30 de setembre 2006

Nine Lifes

Ahir vaig anar al cine.

Volia anar a veure la de la caputxeta vermella, però sempre em passen coses i resulta que jo tenia la cartellera del dia anterior i aquell dia havien canviat els horaris de les pel·lícules, i la que jo volia veure, a quarts d'onze, ja no la feien.

Així que vaig agafar el cotxe i vaig canviar de cinema. Vaig anar a veure Nine Lifes.

És una bona pel·lícula. Em va agradar molt. Explica un moment, petit, de la vida de nou dones. En algun cas, les vides d'algunes d'elles es creuen. Em va agradar molt el final, quan la filla de la Maggie li pregunta a sa mare, al cementiri, per què els gats tenen nou vides?

29 de setembre 2006

Et toca a tu

Estava llegint aquest article de la malla i hi anava a posar un comentari, però em quedava massa llarg, o sigui que ho traspasso cap aquí.

En fi, trobo que hi ha molta campanya per unes eleccions al Parlament. No és per menystenir el Parlament, ni molt menys.

Recordo que quan jo era petita, quan es van començar a celebrar eleccions, en l'època de la transició, hi havia una cosa que anomenaven CAMPANYA ELECTORAL que durava 15 dies, just els 15 dies anteriors al dia dels comicis. Era prou divertit, hi havia tot de rètols enganxats pels carrers, amb les cares d'aquells homes seriosos que volien ser qui sap què... però eren 15 dies i després tot quedava net, si més no, als carrers...

Emperò ara, no només hi ha la CAMPANYA, també tenim la CAMPANYA INSTITUCIONAL i la PRECAMPANYA.

Penso que es podrien estalviar ambdues coses.

La primera penso que sobra, perquè la manera de fer que la població s'interessi per anar a votar és fer coses durant tota la legislatura; fer actuacions que arribin als ciutadans, que ens facin veure que aquella gent treballa per i per a nosaltres. Si ho fessin bé durant quatre anys, tant els del govern com els de l'oposició, nosaltres tindríem més clar que són persones que treballen. En canvi, es dediquen a fer teatre i a esbatussar-se dialècticament, i ens fan entrar en una mena de joc en el que mai no guanya ningú. Aleshores, quan arriba el moment de les eleccions, la INSTITUCIÓ, en aquest cas, el Govern de la Generalitat, ha de rentar la cara de la política de tota aquesta brutícia que s'han estat llençant, de manera que ens pensem que el futur serà millor. Han de fer una campanya publicitària, cosa que trobo francament fora de lloc.
I què dir del lema de la campanya institucional: Et toca a tu. Què? Què és el que em toca a mi? El que em toca és pagar la campanya aquesta per rentar la cara al govern... i suportar-la, des d'avui fins a principis de novembre!

La segona també penso que sobra. Per què li han posat nom a seguir fent el que fan sempre? Perquè durant la precampanya ho fan amb més ganes, més èmfasi i més mala llet. Però penso que tampoc cal, no? Vull dir, a què treu cap que des del mes de juliol ens estiguin dient que ells (qualsevol dels partits que us vingui al cap) fan coses pel benestar dels catalans o per tirar endavant el país, mentre que els altres (els del color contrari) no fan res, i, si fan alguna cosa només ho fan amb vistes a la fita de l'1 de novembre? És a dir, jo ho faig bé i sóc altruista; tu ets una mala persona perquè ho fas només per treure vots. Que no ho veuen que el que fan és insultar-nos? A nosaltres, als que se suposa que ens estan demanant que els votem! En insulten perquè ens tracten d'ignorants i estúpids, perquè es pensen que no tenim prou llums per veure que ells estan jugant exactament el mateix partit que els altres. Això també ho trobo absolutament fora de lloc.
També es podrien dir moltes coses sobre els lemes de les (de moment) precampanyes dels partits; que si "ara és l'hora dels catalans" del PSC, que si "més tripartit, no gràcies" (o semblant) de CIU... perquè dir les coses que faran, no, no? Millor llençar pilotes fora, així juguen a despistar-nos una mica més...

Així, podrien dedicar-se a no fer tanta renou, a fer un poc més de feina pel País, a deixar de fer tantes campanyes (publicitàries) i a esperar els quinze dies abans de les eleccions per sortir al carrer i repartir petons i abraçades, reglar bolis del partit i llençar tríptics des dels balcons... o fins i tot, posant-me nostàlgica, podrien llogar un 2CV, posar-li un megàfon al sostre i anar pels carrers de les poblacions emetent el seu missatge, però, si us plau, que deixen de campar tant lliurement, que, almenys jo, ja en començo a estar massa farta!

28 de setembre 2006

El meu avi

Fa molts anys, un dia de setembre, el meu avi es va morir. No sóc capaç de recordar-ne la data, sé que va ser el setembre de 1979, però mai no recordo el dia. Li ho pregunto al pare, però em sap greu fer-ho, perquè penso que li estic fent una putada fent-li recordar constantment la mort de l'avi.

Cada any, des de fa molts anys, per les festes de la Mercè, me'n recordo de l'avi. De fet, el recordo prou sovint, i també penso en les àvies. Però per la Mercè, l'avi sempre torna.

Jo era petita, i ell, molt gran. Era alt i cepat i tenia una enorme panxa rodona. A mi m'agradava córrer pel passadís de casa seva cridant "avipanxaaaaa" fins a trobar-lo i llençar-me sobre la seva panxa.

El recordo allà dret, al menjador de darrera, a la porta que dóna al passadís. A una mà, el bastó, l'altra mà estirada buscant l'interruptor de la llum... amb les seves ulleres negres, que li amagaven els ulls, els cabells blancs i ben pentinats.

També recordo la seva olor.

I la seva roba. Encara en conservo un jersei. Ara em va bé a mi i el duc sovint, per casa...

Era el meu avi, l'avi Ramon, l'avi panxa.

22 de setembre 2006

El fomentem o ens el fan fomentar

Després de la polèmica que tenim entre mans respecte el català i l'Eto'o, i després de veure enquestes on es pregunta si el Barça ha d'obligar als jugadors a saber català, només falta que els de TVE3, en el seu programa "Cantamania" sortissin amb aquest estirabot.

Resulta que atesa la gran quantitat de queixes respecte al fet que la majoria de cançons d'aquest programa eren en castellà o en anglès i que resultava que en català n'hi havia molt poques, el programa, que ahir a la nit va fer el recital final, va decidir que totes les cançons serien en català. El cas és que la Roser (la presntadora) va dira això, que totes les cançons serien en català, perquè des de Cantamania i des de TV3 es fomenta el català. L'Àlex, al seu torn va dir "o el fomentem o ens el fan fomentar".

Trobo absolutament desafortunades aquestes paraules.

Com és possible que des d'uns ens públic i català es permetin aquestes coses?

Pel que fa al tema del Barça, han dit que ells no obliguen a saber el català, però sí que demanen que els jugadors l'entenguin i s'integrin en la societat que els acull, la societat catalana. Doncs a mi em sembla que ho haurien de demanar amb més èmfasi, perquè, començant pel Cruyff (que porta aquí des del 1973 i encara no ha dit ni mitja paraula en català, això sí, ell l'entén, però se'l fa traduir per guanyar temps i poder-se pensar millor la resposta...) i acabant, ara mateix per l'Eto'o o el Ronaldinho, em sembla que es poden comptar amb els dits de mitja mà els jugadors estrangers del Barça que han fet l'"esforç" de parlar la llengua del país.

Em sembla especialment greu el tema del Barça, perquè tots aquests jugadors són estrelles i són personatges públics i el que fan ells és imitat per molta gent. Si ells entenguessin o intentessin entendre una mica més el país on viuen, i s'hi integressin, molta més gent també ho faria, i aleshores... en fi, aleshores tot seria un poc diferent, però això, és somiar truites...

21 de setembre 2006

No entec gaire res...

Últimament estic patint un cert desconcert polític. M’explico.

L’altre dia vaig llegir la notícia que l'Ibarra no es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques d'Extremadura i que deixarà la política activa. Bona notícia. Sobretot perquè aquest baró del PSOE, més proper a una dreta rància del que ell mai reconeixerà, mai no ha deixat d’escopir merda sobre totes aquelles coses que li fessin un poc de flaire a català. Encara que fos fortor a català regionalista o espanyolista. Tant li era. Va dir que es quedaria al seient del darrera i que no parlaria, perquè parlant, la única cosa que s’aconsegueix és distreure al conductor. Aquest dia estava contenta, per la notícia.

Com cada dia, vaig passar per davant d’un d’aquells anuncis on es veu en Montilla capcot, amb cara de no haver trencat mai cap plat i amb un lema que diu "ara és l’hora dels catalans". També com cada dia, vaig pensar que el PSC està tendint molt perillosament a deixar de ser un partit polític català per passar a ser una mena de braç del PSOE. Quan poc falta per tenir un Ibarra aquí, que ens insulti directament en català, o catanyol, com el que parla en Montilla... Ara ja no estava tant contenta.

Un o dos dies més tard, sento la notícia que en Múgica, el defensor del poble espanyol, ha portat el nostre Estatut (després de fer tota la ruta: Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats, Senat i Referèndum) al Tribunal Constitucional perquè ha rebut queixes de més d’un centenar de persones (xDD, elevadíssim percentatge respecte tota la població espanyola que se suposa que ell ha de defensar). Diu que no és una actuació política, sinó tècnica. Diu que no és constitucional demanar que els catalans tinguin l’obligació d’entendre el català, perquè, clar, l’estatut no diu que tinguem l’obligació d’entendre el castellà, això ja no cal dir-ho, això ja ho diu la constitució; emperò tampoc veig que demanar que els catalans entenguem la llengua del país sigui anticonstitucional, perquè en cap cas l’estatut nega la presència del castellà, senzillament no l’esmenta. Em sembla que són ganes de tocar el voraviu, i ja fa massa temps que ens l’estan tocant.

Després, a més a més, resulta que en ZP (apoyaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya) va i diu que no ens hem d’ofendre per això. Si es fan servir les vies democràtiques ningú no es pot ofendre. I, si realment pensa això, per què no li ho va comentar a l'Ibarra quan el senyor aquell anava dient tot de mentides respecte l’estatut que va sortir del nostre Parlament? Com és que no li va dir a l'Ibarra que els catalans havíem seguit les vies democràtiques i que, per tant, ell (l'Ibarra, o el Bono, o el que sigui d’aquesta mena) no tenia perquè ofendre’s? Per què sempre se’ns recrimina a nosaltres quan intentem alçar un poc la veu en favor d’allò que creiem, democràticament, que ens pertoca? Potser és perquè els catalans (com el Montilla) també ens critiquem quan els catalans (els que no són com en Montilla) alcem un poc la veu.

Avui, al cotxe, sentia la ràdio i deien coses com que en Portabella i el grup d'ERC a l’ajuntament de Barcelona no estan d’acord en que el pregó de les festes de la Mercè d’enguany es faci en castellà i la Mayol deia que això és una actitud electoralista, perquè ERC mai no s’ha queixat de cap dels pregoners (potser és perquè aquesta és la primera vegada que es fa en castellà, però això la Mayol no ho contempla). Seguien dient coses sobre el merder aquest del defensor del poble espanyol i jo ho anava sentit tot, sense entendre gaire què ens està passant.

Però el que m’ha acabat de causar més desconcert i més desassossec intern ha estat el fet que de tots els polítics que he sentit a la ràdio aquest matí, amb l’únic que hi estic completament d’acord és amb en Piqué. Ha dit que la política del PP d’en Rajoy i en Zaplana de seguir demanant que s’investigui l'11-M no és bona i que s’haurien de dedicar a fer coses en lloc de dedicar-se a fer merder i no deixar treballar als investigadors del cas.

Doncs això, no acabo d’entendre res del que està passant...

19 de setembre 2006

Per què?

Aquest matí, mentre anava amb el cotxe cap a la feina, he sentit a RAC1 que els jutges no pensen afluixar en els judicis contra els pressumptes etarres que estan en procés judicial.

És a dir, que no els amnistiaran pel fet que s'ha obert el procés de Pau després de l'alto el foc d'ETA del passat mes de març. En principi trobo que és una bona mesura. Si els atemptats pels que es va detenir a aquestes persones es van dur a terme abans de l'alto el foc són coses que cal jutjar i, en cas necessari, condemnar.

I jo em pregunto: per què?

Per què no es va actuar de la mateixa manera quan es va acabar la dictadura?

Per què els assassins del règim campen tranquil·lament des de l'any 1975?

Per què es va donar el mateix tractament als presos polítics que als botxins que van matar tanta gent impunement?

Per què des de l'estat espanyol s'impulsen actuacions per jutjar a en Pinochet i no es fa res de res per jutjar els crims del règim franquista?

17 de setembre 2006

Salvador

Divendres passat vaig anar a veure "Salvador".

Tenia ganes que s'estrenés la pel·lícula i les coses van anar rodades i sortosament vaig poder anar a Sant Cugat al cine a veure-la.

En Salvador Puig i Antich va ser l'últim executat per garrot vil durant el règim franquista. Va ser un cap de turc. Els franquistes volien sang per pal·liar la ràbia que els va produir la mort d'en Carrero Blanco a mans d'ETA. Si no fós per l'assassinat aquest, pentura... tant és, si no fós pel si no fós.

Pel que fa a la pel·lícula, a mi em va agrdar força. Em va sorpendre el fet que expliquen poc el significat del que ell feia, però segons el director (en Manuel Huerga) no pretenia ser una peli documental sinó una que mostrés la vida d'aquell moment... potser seria millor una situació política més clara de cara a poder entendre millor el perquè de tot plegat. D'altra banda ha rebut força crítiques dels companys del MIL perquè diuen que es pinta al Salvador com un noi amb males companyies que acaba dedicant-se a atracar bancs... (En resposta a la pel·lícula "Salvador" / Paremos la película "Salvador").

No ho sé jo potser hi hauria posat un poc més de context històric, perquè si no saps què passava a l'estat en aquella època, o què passava al món no sabràs gaire què hi pinta en Pinochet parlant o qui representa que era aquell que va volar amb el cotxe per sobre d'un edifici...

Em va impressionar va ser el fet de saber que la germana petita, la Merçona, va anar a jugar un partit de bàsquet mentre estaven matant al seu germà... les altres tres germanes (la Imma, la Montse i la Carme) sí que van estar amb ell fins que les van fer fora de la presó, però la petita va quedar-ne lluny, sola i separada de la família. No ho sabia això, sempre havia pensat que les quatre germanes havient anat juntes a la presó. Clar que la Merçona era petita, aleshores, però a mi em va sorpendre veure que havia anat a jugar el partit...

Una altra cosa que em va impressionar va ser la recreació tant (massa?) realista de la mort al garrot vil. La tranquil·litat del botxí. La paciència del metge esperant que acabés de morir.

Mentre mirava la pel·lícula vaig pensar que la seva va ser una mort injusta... però totes les morts en són d'injustes, no?

13 de setembre 2006

Colpidor

"No siguis tan humil, no ets tan gran"

Volia dir moltes coses al voltant d'aquesta frase, però em sembla que no cal.

12 de setembre 2006

Nura: novè dia. Això s'acaba

Diumenge 27 d'agost de 2006

Avui és l'últim dia que estic aquí (aquesta vegada, perquè segur que tornaré :P).

Al matí ens llevem i no sabem gaire què fer. Em sembla que les dues estem una miqueeeeeta moixes.

Al final ens decidim i anem a Cales Coves. El camí per arribar-hi és de carros i els que van davant nostres o són molt prudents o estan cagats de por perquè no li passi res al cotxe i van a 10 per hora... és crispant...

Al final arribem a la platja i comencem a pujar per les roques cap a les coves. Enterm en un parell de coves. Antigament les coves eren els llocs on es sepultava als morts. Més endavant la gent hi vivia. Després hi van anar els okupes. Al final el Consell Insular de Menorca ha decidit tapiar les coves perquè eren un niu de merda... és trist, perquè les que encara resten obertes són prou maques, però brutes, això sí. Hi ha brutícia per tot arreu, obviaré dir el que s'hi pot trobar per allà...

Arribem a dalt de tot i ens quedem mirant avall, al mar i les coves, assegudes en una enorme roca. Parlem de tot, de la vida, de les coses que ens ha tocat viure. Mai no s'és prou gran per viure una situació crítica del pare o de la mare. Mai no s'està prou preparat; per segons quines coses no hi ha res que et prepari, senzillament ho vius i després ho recordes.

Després de xerrar força estona tornem a buscar el cotxe i anem a dinar a Macaret. Avui també hi ha la Núria. Em sento trista, hi estic molt a gust a Can Sales. Després de dinar, a l'hora de les postres, la Núria ens obsequia a la Sara i a mi amb dues Vaquis (no sé com es deu escriure això). Uala!!!! Quina gràcia!!! Són vaques de Menorca de la menorquina, què més puc demanar!!!

Quan arriba el moment de marxar... aixx... no sé què dir. Dono les gràcies a en Toni i na Xisca per haver-me rebut amb els braços oberts i haver-me tractat... millor impossible. El Toni diu que ells no han fet res, que s'han limitat a seguir com sempre, diu que si jo no hi hagués estat ells haurien fet el mateix. Això és el millor que et poden dir, m'han tractat com si fos un més i sense compliments i sense complicacions... ha estat perfecte, de debò.

Abans de marxar la Xisca em dóna la recepta de la tortada d'ametlles. La faré.

Marxem. Anem a conèixer en Calaf, el gos de la Sara. Està en una tanca. És un gos enoooorme i preciós. Passegem una estona amb ell. Em sembla que ell voldria que ens hi quedéssim més estona, però no pot ser.

Anem cap a casa a descarregar les fotos a l'ordinador de la Sara. Només n'hem fet unes 500 i estem una estoneta esperant que baixin totes. Després estem una estoneta més mirant-les. Ens truca la Núria a veure si hi anem a sopar, farem pizzes.

Anem a casa la Núria i tornem a mirar les fotos, perquè ella també les volia veure. Després ens fiquem les tes a la cuina i fem cadascú la seva pizza. Hi posem de tot: sofregit de tomàquet, blat de moro, palets de cranc, gambes, tonyina, olives, ceba, pebrot verd... i mozzarela. Les fiquem al forn i al cap d'una estona surten les tes pizzes amb més bona pinta d'aquesta banda de mar!

Després de sopar, sense gaire ganes, em despedeixo de la Nüria i anem cap a casa. Demà ens hem de llevar prest, el meu avió surt a les 8 del matí i la Sara després ha d'anar a treballar. Jo no marxaria, però ho he de fer...

Nura: vuitè dia


Dissabte 26 d'agost de 2006

Avui pinta que serà un dia un poc més relaxat.

La Sara treballa al matí i jo aprofito per mirar si m'hi cap tot a la maleta (i la bossa!!!). Si no m'hi cap tot, em caldrà comprar una altra maleta o sigui que més val que miri avui si ho puc ficar tot en el poc espai que tinc.

A mig matí vaig a la farmàcia a fer una visita. Després passejo un poc per Ló. Un dia vaig veure unes kickers verdes molt maques a una botiga de sabates per fiets i fietes (:P), però crec que el meu número potser també el tindran... tinc un peu escàs, jo, per dir-ho d'alguna manera. Al final, però no aconsegueixo trobar la botiga novament, cosa que, en el fons, representa que és una bona notícia perquè ja me he comprat dos parells de sabates i tampoc cal passar-se, no?

Quan la Sara plega baixa a buscar-me i anem a dinar a Macaret i després fem un poc de sobretaula amb els sudokus, que enganxen força.

El cel comença a ennegrir-se i decidim marxar cap a Ló. Com que es posa a ploure ens quedem mirant un DVD que és una versió de "Braveheart" (nu c si s'escriu així), però feta per uns mallorquins i s'anomena "Vaig Fort". És prou divertida, però força llarga.

Cap a les set deixa de ploure i anem cap a la cova d'en Xoroi. Quan hi arribo em quedo petrificada. Jo creia que era una cova, i resulta que sí que l'és la cova, però l'han reconvertida en un bar de copes. És maco, hi ha unes terrasses que queden just al penya-segat i es veu la mar com pica, i el sol que es va ponent i Mallorca i gavines i altres ocells, però jo no m'acabo de creure el que estic veient. Ens hi quedem força estona. Mirar la fauna humana és una cosa molt interessant, jo m'hi podria estar hores. Hi ha gent de tot i per tot i fent de tot...


Sortint de la cova anem cap a Ses Salines a sopar a Ca Na Marga, avui hem reservat taula. Una altra vegada, en arribar-hi ja se sent l'olor de carn (bona) a la brasa. Seiem i mirem la carta. Tot fa pinta d'estar boníssim, sobretot mirant els plats que porten cap a les altres taules. Al final ens decidim per un filet de bou cadascuna, amb dues salses, una de formatge de Mó (aixxx, sóc un ratolí, no hi puc fer més) i l'altra, una mica més típica, la salsa de pebre verd. Quan ens porten els talls de carn em quedo bocabadada, no només és l'aspecte de carn bona de debò, sinó que a més a més està ben cuita, al punt, feta i torradeta per fora i roja per dins. Les patates fregides que acompanyen la carn són d'aquelles que te'n menjaries una grossa de racions, cruixents i ben fregides, amb uns allets per sobre... espectacular, fa cosa de tocar-ho de tan maco que ho fan. Entre la carn, les sales i les patates quedem les dues plenes, però decidim fer postres, perquè les que hem vist passar amunt i avall deien "menja'm". Jo he demanat un tiramisú, que crec que és el millor del món i la Sara ha demanat també unes postres boníssimes, però ja no sóc capaç de recordar què eren.

Amb la panxa rodona com una nou sortim de Ca Na Marga i anem a dormir i a pair ;)

11 de setembre 2006

Nura: setè dia

Divendres 25 d'agost de 2006

Avui la Sara treballa. Ja se li han acabat les vacances :'(

Em desperta a quarts de nou per dir-me que se'n va a treballar. Jo em llevo i em prenc el meu cafè preceptiu. Quan ja estic raonablement desperta i amb prou coneixement per vestir-me, marxo de casa, prenent una clau per poder tornar i recordant-me de tancar la porta :P.

Agafo el bus per anar fins a Ciutadella i faig tot el trajecte dreta al bus, no hi ha cap seient buit. Arribo a Ciutadella i passejo tot el dia per la ciutat vella de Ciutadella, el port, els carrers estrets i torts, els fanals enganxats a les cases.

M'he comprat una guia de Menorca molt maca i la començo a llegir. A les primeres pàgines parlen de les vaques menorquines, ja sabia jo que les vaques són importants :)

L'altre dia que vam venir a sopar a Ciutadella em vaig comprar unes sabates, però en vaig veure unes altres que també em van agradar molt. Al final, després de passar unes cinc-centes vegades per davant de la botiga de les sabates, decideixo entrar-hi i comprar-me-les. Són liles i sembla que duen un rètol on hi diu: "Raquel, compra'ns!", com aquell de "Menja'm" de l'Alicia al país de les meravelles... la temptació d'unes sabates noves és massa gran per a mi, i la millor manera de fer passar una temptació és caure-hi.

Decideixo anar a agafar el bus i acabar el dia a Mó, quan arribo a l'estació del bus encara falta un poc per la sortida i sec en una terrassa a fer un cafè. A l'hora de pagar, la cambrera triga tant a portar-me el canvi que perdo el bus. Ara hauré d'estar una hora més a Ciutadella, i després ja serà massa tard per anar a Mó, o sigui que em quedo un horeta asseguda en un banc a prop de l'ajuntament, prenent l'ombra i llegint la meva flamant guia de Menorca.

Quan arribo a Aló penso que aniré a veure la Sara a la seva feina. Em quedo mirant el mapa del poble que hi ha just al costat de la parada del bus i em trobo a la tia de la Sara, que m'explica com arribar a la feina de la Sara. Era on jo pensava, però me n'alegro que m'ho hagi explicat.

A la farmàcia em peso, xDDD, quan arribi a Barcelona m'he de posar a fer regim seriosament, i penso que faré exercici, encara que sé que em costarà força, però ho faré.

Torno cap a casa i em dutxo i espero que arribi la Sara perquè avui anem a sopar As Molí des Racó amb la família de la Sara i uns amics seus de València, però que viuen a Madrit, en Paco, la Neus, en Diego i l'Aitana. M'agrada molt aquest sopar. Som 9 persones, 7 catalanoparlant, però de tres dialectes diferents. Jo parlo català de Barcelona, ja sabeu què vull dir, les as obertes i dient ka maku tota l'estona. Els de can Sales parlen menorquí, però jo sempre els entenc. En Paco i la Neus parlen valencià, però no gaire apitxat. Em fa especialment gràcia un comentari que fa la Neus sobre la seva filla petita, a la que anomena "xiqueta". Si ho hagués dit la Xisca, hauria dit "fieta" i si ho hagués dit jo, "nena". M'agrada la meva llengua, m'agrada molt. A més a més, resulta que és l'aniversari de la Neus i li porten les postres amb una espelma perquè la bufi.

Després de sopar, la Sara, la Núria i jo anem a passejar un poc per Es Mercadal. Aquí també hi ha coses molt curioses, com una porta que té el pany per obrir-la a l'alçada del turmell, si vas gaire gat segur que no el trobes el curiós pany, però ara ja no em sorprenen les peculiaritats del menorquins :)

Tornem cap a casa, la Sara demà al matí treballa i s'ha de llevar prest.

06 de setembre 2006

Nura: sisè dia


Dijous 24 d'agost de 2006

Ens llevem al matí i no sabem gaire què fer. Fa dos dies que la Núria ha marxat i el temps que ella ha estat aquí hem anat tant de bòlit que ara ens fa la sensació que no fem res, però tan sol és una sensació. Mirem les guies que la Sara va anar a buscar (abans que nosaltres arribéssim) a l'oficina de turisme d'Aló. Ens decidim per anar a veure el Fort Malborough (s'ha de llegir 'Malbrou' –amb accent anglès– i no pas 'Malboro' –com el tabac).

Agafem el cotxe i anem cap a Mó, ja que el Fort està per allà. Deixem el cotxe en un pàrquing que hi ha per als que van al Fort. Caminem una mica i passem per una urbaintzació que es veu que és coenguda perquè sempre hi ha gallines deixades anar, per allà. I galls. I també veiem pollets o polletes (no ens vam pas dedicar a sexar-los :P).

Arribem al fort i el noi de la porta ens explica que amb l'entrada perimer hi ha una zona on hi ha un audiovisual que explica la història del Fort i després es fa la visita, seguint el recorregut preestablert. Ens pregunta si el volem en castellà i li diem que no, xDD, en català. Ens diu que ens hem d'esperar uns minuts per sentir-lo en català. Ens esperem. Mentre ens esperem em vaig fixant amb una família de catalans d'aquests que fa vergonya. Un nen cridaner, uns pares cridaners, també, i un altre noi, que podria ser un cosí, per exemple, que no desentona gaire. Tinc, una altra vegada, vergonya aliena... Al final, entrem i ens posen el vídeo en català. La família de brètols no deixa de fer renou i em molesten, no em deixen sentir bé l'explicació. Sort que decideixen que ja no necessiten més informació i comencen la visita abans que acabi l'audiovisual. Quan acaba, la Sara i jo comencem a caminar cap a dins del Fort. Anem relativament lentes per no trobar-nos amb la família pesada, però ells van més lents, perquè es dediquen a fer tonteries, com entrar a les zones tancades i seure als decorats... molt lamentable. Fem tota la volta al Fort i des de la part exterior es pot veure la Mola. Trobem un paper al terra i recordo que és un paper que el pare de la família impresentable havia dut a la mà des del principi, i el més lleig és que allà al costat hi ha una paperera, que és on deixem el ditxós paper...

Després de la visita al Fort, anem a dinar a Macaret. Na Xisca ha fet una tortada d'ametlles per un sopar que tenen aquesta nit, ha pensat que m'agradaria provar-la i n'ha fet una de petitona per mi. En tallem un tros per cadascuna. Mmmmmm que bona!!!!! Fem sobretaula i sudokus.

Havent dinat (i paït) anem primer a la Naveta dels Tudons i després a Líthica, una pedrera de marès tancada reciclada a pedrera per visitar i per a esdeveniment, com concerts o altres. Estan cap a la zona de Ciutadella, o sigui que avui haurem recorregut l'illa d'est a oest!!!

La Naveta dels Tudons està molt ben conservada. Les navetes són els llocs on s'enterrava als morts i es diuen així perquè tenen forma de nau invertida. Hi ha una nena petita (molt petita) que entra dins la naveta al coll del seu pare. Em sembla que es diu Mireia.

Líthica, la pedrera és molt maca. Hi ha uns jardins a dins en els que t'hi pots perdre. Hi ha figueres, que fan molt bona olor, però cap figa menjable... Arribem a la zona destinada ara a escenari dels concerts i ens trobem amb un nen petit (un fiet) que està fent un recital. Sa mare l'escolta des de davant mateix de l'escenari i el seu germà i el seu pare n'estan una mica més lluny. Nosaltres també l'escoltem. Canta el 'Sol solet'. Quan acaba l'aplaudim. Es queda estorat i meravellat. Se'l veu content. Saluda, des de l'escenari estant, com un cantant professional.

Tornem a casa a canviar-nos. Avui anem a sopar a Ses Salines, a un restaurant que es diu Ca Na Marga. Quan hi arribes ja fa olor de carn a la brasa... mmm se m'obre la gana. Hi entrem, però ens diuen que no tenen cap taula, que havíem d'haver reservat... :'(

Decidim anar a Fornells a sopar. Anem a un restaurant que té davants de pecar i darreres de penedir, a excepció d'un cambrer argentí guapo perquè sí. La Sara es queda una estoneta mirant-li el cul :P i jo no li puc veure, perquè el tinc a l'esquena... Ens foten una clavada de collons, el menjar no s'ho val i el servei tampoc. Ens sentim estafades, però al menys l'argentí ens ha alegrat un poc la vista i les oïdes :)

Tornem a casa i a dormir.

05 de setembre 2006

Avui en són 3 d'anys

La meva nena avui fa tres anys. Aixxx...

Petons Rut, la mare t'estima :)

Jo també vull un estat propi

Bé, doncs. Heus aquí la meva adhesió a la campanya impulsada per en Xavier Mir. Podeu llegir la notícia a diferents medis, però jo us enllaço la notícia del Racó Català... perquè sí, perquè vull.

Bon dia a tothom.

03 de setembre 2006

Nura: cinquè dia. Hem caminat damunt la Lluna


Dimecres 23 d'agost de 2006

Aquest matí anem a la platja. Cap de les dues som d'aquelles que es queden estirades a la sorra de la platja a veure com passen les hores i a cremar-se amb el sol. Ambdues preferim l'ombra, llençar-nos a l'aigua, nedar un poc i tornar a l'ombra, però avui hem decidit que toca platja. Anar a Menorca i no anar a la platja deu ser un crim. Així doncs, anem a la platja. Tot i que és el mes d'agost i està ple de turistes que omplen l'arena, decidim anar a la platja.

Anem a cala Mitjana, que està al costat de cala Mitjaneta. Cala Mitjana està molt plena, o sigui que decidim caminar fins a cala Mitjaneta. Mirem a veure si trobem un lloc per estirar les nostres tovalloles. Al final trobem un lloc perfecte a una roca sota un pi. Estirem les tovalloles i ens asseiem a mirar la gent. És un esport de risc això de mirar la gent... pot ser-ho, si més no. Ja sé que hi ha d'haver gent per a tot, que si tots fóssim iguals seria un avorriment, però hi ha cada cosa pel món que... com deia la Mafalda, a la platja t'adones que el gènera humà cada vegada té menys de gènere i menys d'humà.

Després anem a dinar a cala Galdana, a un restaurant que es diu el Tobogan. És maco perquè com que avui són festes a Ferreries tota l'estona posen música de jaleo i els cambrers van fent rondes de pomades (per a ells, no per als clients). Fan gràcia. M'ha agradat molt veure'ls tant contents.

Després anem al cap de Favàritx. Mentre anem per la carretera ja vaig veient que el color de les pedres és diferent. És més de pissarra, de fet és pissarra. Ens hi acostem més i la Sara em diu que la gent comenta que sembla que sigui com el terra de la lluna (encara que la frase no sigui la més encertada).

La veritat és que em quedo absolutament impressionada amb el cap i el far de Favàritx. Me l'imagino en un dia ventós i em fa ganes de veure-ho. De moment em quedo amb la imatge d'un dia diàfan d'agost amb una brisa suau i marina. Ens quedem allà xerrant un parell d'hores. Em sembla que ens hi podríem haver quedat mil hores més.

Fem una foto d'anunci a les meves sabates: les sabates Benestar et duran fins a la Lluna!


Anem cap a Aló perquè els dimecres hi ha el Mercat de Nit. Allà m'hi compro la meva vaca de Menorca :P

Finalment ens n'anem cap a casa la Núria a sopar. En teoria ha de ser un sopar suau, però hi ha de tot: formatge, sobrassada, carnixua, figues i cervesa. Tot molt bo i la companyia fabulosa.

Nura: quart dia

Dimarts 22 d'agost de 2006

Avui la Núria marxa. Ella torna cap a Barcelona i després cap a Girona. L'acompanyem a l'aeroport. La deixem a l'aeroport i hi entra. La Sara i jo tornem al cotxe. Estem moixes. Sap greu que la Núria hagi de marxar.

Anem a casa. La Sara està millor, però necessita descansar. I jo també. Fem una rentadora. Ens quedem tirades a la cova de la Sara. Estenem la roba neta. Anem a comprar dinar i el portem cap a Macaret a dinar a la fresca.

Avui fa bon dia i després de dinar anem cap al cap de Cavalleria. A veure la platja i la farola (:P). Quan hi arribem ens trobem que hi ha un ecomuseu. Hi fem una petita visita. Hi ha una família de nòrdics que també fan la visita. Són quatre. van ben vestits, amb roba còmoda, però roba. Duen sandàlies (sense mitjons). Miren, observen, escolten el audiovisuals amb atenció, comenten entre ells amb veu baixa tot allò que (em sembla) els sorprèn. M'agraden. Amb ells per allà vaig mirant els plafons i escolto i miro els audiovisuals (els que funcionen). Espero que ells hagin acabat i els connecto en català. Una mica més tard entra una família d'espanyols. Són tres. Tots tres tenen una mica de sobrepès, van amb els banyadors i les xancletes. Mengen xiclet. Fan una repassada ràpida a les coses que es poden veure a l'ecomuseu. Es criden de punta a punta de la sala per dir-se que ja en tenen prou i a veure si marxen cap fora. Agraeixo que marxin. No puc evitar fer-me'n una fotografia mental. De les dues famílies. Les dues maneres de fer. Mai no m'han agradat els guiris que van vestits de platja a totes les hores del dia i per anar a qualsevol lloc... no ho sé, potser sóc jo, però crec que hi ha ocasions i ocasions i que per anar a segons quines bandes és millor vestir-se i no anar amb el banyador. En fi. Després penso en la imatge que es deu haver endut la família de nòrdics sobre la família d'espanyols. La Sara i jo decidim marxar de l'ecomuseu i anar cap al far.

Per tot arreu hi ha com muntanyetes de pedres i pedretes i còdols. Al principi fa certa gràcia, però després comença a fer certa ràbia i al final només tens ganes de destrossar totes les muntanyetes. N'hem destrossat alguna, però totes ens ha estat impossible.

Arribant al far, cap a l'esquerra hi ha un penya-segat i com una entrada a una cova. Entrem a la cova. La Sara m'agafa la mà i em diu que vagi fent fotos amb el flaix posat per tal de poder-nos-hi veure a l'interior de la cova. Caminem una mica, ens hem d'acotar per no xocar amb el cap al sostre de la cova. Al final es veu una llum. Anem cap a la llum. Hòstia! És preciós!! La llum ve d'un forat al penya-segat. Es veu el mar, blau i infinit. Si goses i treus un poc el cap pots veure com trenquen les ones al peu del penya-segat. Impressiona. Sobretot per la manera com hi has d'arribar. I perquè al final del túnel es veu la llum i hi has d'anar.

Ens hi estem una estoneta mirant, després sortim i anem cap al far. Ens dediquem a destrossar les primeres muntanyetes de pedres tot llençant-les al mar des de dalt del penya-segat davant del far. En llences una, des de dins del penya-segat, allunyat de la vora, vas caminant tranquil·lament fins a la vora i pots veure com la pedra encara cau, i cau molt a prop, sembla que l'hagis de llençar lluny, cap a mar interior, però no, cau als peus del penya-segat. Ens asseiem uns minuts i contemplem el mar, i el món, que s'extén plàcidament als nostres peus. Ens adonem que el món és rodó... n'és molt de rodó, és un cercle perfecte. I nosaltres en som el centre.

Anem a caminar una mica. Hi ha massa gent. Criden. Fan ràbia. Són gent que van pel món sense adonar-se'n que la seva presència no és la única i que segons el que fan pot ser que molestin als que els envolten. En la nostra caminada anem destrossant alguna altra muntanyeta de pedres. Quan tornem els pixapins cridaners encara hi són. Si no són els mateixos s'assemblen molt. Em fan sentir malament. És molt trist. Jo també sóc pixapina, però espero no crear aquesta mena d'espectacles quan em desplaço fora de la meva ciutat...

Anem cap a la platja de Cavalleria. És de sorra vermella. Anem caminant per la vora de l'aigua i se'm mullen els pantalons. Hi ha una concentració de meduses tant gran que ni la Sara ni jo ens hi volem quedar. Arribem fins al final de la platja, però la quantitat de meduses no disminueix. Cap de les dues es banyarà en un mar infestat de meduses. Ara, però, les dues tenim ganes de fer un bany. Anem cap al sud? Anem-hi.

Anem a Son Bou. És una platja gran i plena de turistes, però si tens prou paciència i ganes de caminar i vas fins ala punta on no hi ha l'hotel, no hi ha tanta gent. I més si tenim en compte que nosaltres hem arribat a la platja a les set. Ens banyem al mar. És el segon dia de platja. Ens estirem una estona i esperem que comenci a pondre's el sol. Molt maku!!


Tornem cap a casa. Ens dutxem i anem a sopar a Ciutadella. De camí, per la carretera, me n'adono que no hi ha llums. No hi ha llums a la carretera i no n'hi ha de poblacions, pots veure trams foscos, sense cap tips de llum. Ni tan sols la lluna. Aquesta nit hi ha lluna nova o quasi nova. Tot fosc. Em quedo impressionada. Recordo que quan vaig estar al japó em va impressionar el contrari...

Tenim gana i primer anem a sopar. Després fem un volt pel casc antic de Ciutadella. M'agrada molt. Hi ha moltes botigues obertes i em compro unes sabates... són les 12 de la nit! Anem al port de Ciutadella. Em sembla que per allà és on es fan les corregudes aquelles tan famoses de Sant Joan.

Les dues estem cansades. Tornem a Ló per la carretera fosca.

02 de setembre 2006

Nura: tercer dia


Dilluns 21 d'agost de 2006

Ens despertem al matí, no tant cansades com ahir, però la Sara té el coll agafat i avui sembla que està una mica pitjor.

Avui volem anar a Cavalleria (a la platja i al far... o farola :P). Ens truca en Toni i ens diu que fa un poc de vent del nord i que no és bona idea anar cap a Cavalleria, per tant fem un canvi de plans i anem cap al sud, a Son Bou i després a la Torre d'en Gaumés.

La Torre d'en Gaumés és un poblat talaiòtic bastant sencer. Encara hi ha tota una zona en excavació. Es veuen força bé les cases i el que a mi m'agrada, que és el sistema de recollida d'aigua. Des d'allà hi ha una vista maca d'Aló i del Toro.

Després anem a Subaida. A veure vaques i comprar fogasses i sobrassades. Ens deixen fer un tast dels formatges i embotits que comprarem i són realment bons. Després mirem una mica l'era i hi ha un forn que a la Núria li agrada molt. Jo prefereixo mirar les vaques.

Anem a dinar a Na Macaret. La Xisca està preocupada perquè diu que el dinar és un poc escàs, però no és pas cert. Tot molt bo. Havent dinat la Sara s'estira una estona... cada vegada està pitjor, pobreta nina meva. La Núria i jo ens quedem fent sobretaula amb la Xica i en Toni i ens expliquen històries de quan eren petits, de com es vivia a l'illa, de les seves experiències. El Toni comenta que li han regalat un llibre en blanc perquè escrigui totes aquestes històries, però ell no ho ha fet, encara. Penso que estaria molt bé que les escrivís o, si més no, que les anés explicant a algú que després les transcrigui. Si és cert que no hem de perdre la memòria històrica no és menys cert que les petites històries de la gent, les que mai no sortiran en un llibre d'Història (en majúscules) moltes vegades il·lustren molt més nítidament la realitat quotidiana del poble i de les seves vivències... en fi, des d'aquí faig una crida a en Toni (i a tots els Tonis que hi ha repartits arreu del país) perquè no deixi perdre aquestes històries.

Quan la Sara es lleva, una mica més recuperada, tot i que no gaire, tornem a pujar al cotxe i ens duu cap al Barranc d'Algendar. És un lloc preciós. Anem caminant per un camí fins que la Sara ens fa baixar per unes escales (com les que hi ha a les piscines) cap a un lloc que diu "Es pas d'en Revull i la penya fosca". Hi ha un caminet amb herbois i arbres i pedres. També trobem una casa en runes. És la casa dels nans, els de la Blancaneus. Ho sé cert, perquè dins de la casa hi ha unes escales que duen cap a una porta que a mi m'arriba sota pit. No hi ha pis superior, però, tan sols es pot pujar l'escala i quedar-te a l'entrada de la porta, de la petita porta. Amb la Núria arribem a la conclusió que prop d'allà hi ha d'haver una mina d'or i diamants, ja que si els nans hi vivien i anaven a treballar a la mina... potser encara hi deu quedar alguna cosa ;-)

Tornem enrere fins al camí una altra vegada. Quan pugem l'escala de piscina fem fotos dels nostres tres formosos culs, però aquestes, de moment, queden censurades :P

Seguim el camí i anem passant per diferents trams, cadascun amb mil coses per mirar. Una sargantana, una flor, escarabats, figueres, moreres... la sara ens diu que aquest camí arriba fins a vora Ciutadella, però nosaltres no hi arribarem. Comença a fer-se tard i hem quedat amb la Núria per anar a sopar As Molí des Racó (Català).

Anem a casa, abans d'anar a sopar. La Sara té febre, però no defalleix. Em fa passar pena, però no li ho vull dir, ella ja ho deu passar prou malament. Diuen la seva mare i la seva tia que quan s'emociona sempre li agafa el coll...

Anem a buscar a la Núria i tot seguit, totes quatre anem cap al Molí, a Es Mercadal. Ens diuen que s'hi ha de tenir gana, perquè fan unes racions molt consistents. Decidim demanar unes cebes farcides de carn i un pop a la gallega per picar les quatre i després un segon cadascuna. Jo demano uns calamars farcits de gambes i rap que hi canten els àngels (amb samarreta!!!). Quan arriba el moment de demanar les postres, la Sara té molt clar que vol braç de gitano de Can Sucre. Penso que deu ser molt bo, si ho demana amb aquest entusiasme i li demano si me'l deixa provar... xDDDDD em sembla que és una de les coses més dolces que he provat mai, de fet, la meva primera reacció després del tast és dir: "Hòstia! És hiper dolç!!!!"

Després de sopar la Núria (menorquina) va cap a dins a demanar el compte i nosaltres tres ens mirem una foto de la Sara amb en Xoroi.

Finalment tornem cap a casa, a dormir. He de reconèixer que durant el sopar he tingut fred. He tingut fred a l'agost a Menorca.

Au, idò, bona nit, i fins demà!