30 d’agost 2006

Nura: segon dia. Cal que neixin flors a cada instant

Diumenge 20 d'agost de 2006

Em desperto. Trona. Són quarts de nou. Tinc son. Aconsegueixo tornar a dormir.

Ens despertem. Esmorzem xocolata amb coca bamba, però no hi ha cafè!

Anem cap a Mó i seiem a una terrassa del port a fer un cafè, a veure si em desperto del tot :P

Després anem cap a la Mola, una antiga fortalesa militar. Ens fan una visita guiada... jo la segueixo a mitges, sempre em quedo la última, vull fer fotografies de tot el que veig... Intento fer una fotografia d'uns canons, però o bé hi surt la bandera d'espanya o bé hi surt l'escut de la corona espanyola... en fi... El guia va explicant les coses, primer en castellà i després en anglès, en català no ho fan, almenys no ho fan a l'hora que hi hem anat nosaltres. Ens ho ensenya tot. Diu coses prou interessants, les poques que li escolto. Al final penso que sort que no l'he escoltat tota l'estona, perquè uns dona li ha preguntat una cosa sobre una de les casernes militars, la "penita" em sembla. Ell li diu que la casa aquesta està un poc més amunt i que hi va estar en "Luís Companis"... de poc no tinc un cobriment. He marxat i he anat a mirar el sistema de recollida d'aigua que tenien els militars. Com que sóc del ram de l'aigua, jo :P. En fi, després arribem fins on hi ha el canó aquell de 18 metres, xDDD quina cosa més ENOOOORME. Fem un poc més de volta per allà i marxem. Comptat i debatut hem estat allà unes tres hores, que m'han passat volant!

Anem a dinar as Lloc de Menorca (a l'illa un lloc és el que al Principat en diem un mas). Uau, quantes bèsties. Primer hem dinat. La Núria s'ha menjat un gelat per postres, però un lloro gegant, que de fet és un guacamayo, n'hi ha demanat un tast, em sembla que li ha agradat força perquè se l'ha acabat i després encara es vol menjar a la Núria, però li ho impedim :)

Després del dinar entrem al parc. Primer hi ha ànecs i oques i cignes. Després cabres i cabretes i bocs. Més enllà hi ha ocells, tortugues, galls i gallines de tots tipus i colors, estruços i uns altres que s'assemblen molt als estruços, però que no ho són, cavalls nans i cavalls no nans, someres... en fi un bestiari impressionant. Les estrelles, emperò, van ser les meves estimades Vaca i Mu (en honor a la fabulosa pàgina vaca.mu :P):



Sort que ha aparegut un núvol negre que ens ha deixat caure unes quatre gotes (mal comptades), però ens ha servit per haver de refugiar-nos uns deu minuts a l'estable de la Vaca i la Mu... no sabeu com n'he gaudit d'aquests moments.

Tornem a Aló i descansem una estona. La Núria i jo anem a fer un tombet pel poble, que té coses molt curioses, com per exemple dues portes seguides amb el mateix número (O_o) o unes portes baixetes, per quan els nans van de visita a Ló (:D).

Quan tornem agafem el cotxe i anem a fer una visita a Binibècquer o Binibeca. és un lloc espectacular, però molt angoixant per viure-hi o estar-hi. Hi ha una església que tan sols és la creu; hi ha una porta que no duu a enlloc; el balcó d'una casa quasi entra a la finestra de la casa veïna; per tot arreu hi ha rètols que demanen silenci, molt educadament.

Després anem cap a Es Castell, a sopar. Parem per comprar un parell de cinturons, un de la Mafalda, per a mi, i un del Groucho, per a la Sara.

Anem a sopar a un restaurant que es diu La Caprichosa. Demanem una amanida de tomàquet i formatge que està bona de debò, sobretot perquè hi han posat força formatge. Després cadascuna de nosaltres demana una cosa calenta i gratinada diferent. Finalment, a l'hora de les postres comencen els problemes. Jo demano un cafè i em porten un tallat. La Sara demana unes postres, no recordo quines, i al cap d¡un moment ve l'amo i diu que se li han acabat. Ella en demana unes altres, una crema catalana de La Menorquina. Quan li porten i la veu tota recoberta de nata comença a dir que no, no pot ser que m'hagin fet això. Va enretirant la nata i ens adonem que li falta un tros de crema!!! N'hi ha per flipar. La Sara torna la crema a la cambrera dient que no provi de cobrar-la, que això no es serveix així (es nota que ha estudiat cuina).

Bé, després tornem a casa, una mica indignades, però contestes d'estar juntes!!

29 d’agost 2006

Nura: primer dia

Dissabte 19 d'agost de 2006

Finalment ha arribat l'hora... són les quatre de la matinada, però l'emoció del trajecte ens esperona.

La Núria i jo anem a Nura!!

Ja en tenia ganes, estic nerviosa com una nena petita que surt de casa per primera vegada sense els pares, i ja arrossego 33 desembres jo...

Arribem a l'aeroport de Mó i la meva nina ja ens espera. Ens ha preparat xocolata desfeta amb coca bamba per esmorzar, xocolati per berenar, diu ella. Ens duu a casa seva i ens situem una miqueta. Esmorzem (que bona la coca bamba amb la xocolata, xDD, se suposa que jo estic fent règim!) i quasi sense haver paït la Sara ens porta cap a Na Macaret, que el Toni ens espera per anar amb barca.

Avui el dia és bo i cal aprofitar la calma per sortir a navegar... anem a Cala Tosqueta, està plena de palets de riu i resulta que es diuen macs, i jo que creia que un mac era un ordinador... es nota que sóc de ciutat! També hi ha alguna medusa (born) i la Sara ens ensenya com treure-la de l'aigua amb una alga... és una dona d'aigua.

Després de la barca, la mar, el sol i els macs tornem a Macaret i la Sara fa pomada. Ens l'hem d'endur a la festa de Sant Climent aquest vespre.

Tornem a Aló i sense quasi ni temps de fer una dutxa ràpida, ens tornem a ficar al cotxe per anar a buscar la Núria (la menorquina) per anar a dinar al Toro. Resulta que el Toro és la muntanya més alta que hi ha a Nura i em sembla que jo a Barcelona visc més amunt del Toro, però des de tot arreu de l'illa es veu el toro i certament sembla prou alta. El dinar està força bo, em sorprèn que tenien pollastre a l'ast i la ració era de mig pollastre.

Deixem a la Núria i anem a Fornells. Tot és tant diferent de com jo m'ho havia imaginat... caminem per Fornells i faig alguna foto, n'hi ha una que m'agrada molt, amb un fanal i dues mosques :P

Tornem a Aló frissant per canviar-nos de roba i posar-nos les bambes per anar a agafar el JaleoBus i de cap a les festes de Sant Climent. En el bus anem provant la pomada de la Sara... està realment bona la pomada. Passejant per Sant Climent, de pomada en pomada, anem veient com passen els cavalls i els caixers. La Sara es troba a tothom i algú em diu que és la millor caixera de Menorca, i la més guapa! Anem trobant a gent i els anem perdent... i mentre, anem bevent... al final ens trobem un parell de nois (que no recordo com es deien) que ens expliquen una curiosa història d'un mort i del regal que li va fer la seva vídua... crec que no la reproduiré, però era certament espectacular!

Tornem a agafar el JaleoBus per tornar a Ló i finalment ens fiquem al llit sobre les dues de la matinada. Ha estat un dia llarg, intens, ple de coses... taxi, avió, cotxe i barca... festa, jaleo, pomada...

Estic cansada, però sóc molt feliç!

26 d’agost 2006

Cròniques de Nura


Abans de començar les cròniques de Nura voldria fer un parell de coses. Una és explicar què és Nura i l'altra és l'apartat dels agraïments.

Nura és una illa del mar Mediterrani, per als que no ho saben (jo fins fa dos dies tampoc no ho sabia) és el nom que els fenicis donaven a l'illa més septentrional de l'arxipèlag balear, és a dir Menorca.

Nura és mar, roca, pedres, tramuntana, sol i núvols pintats, vaques i hospitalitat. Tot això és Nura.

L'apartat dels agraïments va dedicat a les persones que han fet possible que aquesta estada a l'illa hagi estat (i encara sigui) una d'aquelles coses que saps que mai no oblidaràs, per molts temps que passi.

La primera persona a qui li he d'agrair coses és a la meva nina, la meva petita llagosta, la Sara. Per haver-la coneguda, que això ja és tot un què, per la seva perseverància en fer-me decidir de venir-la a veure, per la seva força, per les seves ganes d'ensenyar-me tot el que fa que aquesta terra sigui tan espectacular.

Després, però no menys important, he d'esmentar la Núria (la meva Núria) per haver fet part d'aquest trajecte juntes. Fa tants anys que em coneix i encara vol seguir sabent coses de mi, que no puc deixar d'agrair-li, ja no només el viatge a Menorca sinó tot, senzillament tot. Diuen que un amic és algú que segueix al teu costat fins i tot després d'haver-te conegut. La Núria és una amiga.

També he de fer una menció molt especial a tota la família de Can Sales. Sense ells res no hauria estat el mateix. M'han obert les portes de casa seva quasi sense saber de mi res més que el meu nom. Són l'hospitalitat feta familia, tots quatre, en Toni, na Xisca, na Núria i na Sara.

09 d’agost 2006

Garbuix

mmmm no sé gaire què dir, però necessito escriure.

Escriure m'és terapèutic. Em relaxa i m'ajuda a ordenar un poc les idees.

Feia dies que volia escriure, però amb això d'estar mig de vacances, mig terballant, fent de mare i fent de filla... en fi.

El dia 2 d'aost del 2004 vaig deixar de fumar. La Yolanda i la Núria em van regalar el llibre aquell tan famós que explica que deixar de fumar és fàcil. I n'és. El dia 2 d'agost d'enguany he tornat a deixar de fumar. He pensat que era una bona efemèride i ja en recordava la data, o sigui que ho he redeixat el dia 2 d'agost. A veure quan duro aquesta vegada.

De fet, per ser sincera, no és del tot cert que deixés de fumar el dia 2... aquell dia vaig quedar amb el Joan (un petó!!!!) i vam anar a una terrasseta del poble. Ell fuma, i jo, vaig fumar del seu tabac. L'endemà vaig quedar amb l'Alba (per cert, era l'aniversari del Dri!) i amb ella també vam estar a una terrasseta prenent unes cervesetes (etiquetades en català). Ella fuma, i jo, vaig fumar del seu tabac. Des d'aleshores ençà no he tornat a fumar, ni n'he tingudes ganes, però jo ja no poso la mà al foc per res ni per ningú.

Divendres estava molt contenta, perquè estava a un quilo i mig de canviar de desena (cap avall!!!!!), però el cap de setmana llarg amb els pares i els nens m'han engreixat dos quilos i mig... bufff...

Últimament m'ha agafat com una necessitat d'escoltar en Bryan Adams. Em recorda la meva joventud... no, més aviat, em recorda la meva adolescència, em transporta, en certa manera, a uns temps que van ser molt bons. Vaig gaudir molt, vaig fer molts i bons amics, vivia, enlloc de sobreviure. Ara em sento igual. Gaudeixo, faig amics i en retrobo dels vells temps. Torno a viure.

No sé quan podré tornar a estar per aquí. M'agradaria escriure més sovint, però ara començaré les vacances serioses, és a dir, les vacances de no anar a treballar i estaré poc davant de l'ordinador, o sigui que potser ja no serà fins el setembre, però tornaré :P