19 de juliol 2006

Estàs bé, carinyu?

Bé, estic molt bé, molt millor del que tu et puguis imaginar.

No cal que et preocupis per mi, i menys quan aquesta preocupació és més falsa que un duro sevillanu.

Fa massa temps (des de... sempre?) que la teva preocupació em sona falsa... i ja no m'és necessària.

Volia escriure un post amb cara i ulls, i volia buidar el pap. Creia que seria molt llarg el que volia dir, però he descobert que ja no em dones ni per escriure més de 3 frases.

Una amiga em va dir que estem en aquest món per créixer en el sentit més espiritual i místic del terme.

Em va explicar que quan fas una cosa bona, creixes i que quan en fas una de dolenta, atures el teu creixement.

També em va dir que quan algú et fa mal, quan algú es porta malament amb tu, aquest algú deixa de créixer i tu, en superar aquest mal tràngol, fas un pas més en el teu creixement.

Em va dir que al final has de donar les gràcies perquè tu has pogut créixer.

Jo li vaig contestar que encara no estava preparada per agrair-te el mal que m'has fet, però em sembla que s'acosta el moment, em sembla que el fet que no pugui dir res més que 3 frases sobre tu és indicatiu de que ja dec haver fet bona part del dol i que ben aviat seré capaç d'agrair-t'ho tot.

De moment, emperò, tan sols et puc donar les gràcies per només poder escriure 3 frases curtes sobre tu.

2 comentaris:

guixona ha dit...

Sa distància fa distància .. i amb aquesta distància hi ha es temps q passa i te dóna llargs moments per pensar... és així com ses coses tornen més fàcils.. es van esborrant els culpables i trobes, davant teu, ses solucions.

Trena ha dit...

Crec que les solucions estan més aprop meu del que m'esperava... o potser més aviat del que m'esperava... bé, no ho sé, ara com ara estic molt bé ;)