02 de setembre 2006

Nura: tercer dia


Dilluns 21 d'agost de 2006

Ens despertem al matí, no tant cansades com ahir, però la Sara té el coll agafat i avui sembla que està una mica pitjor.

Avui volem anar a Cavalleria (a la platja i al far... o farola :P). Ens truca en Toni i ens diu que fa un poc de vent del nord i que no és bona idea anar cap a Cavalleria, per tant fem un canvi de plans i anem cap al sud, a Son Bou i després a la Torre d'en Gaumés.

La Torre d'en Gaumés és un poblat talaiòtic bastant sencer. Encara hi ha tota una zona en excavació. Es veuen força bé les cases i el que a mi m'agrada, que és el sistema de recollida d'aigua. Des d'allà hi ha una vista maca d'Aló i del Toro.

Després anem a Subaida. A veure vaques i comprar fogasses i sobrassades. Ens deixen fer un tast dels formatges i embotits que comprarem i són realment bons. Després mirem una mica l'era i hi ha un forn que a la Núria li agrada molt. Jo prefereixo mirar les vaques.

Anem a dinar a Na Macaret. La Xisca està preocupada perquè diu que el dinar és un poc escàs, però no és pas cert. Tot molt bo. Havent dinat la Sara s'estira una estona... cada vegada està pitjor, pobreta nina meva. La Núria i jo ens quedem fent sobretaula amb la Xica i en Toni i ens expliquen històries de quan eren petits, de com es vivia a l'illa, de les seves experiències. El Toni comenta que li han regalat un llibre en blanc perquè escrigui totes aquestes històries, però ell no ho ha fet, encara. Penso que estaria molt bé que les escrivís o, si més no, que les anés explicant a algú que després les transcrigui. Si és cert que no hem de perdre la memòria històrica no és menys cert que les petites històries de la gent, les que mai no sortiran en un llibre d'Història (en majúscules) moltes vegades il·lustren molt més nítidament la realitat quotidiana del poble i de les seves vivències... en fi, des d'aquí faig una crida a en Toni (i a tots els Tonis que hi ha repartits arreu del país) perquè no deixi perdre aquestes històries.

Quan la Sara es lleva, una mica més recuperada, tot i que no gaire, tornem a pujar al cotxe i ens duu cap al Barranc d'Algendar. És un lloc preciós. Anem caminant per un camí fins que la Sara ens fa baixar per unes escales (com les que hi ha a les piscines) cap a un lloc que diu "Es pas d'en Revull i la penya fosca". Hi ha un caminet amb herbois i arbres i pedres. També trobem una casa en runes. És la casa dels nans, els de la Blancaneus. Ho sé cert, perquè dins de la casa hi ha unes escales que duen cap a una porta que a mi m'arriba sota pit. No hi ha pis superior, però, tan sols es pot pujar l'escala i quedar-te a l'entrada de la porta, de la petita porta. Amb la Núria arribem a la conclusió que prop d'allà hi ha d'haver una mina d'or i diamants, ja que si els nans hi vivien i anaven a treballar a la mina... potser encara hi deu quedar alguna cosa ;-)

Tornem enrere fins al camí una altra vegada. Quan pugem l'escala de piscina fem fotos dels nostres tres formosos culs, però aquestes, de moment, queden censurades :P

Seguim el camí i anem passant per diferents trams, cadascun amb mil coses per mirar. Una sargantana, una flor, escarabats, figueres, moreres... la sara ens diu que aquest camí arriba fins a vora Ciutadella, però nosaltres no hi arribarem. Comença a fer-se tard i hem quedat amb la Núria per anar a sopar As Molí des Racó (Català).

Anem a casa, abans d'anar a sopar. La Sara té febre, però no defalleix. Em fa passar pena, però no li ho vull dir, ella ja ho deu passar prou malament. Diuen la seva mare i la seva tia que quan s'emociona sempre li agafa el coll...

Anem a buscar a la Núria i tot seguit, totes quatre anem cap al Molí, a Es Mercadal. Ens diuen que s'hi ha de tenir gana, perquè fan unes racions molt consistents. Decidim demanar unes cebes farcides de carn i un pop a la gallega per picar les quatre i després un segon cadascuna. Jo demano uns calamars farcits de gambes i rap que hi canten els àngels (amb samarreta!!!). Quan arriba el moment de demanar les postres, la Sara té molt clar que vol braç de gitano de Can Sucre. Penso que deu ser molt bo, si ho demana amb aquest entusiasme i li demano si me'l deixa provar... xDDDDD em sembla que és una de les coses més dolces que he provat mai, de fet, la meva primera reacció després del tast és dir: "Hòstia! És hiper dolç!!!!"

Després de sopar la Núria (menorquina) va cap a dins a demanar el compte i nosaltres tres ens mirem una foto de la Sara amb en Xoroi.

Finalment tornem cap a casa, a dormir. He de reconèixer que durant el sopar he tingut fred. He tingut fred a l'agost a Menorca.

Au, idò, bona nit, i fins demà!

2 comentaris:

guixona ha dit...

Aixxx!! tanta preocupació.... dona, si jo seguia es camí, no podia dir q estava malament, no podiau quedar sense guia!! haviem d aprofitar cada moment. Ses pastilles hi son per curar, es temps per disfrutar.
Es braç de gitano era de cas sucrer, cubert de vermell d ou i amb una crema molt consistent amb molt d ou i sucre per dins.

jeje, va funcionar açò d mirar sa foto pq no anessiu a demanar es compte. :P

Trena ha dit...

Bonica, si les mares no ens preocupem, qui ho farà?

:)