12 de setembre 2006

Nura: novè dia. Això s'acaba

Diumenge 27 d'agost de 2006

Avui és l'últim dia que estic aquí (aquesta vegada, perquè segur que tornaré :P).

Al matí ens llevem i no sabem gaire què fer. Em sembla que les dues estem una miqueeeeeta moixes.

Al final ens decidim i anem a Cales Coves. El camí per arribar-hi és de carros i els que van davant nostres o són molt prudents o estan cagats de por perquè no li passi res al cotxe i van a 10 per hora... és crispant...

Al final arribem a la platja i comencem a pujar per les roques cap a les coves. Enterm en un parell de coves. Antigament les coves eren els llocs on es sepultava als morts. Més endavant la gent hi vivia. Després hi van anar els okupes. Al final el Consell Insular de Menorca ha decidit tapiar les coves perquè eren un niu de merda... és trist, perquè les que encara resten obertes són prou maques, però brutes, això sí. Hi ha brutícia per tot arreu, obviaré dir el que s'hi pot trobar per allà...

Arribem a dalt de tot i ens quedem mirant avall, al mar i les coves, assegudes en una enorme roca. Parlem de tot, de la vida, de les coses que ens ha tocat viure. Mai no s'és prou gran per viure una situació crítica del pare o de la mare. Mai no s'està prou preparat; per segons quines coses no hi ha res que et prepari, senzillament ho vius i després ho recordes.

Després de xerrar força estona tornem a buscar el cotxe i anem a dinar a Macaret. Avui també hi ha la Núria. Em sento trista, hi estic molt a gust a Can Sales. Després de dinar, a l'hora de les postres, la Núria ens obsequia a la Sara i a mi amb dues Vaquis (no sé com es deu escriure això). Uala!!!! Quina gràcia!!! Són vaques de Menorca de la menorquina, què més puc demanar!!!

Quan arriba el moment de marxar... aixx... no sé què dir. Dono les gràcies a en Toni i na Xisca per haver-me rebut amb els braços oberts i haver-me tractat... millor impossible. El Toni diu que ells no han fet res, que s'han limitat a seguir com sempre, diu que si jo no hi hagués estat ells haurien fet el mateix. Això és el millor que et poden dir, m'han tractat com si fos un més i sense compliments i sense complicacions... ha estat perfecte, de debò.

Abans de marxar la Xisca em dóna la recepta de la tortada d'ametlles. La faré.

Marxem. Anem a conèixer en Calaf, el gos de la Sara. Està en una tanca. És un gos enoooorme i preciós. Passegem una estona amb ell. Em sembla que ell voldria que ens hi quedéssim més estona, però no pot ser.

Anem cap a casa a descarregar les fotos a l'ordinador de la Sara. Només n'hem fet unes 500 i estem una estoneta esperant que baixin totes. Després estem una estoneta més mirant-les. Ens truca la Núria a veure si hi anem a sopar, farem pizzes.

Anem a casa la Núria i tornem a mirar les fotos, perquè ella també les volia veure. Després ens fiquem les tes a la cuina i fem cadascú la seva pizza. Hi posem de tot: sofregit de tomàquet, blat de moro, palets de cranc, gambes, tonyina, olives, ceba, pebrot verd... i mozzarela. Les fiquem al forn i al cap d'una estona surten les tes pizzes amb més bona pinta d'aquesta banda de mar!

Després de sopar, sense gaire ganes, em despedeixo de la Nüria i anem cap a casa. Demà ens hem de llevar prest, el meu avió surt a les 8 del matí i la Sara després ha d'anar a treballar. Jo no marxaria, però ho he de fer...