19 de juliol 2006

Una anècdota

Llegint el blog Històries de la Ciència (del que em sembla que m'estic convertint en una fan incondicional) i més concretament el post La foto més famosa de la història de la ciència, m'he recordat d'aquesta anècdota, que em va arribar gràcies al pare, que sap que aquestes coses m'agraden molt, i m'ha fet gràcia penjar-la aquí perquè la pugueu llegir, i donat el cas, la poseu en pràctica ;)


Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química el 1908, explicava la següent anècdota:

«Fa algun temps, vaig rebre l’avís d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament encertada. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser triat jo.

Vaig llegir la pregunta de l’examen i deia: "demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb ajuda d’un baròmetre".

L’estudiant havia respost: "porta el baròmetre al terrat de l’edifici i lliga-li una corda molt llarga. Despenja’l fins a la base de l’edifici, marca i mesura. La longitud de la corda és igual a la longitud de l’edifici".

Realment, l’estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l’exercici, perquè havia respost a la pregunta correctament i completa.

D’altra banda, si es concedia la màxima puntuació, podria alterar el terme mitjà del seu any d’estudis, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell de física; però la resposta no confirmava que l’estudiant tingués aquest nivell.

Vaig suggerir que se li donés a l’alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l’advertiment que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física.

Havien passat cinc minuts i l’estudiant no havia escrit gens. Li vaig preguntar si desitjava anar-se’n, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre’l i li vaig pregar que continués.

En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agafa el baròmetre i llança’l al sòl des del terrat de l’edifici, calcula el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després aplica la formula altura és igual a 0,5 per l’acceleració de la gravetat i pel temps al quadrat. I així obtenim l’altura de l’edifici. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.

Després d’abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l’estudiant i li vaig demanar que m’expliqués les seves altres respostes a la pregunta. Bé, va respondre, hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i en mesures l’altura i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l’altura de l’edifici.

Perfecte, li vaig dir, i d’una altra manera?

Sí, va contestar, aquest és un procediment molt bàsic per a mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l'edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre i comptes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel nombre de marques que has fet i ja tens l’altura. Aquest és un mètode molt directe.

Per descomptat, si el que vol és un procediment més sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure’l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està a l’altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat al descendir el baròmetre en trajectòria circular al passar per la perpendicular de l’edifici, de la diferència d’aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l’altura de l’edifici.

Amb aquest mateix sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període de precessió. En fi, concloc, existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb ell la porta del conserge. Quan obri, dir-li: senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l’altura d’aquest edifici, l’hi regalo.

En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’altura entre ambdós llocs); evidentment, va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.»

L’estudiant es deia Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922, més conegut per ser el primer a proposar el model d’àtom amb protons i neutrons i els electrons que l’envoltaven. Va ser fonamentalment un innovador de la teoria quàntica. Al marge del personatge, el divertit i curiós de l’anècdota, d’essencial d’aquesta història és que LI HAVIEN ENSENYAT A PENSAR.

6 comentaris:

omalaled ha dit...

Molt bona. Moltes gràcies per l'enllaç i les teves paraules :-)

Trena ha dit...

Uooo

Ja la coneixies, clar... m'ho havia d'haver suposat :P

De res... em sembla que aniré llegint (poc a poc) el teu extenssísim blog!

omalaled ha dit...

Sàpigues que vaig començar el blog en castellà (http://www.historasdelaciencia.com) y al cap d'un any o cosa així el vaig fer també en català (en ambdues llengües).

Per això hi ha un munt (a partir de l'agost de 2005 cap a enrera) que només són en castellà :(

Moltes gràcies pel teu interés (són molts articles!)

Tampoc et vui dessebre, però aquesta història del Bohr i el Rutherford és, desgraciadament, apòcrifa; almenys, així ho diu un llibre que tinc a casa. És igual: té la virtut de fer riure, que no és poc.

Salut!

Trena ha dit...

Home, no n'havia fet un acte de fe, de la història, però la trobo genial, encara que no sigui certa, perquè el més interessant és el corol·lari, no? La necessitat de pensar per sobre de la homogeneïtzació de la resposta de calcular l'alçada de l'edifici per diferència de pressions. Això és el que més m'agrada.

Tranquil, no em deceps :P

Arkaitz ha dit...

Llegint aquest article m'ha vingut al cap una historia de Marilyn Monroe i Heinstein, i no se del cert si és veridica;
Un dia heinstein i la monroe van coincidir en un acte i es veu que l'actriu li va dir al cientific;
-T'imagines tenir un fill guapo com jo e intel.ligent com tu?
A lo que Heinstein va respondre;
-T'imagines tenir un fill lleig com jo i tan ximple com tu?
Sabeu si és certa, perque si és així és genial.

Trena ha dit...

Uooo, sí, certament si fos verídica seria genial... la veriat és que no sé si mai es va donar aquesta trobada entre ells.