sols érem amics, bons amics. Però patia perquè no sabia com hi aniria ell a la trobada i això em feia estar nerviosa.

Al final tot va anar sobre rodes. Ell va anar-hi amb la mateixa intenció que jo. Vam seure i vam xerrar un parell d'hores. Vam recordar coses i vam decidir-ne. Pel bé dels nens i pel nostre bé i pel bé de les persones que ens acompanyaran a partir d'ara i de les que ho han estat fent fins ara, el millor que podem fer, els dos, és intentar mantenir l'amistat que ens unia i fer-la forta i no permetre que les tensions, que sempre n'hi haurà, esfondrin el que nosaltres volem pels nostres petits.

Després vam anar a buscar als nens, que estaven a casa la meva sogra, amb la Irene, i tots cinc vam anar cap al cotxe. Els nens estaven pletòrics. Ens van veure contents i parlant amb normalitat i em sembla que és una de les coses que ells necessitaven veure i sentir. Em sembla que el Sergi i jo hem fet el primer pas per tornar a ser persones entre nosaltres, sense rancúnies, sense retrets.

Vaig tornar a ser feliç, i ja era la tercera vegada, aquell dia, que sentia aquella cosa a la boca de l'estòmac, allò que em fa saber que he de retenir aquell moment i recordar-lo, perquè és un bon moment.

Vaig anar cap a casa, amb els dos nanos mig adormits a les seves cadires. Una vegada estaven al llit, dormint o adormint-se, vaig connectar l'ordinador i vaig connectar el msn, el correu i el navegador. Volia escriure, aquí, tot el que m'havia passat aquell dijous, però encara m'havia de passar una altra cosa. Una altra cosa que em va fer sentir feliç.

Tenia un correu nou al hotmail. Al principi vaig pensar que seria una mala notícia (digueu-me pessimista, però us equivocareu :P) i quan el vaig obrir, el vaig haver de llegir dues vegades. Era un correu d'una tal Anna que treballa a Catalunya Ràdio i que em deia que casualment havia llegit el meu blog i que li havia interessat una entrada en la que parlo sobre la felicitat. Hòstia!! Justament avui que havia tingut tres moments més de felicitat i que volia escriure'ls. L'Anna em deia que volia que sortís a un programa que preparen per la setmana entrant que parla sobre la felicitat. Jo li vaig contestar ràpidament que estaré encantada d'explicar el meu moment de felicitat per la ràdio. Així doncs, em trucaran el dilluns per sortir en antena a "Una nit a la Terra"!

Qui m'ho havia de dir que el meu blog el llegia gent. Jo creia que tan sols el miraven els quatre amics que tinc repartits per la xarxa, i, tot i que sóc molt conscient que internet és un mitjà molt vast i que podia ser que hi entrés més gent, no creia que això passés.

En fi, en un sol dia vaig viure quatre moments de felicitat, absolutament diferents entre ells, però no per això menys intensos.

Us repto a que els visqueu vosaltres també, no us els deixeu escapar, val molt la pena ser feliç tots els moments que la vida t'ho permet.

18 d’octubre 2006

No hi ha dones cap de llista

Em sembla que no ens hem de preocupar d'aquestes coses.

Sincerament penso que la paritat aquesta que es vol "imposar" a la política és una manera de dir-nos: dones, no us preocupeu, que nosaltres, els polítics, pensem que sou tant vàlides com nosaltres, els homes.

Gràcies, ara ja em sento més segura i millor, més protegida.

Una dona no és millor que un home només pel fet de ser dona, per tant, si hi ha un home més vàlid, si us plau, no hi poseu una dona. És un flac favor que feu a la societat... i ja veieu què passa, no? Ara els periodiestes ens expliquen si les llistes són paritàries en lloc de mirar de fer-nos arribar els programes electorals.

17 d’octubre 2006

Els THMs i les casualitats

Avui la Marta m'ha preguntat per què hi ha trihalometans (THMs) a les aigües potables.

Jo he provat d'explicar-li-ho.

Els químics, o relacionats, ja sabreu que són els THMs, però per als neòfits, heu de saber que els THMs són compostos derivats del metà (CH4) en els que tres dels quatre H han estat substituïts per tres halògens; els halògens són F (fluor), Cl (clor), Br (brom), I (iode), At (àstat), i podeu fer totes les combinacions de CHX3 que us vingui de gust.

Però els THMs més comuns són quatre: cloroform (CHCl3), bromoform (CHBr3), bromodiclorometà (CHBrCl2) i dibromoclorometà (CHBr2Cl).

Bé, el cas és que li he explicat que els THMs són el que s'anomenen subproductes de la desinfecció. En general la desinfecció de les aigües de boca es fa amb clor, i aquest té tendència a reaccionar amb certes coses que pugui portar l'aigua d'origen, en aquest cas, reacciona amb els bromurs i clorurs per donar els quatre THMs descrits més amunt.

En el cas de les aigües potables que tenim per aquesta zona, com que l'aigua d'origen ve de la zona on hi ha les mines de sal, tot i que les salmorres no van a parar al riu, l'aigua passa per aquesta terra salina i dissol tot el que pot (i un poc més), per tant, l'aigua d'origen té bromurs i clorurs, cosa que fa que en el tractament de desinfecció amb clor, es produeixin aquesta mena de compostos.

El cas és que avui, i aquí és on entra la casualitat, un amic m'ha enviat aquest article en el que s'explica que per evitar les filtracions de sals es cobriran les muntanyes del Bages amb plàstic.

D'aquesta manera l'aigua no dissoldrà tantes sals i es generaran menys THMs en la cloració de l'aigua.

I wanna get rid of this

There is too much of you still in my life, in me, and I want to get rid of this.

I am a strong woman, but my strength is not enough.

I will not let you hurt me anymore. I will not stand and let you do with me whatever you want. That’s enough.

I have cried for you many times in the past, and I still cry for you sometimes, but I don’t want to do so anymore.

Who do you think you are? You are nobody, you are nothing.

I have a lot of love and happiness and peace in me to give and your dark clouds will not cover the sunlight in my life.

I am a strong woman and my strength will be enough.

I will keep on smiling, with my glasses on.

15 d’octubre 2006

Me'n faig creus

A vegades penso que potser sóc d'un altre planeta... no ho sé, em sembla que el món no va bé si les diferències es justifiquen amb un perquè sí.

He llegit un article a LaMalla que diu que les dones seguim cobrant menys que els homes, però que els sous de les dones han augmentat més que els dels homes: dones un 3%, homes un 2%.

D'entrada aquesta dada ja és ambigua, perquè un 3% d'un sou més baix, probablement (no és segur, però sí prou probable) serà menys que un 2% d'un sou més alt. Amb les dades que facilita l'article, amb els sous mitjans d'homes i dones, ens podem adonar que l'augment per les dones que cobren 12800 €/any serà d'uns 384 €, en canvi per a l'home, que cobra 18300 €/any, serà de 366 €. En fi, dir que l'augment per a les dones és superior em sembla una presa de pèl, i ja començo a estar bastant farta que me'l fotin, el pèl. Si tenim en compte que aquests sous que diu l'article són els sous mitjans, i pensant una miqueta (que de debò que no fa mal i fins i tot pot fer bé a segons qui...) es veu que la notícia no és en absolut encoratjadora per a les dones, sinó més aviat el contrari: no només cobrem menys sinó que a més a més ens volen fer creure que ens pagaran més, això sí, en valor relatiu, perquè en valor absolut els comptes no surten... almenys a mi no em surten.

Una altra cosa que he fet després de llegir l'article ha estat mirar els comentaris i n'he vist un que m'ha fet molta "gràcia", per dir-ho d'alguna manera. És un comentari d'un anònim que diu que les dones cobrem menys perquè no ens impliquem amb la feina tant com ho faria un home... em sembla que això és pixar fora de test, simplificar el problema i dir que les dones que no són mares no s'impliquen a la feina perquè no els surt de la figa. De fet, el que diu exactament, amb faltes d'ortografia incloses és: "És normal perqué no estan tan implicades amb l'empresa al tenir que atendre a la familia. (Anònim) 13/10/2006 - 17:19h"

Per Déu... penso que aquesta mena de notícies són nefastes, perquè generen aquesta mena de comentaris. La implicació en la feina no ha de tenir res a veure amb el sou que et paguin. Segur que aquest anònim que ha dit això és dels que, quan el PP en el govern va decidir "donar" 100 €/mes a les mares treballadores, va pensar que era injust perquè els fills són de pare i mare... en fi.

Al final, jo cobro (bé, cobrava, perquè només és fins que la criatura fa els 3 anys, després ja no hi ha deducció que valgui) aquests 100 €/mes, que de fet no són cap regal, sinó una deducció de l'IRPF perquè les mares, encara ara, i gràcies a gent com tu, anònim, hem de tenir implicació a la feina com si fóssim un home i implicació amb la família com si no treballéssim a fora de casa, cosa que fa que al final estiguem tan implicades en tot que ens deixem d'implicar efectivament en res.

En fi, res, tan sols em queda donar-te les gràcies, anònim, m'has il·luminat, ara ja sé que no em mereixo l'augment de sou perquè no m'implico prou en la feina. Em sembla que a partir d'ara m'hi implicaré tant com ho fa el meu cap, que com que ell és un home segur que en això de la implicació té les coses més clares :P

05 d’octubre 2006

La Font Sobirana

A la Cerdanya hi ha un poble preciós que es diu Prullans.

A Prullans hi ha una font, la Font Sobirana, on la gent hi va a buscar aigua fresca i bona.

Us adjunto l'analítica de l'aigua de la Font Sobirana. A la Cerdanya hi ha el costum de posar rètols amb les anàlisis de les aigües de les fonts que tenen per allà.

L'aigua de la Font Sobirana no té sodi ni potassi, per tant és una bona aigua per als hipertensos, té poca duresa i és de baixa mineralització. Personalment trobo que és una bona aigua, és fresa i treu la set... què més se li pot demanar?

Així que ja ho sabeu, si voleu una aigua bona, fresca i saludable per als hipertensos, aneu a Prullans amb un parell de garrafes i pugeu fins a la deu de la Font Sobirana a omplir-les. Tan sols us demanaré dues coses: no se us acudeixi passar-la per cap sistema de purificació d'aigua i sigueu molt respectuosos amb el poble, les seves gents i les seves vaques :P

03 d’octubre 2006

Osmosi inversa

Avui han intentat vendre'm un equip de purificació d'aigua basat en l'osmosi inversa.

He dit que tenia pressa, cosa del tot certa, però de fet, aquests sistemes, no m'interessen gens. A mi no m'agraden els equips aquests que purifiquen l'aigua. N'hi ha de diversos tipus (osmosi inversa, filtres de carbó actiu...), però penso que l'aigua que tenim –la de l'aixeta o les embotellades– ja és prou bona i ha sofert prou tractaments de potabilització (en els casos permesos) i no li cal cap altre tractament.

Jo sóc del ram de l'aigua ;) i sempre he begut aigua de l'aixeta i, mentre en surti, seguiré bebent aigua de l'aixeta.

L'aigua de l'aixeta no és pura, i sort que no n'és, perquè l'aigua pura, és a dir H2O sense més, no és bona per a la salut. L'aigua que és bona és l'aigua potable, que és la que (sol) sortir per les aixetes d'aquest nostre país.

L'aigua bona és aquella que treu la set. Almenys això deia el Dr. Oliver Rodés ja fa molts anys, i penso que amb raó. I l'aigua que treu la set és aquella que ens restitueix les sals que el nostre cos perd (suor, llàgrimes...). Cadascú té unes necessitats de sals diferents, però tots en necessitem de sals i cadascú ha de saber quina és l'aigua que més li treu la set, o sigui que no treu cap a res preguntar-me quina és la millor aigua, perquè cadascú se l'ha de trobar :)

Algun dia us explicaré el principi en el que es basen aquests equips i perquè no m'acaben de fer el pes, però de moment ho deixo aquí.

Au, te'l dedico :P

La felicitat

La felicitat és allò que tots busquem, però que ens entestem a buscar en quimeres. Jo crec que la felicitat es troba en els petits moments que et fan somriure, per això intento somriure sempre i riure tan sovint com se'm presenta l'oportunitat.

L'altre dia la Marta ens va dir que ens havia de dir una cosa. Jo pensava: "o es casa o està prenyada... o es casa o està prenyada..." Va estar força estona sense dir-nos això que ens havia de dir, estava nerviosa, excitada, emocionada i no li sortien les paraules que tenia enganxades a la punta de la llengua. Al final, la Núria va dir: "et cases!" i la Marta va dir que sí.

Uoooo!!!!

Aquell va ser un moment de felicitat!

La felicitat no es busca, t'arriba, però hi has d'estar atent, i has de saber-la trobar en cada moment i en cada situació.

Et desitjo tota la felicitat del món, te la mereixes i sé que la sabràs trobar perquè ets una persona excepcional i optimista i vital i forta i bondadosa i amiga i alegre i..., i amb aquestes virtuts sabràs prendre sempre allò de bo que té cada instant i sabràs fer-ho créixer en detriment de les desgràcies, que sempre n'hi ha, però hi són per fer-nos veure que els bons moments són molts més i molt millors de recordar.

T'estima, molt, la teva Trena!