30 de juliol 2006

5 anys

Avui el Roc ha fet 5 anys.

Volia escriure un post molt llarg explicant tot el que ha passat en aquests 5 anys, però em sembla que només diré que sóc molt feliç!

28 de juliol 2006

Avui és l'últim dia

Barcelona, 28 de juliol de 2006

Bon dia!

La veritat és que no sé gaire què dir-vos que no us hagi dit abans.

Avui és l'últim dia que la Rut va a l'escola Rialles i, atès que no tinc més fills –per ara ;)–, és de suposar que també és l'últim dia que jo baixaré al matí fins a l'escola Rialles per deixar-la-hi.

He passat tres anys (tota una vida!) venint i veient-vos cada dia, durant onze mesos. És una gran rutina. Hem rigut, hem plorat i hem criticat tot allò que calia criticar. Han estat uns pocs (o molts) minuts cada dia, però n'hi ha hagut prou com per ser conscient que serà un moment del dia que enyoraré i recordaré amb nostàlgia.

No només us vull agrair aquests minuts al matí, si no que us he d'AGRAIR (sí, amb majúscules) tot el que heu ensenyat als meus fills, a tots dos, crec que heu fet una magnífica feina!

En fi, no em voldria extendre gaire més, només dir-vos que no m'oblido ni de la Pepita, ni de la Tahïs ni de la Míriam, i que a vosaltres tampoc no us oblidaré.

Irene
Georgina
Marrr(c)
Lupe, Guada-Lupe
Marga
(sé que en sou més, però...)

PD: si mai torno a tenir fills (que mai no se sap...) espero poder tornar a comptar amb vosaltres.

25 de juliol 2006

Dissabte a Blanes

Aquest dimecres (dia 26) és Santa Anna. És la Festa Major de Blanes i una de les coses típiques d'aquesta Festa són els Castells de Focs. Doncs bé, jo hi vaig anar el dissabte amb un amic, de fa molts anys, l'Àlex.

Havíem decidit que en arribar a Blanes buscaríem una terrassa per sopar i veure els focs. I així ho vam fer. Vam passejar una mica pel passeig de mar i pel passeig de dins fins que finalment l'Àlex va trobar un restaurant, petitó (des de fora), que feia bona pinta.

En entrar ens va atendre una cambrera que ens va saludar en català i ens va demanar que ens esperéssim un moment. En tornar ens va explicar, en castellà, que atès que hi havia els focs, el sopar era una mica especial, era un bufet lliure i es servia a la terrassa del pis superior. Ens va agradar força la idea de poder veure els focs des del pis de dalt, així que vam decidir quedar-nos-hi.

La noia ens va pujar al pis de dalt i ens va explicar com funcionava el bufet. Jo esperava una explicació enrevessada, però al final va resultar que el bufet d'aquest restaurant funciona com tots els bufets del món. Tu et vas aixecant i menges tot allò que vols sense miraments. T'aixeques, agafes un plat, l'omples, tornes a taula, seus, menges i, si vols, tornes a aixecar-te de taula i vas a omplir el plat novament.

El cas és que aquesta cambrera a mi em va deixar esmaperduda. Primer perquè només entrar ens va atendre en català, però al cap de pocs minuts ja no sabia la llengua del país i xerrava la del país veí (cap a l'oest). Després perquè es va entestar a explicar-nos com funciona un bufet, com si el seu bufet fos especialíssim, quan de fet, era un bufet la mar de normal. Però la cosa no acaba aquí.

Després de muntar-nos la taula i assegurar-nos que des d'aquell lloc podríem veure els focs perfectament (cosa que finalment va resultar del tot falsa), ens va dir que ens esperéssim que ens vindria a prendre nota de les begudes i ens duria un plat d'embotits. Nosaltres no hi estàvem del tot d'acord, ja que hi havia una taula buida per dos, just devora la barana, des d'on segur que es veien els focs molt millor que des d'on érem.

La vam estar esperant una estoneta... però ella no venia. Quan finalment va venir ens va prendre nota de les begudes, però, ai las! se'ns va acudir demanar vi rosat. Ella ens va dir que ens en portaria un amb agulla, espumós... L'Àlex es va mig acollonir perquè va pensar que ens portaria vés a saber quin vi i, amb molta vista, li va demanar la carta de vins. Quan ens la va dur, la nostra sorpresa va ser que tan sols n'hi havia un de rosat... què pretenia dur-nos, doncs? Era un vi de la terra, o sigui que el vam demanar sense que ella hagués de decidir per nosaltres, cosa que hauria estat certament molt arriscada.

Mentre estàvem en tot aquest impàs del vi, vaig veure que damunt del davantal duia un mocador groc, de la Festa, que posava "Festa Major de Blanes, Santa Anna 2006" (o alguna cosa per l'estil).

Al cap de força estona ens va portar el vi rosat i l'aigua que havíem demanat, i es va estar força estona per poder obrir la botella de vi (aii, si em sentís en Nau :P). Com que estava allà dreta, se'm va acudir preguntar-li quin dia era Santa Anna, ja que la meva sogra (exsogra) es diu Anna i em va fer ganes de saber quin dia era el seu sant. La noia, amb cara moixa, em va dir "Ay, es que no lo sé... no soy de aquí, yo". Vaig pensar que no saber quin dia és Santa Anna no depèn del lloc d'on siguis, però això ja no li ho vaig comentar...

En fi, a tot això, encara no ens havia dut els embotits i tant l'Àlex com jo començàvem a tenir gana, ja que cap dels dos no havia dinat aquell dia.

Quan finalment van arribar els embotits (que potser ja feia prop de mitja hora que érem allà) va ser el moment en que van començar els focs. Aleshores ens vam adonar que la noia ens havia mig estafat ja que els focs sí que es sentien, però no es veien pas. Feien força soroll, i n'havien de fer, perquè els pirotècnics del dissabte eren valencians.

Aleshores, la noia, ens va dir que els de la taula de la barana no havien vingut (ja ho havíem notat) i que si volíem ens podíem traslladar. L'Àlex i jo vam anar traslladant plats, coberts, copes, begudes... si haguéssim esperat que ho fes ella, potser encara hi fórem ;)

Bé, una vegada resituats a la nova taula, vam poder veure els focs tranquil·lament. La veritat és que em van agradar molt i molt, no només pels colors i els castells, sinó, i potser més, pel soroll. Em retronava dins el cor... va ser espectacular... algun dia hauré d'anar a València a viure una mascletà.

Quan, després d'haver gaudit àmpliament del bufet, al que vam visitar quatre o cinc vegades, va arribar l'hora del cafè, va venir la noia a prendre nota. Jo, que sóc curiosa de mena, vaig voler saber d'on era, ja que ens havia dit que "no soy de aquí" i li ho vaig preguntar. No us podeu imaginar la meva decepció quan va dir que era de Barcelona... vaig pensar, i vaig dir-li a l'Àlex quan la noia va anar a buscar els cafès, sí que anem bé, si la gent del país diem que som de fora...

Sortosament, diumenge vam anar a dinar a un altre restaurant, ara no recordo a quin poble, on la cambrera no només era sol·lícita, sinó que a més a més, parlava la llengua del país i sabia respondre a tot allò que li preguntàvem. Em va reconciliar amb el món.

Salut i moltes felicitats a totes les Annes atès que demà celebraran el seu sant.

19 de juliol 2006

Una anècdota

Llegint el blog Històries de la Ciència (del que em sembla que m'estic convertint en una fan incondicional) i més concretament el post La foto més famosa de la història de la ciència, m'he recordat d'aquesta anècdota, que em va arribar gràcies al pare, que sap que aquestes coses m'agraden molt, i m'ha fet gràcia penjar-la aquí perquè la pugueu llegir, i donat el cas, la poseu en pràctica ;)


Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química el 1908, explicava la següent anècdota:

«Fa algun temps, vaig rebre l’avís d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament encertada. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser triat jo.

Vaig llegir la pregunta de l’examen i deia: "demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb ajuda d’un baròmetre".

L’estudiant havia respost: "porta el baròmetre al terrat de l’edifici i lliga-li una corda molt llarga. Despenja’l fins a la base de l’edifici, marca i mesura. La longitud de la corda és igual a la longitud de l’edifici".

Realment, l’estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l’exercici, perquè havia respost a la pregunta correctament i completa.

D’altra banda, si es concedia la màxima puntuació, podria alterar el terme mitjà del seu any d’estudis, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell de física; però la resposta no confirmava que l’estudiant tingués aquest nivell.

Vaig suggerir que se li donés a l’alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l’advertiment que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física.

Havien passat cinc minuts i l’estudiant no havia escrit gens. Li vaig preguntar si desitjava anar-se’n, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre’l i li vaig pregar que continués.

En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agafa el baròmetre i llança’l al sòl des del terrat de l’edifici, calcula el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després aplica la formula altura és igual a 0,5 per l’acceleració de la gravetat i pel temps al quadrat. I així obtenim l’altura de l’edifici. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.

Després d’abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l’estudiant i li vaig demanar que m’expliqués les seves altres respostes a la pregunta. Bé, va respondre, hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i en mesures l’altura i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l’altura de l’edifici.

Perfecte, li vaig dir, i d’una altra manera?

Sí, va contestar, aquest és un procediment molt bàsic per a mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l'edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre i comptes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel nombre de marques que has fet i ja tens l’altura. Aquest és un mètode molt directe.

Per descomptat, si el que vol és un procediment més sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure’l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està a l’altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat al descendir el baròmetre en trajectòria circular al passar per la perpendicular de l’edifici, de la diferència d’aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l’altura de l’edifici.

Amb aquest mateix sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període de precessió. En fi, concloc, existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb ell la porta del conserge. Quan obri, dir-li: senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l’altura d’aquest edifici, l’hi regalo.

En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’altura entre ambdós llocs); evidentment, va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.»

L’estudiant es deia Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922, més conegut per ser el primer a proposar el model d’àtom amb protons i neutrons i els electrons que l’envoltaven. Va ser fonamentalment un innovador de la teoria quàntica. Al marge del personatge, el divertit i curiós de l’anècdota, d’essencial d’aquesta història és que LI HAVIEN ENSENYAT A PENSAR.

Eficaç i eficient

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc prou punyetereta amb el tema de la llengua.

Sóc una enamorada de les paraules i em desfaig si un home em parla amb tots els pronoms febles posat a lloc.

Sempre procuro emprar la paraula concreta que defineix allò que estic pensant, cada paraula té una definició (o més d'una, en molts casos) i permet expressar sentiments, sensacions, desitjos, de manera que els que t'escolten –o et llegeixen ;)– puguin entendre't sense necessitar més explicacions.

Tot això, a priori, està molt bé, però jo he tingut, tinc, i em sembla que tindré per sempre més, un problema amb dues paraules que mai no sóc capaç de recordar-ne la definició. Aquestes dues paraules són eficaç i eficient. Per mi, quan les sento, tenen un significat molt sovint superposable, però sé del cert que NO signifiquen el mateix. No són sinònimes. Són mots que es refereixen a una mateixa idea, però no en el mateix sentit. Tot allò que sigui eficient pot ser o no eficaç, en canvi, tot allò que és eficaç ha de ser necessàriament eficient.

Em sento superada per aquestes dues paraules, no sóc capaç de fer-les meves, tot i que em serien molt útils si les sabés usar correctament... però no me'n surto, cada vegada que vull dir alguna cosa i necessito dir eficaç o eficient em quedo aturada, bocabadada i amb la ment en punts suspensius intentant recordar quin dels dos termes he de fer servir. Certament em superen.

No té cap sentit intentar recordar-ne la definició, no sóc persona de recordar definicions, sóc més aviat d'entendre les coses, fer-les meves i, aleshores, ja no oblidar-les.

Com que no m'agrada sentir-me superada per res, he pensat que si escrivia sobre elles m'ajudria a acostar-me-les i fer-les un poc més meves.

No sé si ho aconseguiré. Però ho intentaré. Superar el que em supera és un repte massa temptador com per deixar-lo passar sense immutar-me ;)

Estàs bé, carinyu?

Bé, estic molt bé, molt millor del que tu et puguis imaginar.

No cal que et preocupis per mi, i menys quan aquesta preocupació és més falsa que un duro sevillanu.

Fa massa temps (des de... sempre?) que la teva preocupació em sona falsa... i ja no m'és necessària.

Volia escriure un post amb cara i ulls, i volia buidar el pap. Creia que seria molt llarg el que volia dir, però he descobert que ja no em dones ni per escriure més de 3 frases.

Una amiga em va dir que estem en aquest món per créixer en el sentit més espiritual i místic del terme.

Em va explicar que quan fas una cosa bona, creixes i que quan en fas una de dolenta, atures el teu creixement.

També em va dir que quan algú et fa mal, quan algú es porta malament amb tu, aquest algú deixa de créixer i tu, en superar aquest mal tràngol, fas un pas més en el teu creixement.

Em va dir que al final has de donar les gràcies perquè tu has pogut créixer.

Jo li vaig contestar que encara no estava preparada per agrair-te el mal que m'has fet, però em sembla que s'acosta el moment, em sembla que el fet que no pugui dir res més que 3 frases sobre tu és indicatiu de que ja dec haver fet bona part del dol i que ben aviat seré capaç d'agrair-t'ho tot.

De moment, emperò, tan sols et puc donar les gràcies per només poder escriure 3 frases curtes sobre tu.

10 de juliol 2006

La mida sí que importa


A veure, val més una imatge que mil paraules, només dir que la botella (xDD ampolla) de cava és de les normals, de les de 3/4 de litre.

Així em sento

Bé, potser el títol no és del tot cert.

Crec que fins no fa gaire em sentia així, però diuen que el temps tot ho cura i tanca les ferides i... la veritat és que ara vull fer el que diu la tornada d'aquesta cançó, vull viure, vull cridar, vull córrer lliurement, vull plorar de felicitat, vull trobar el meu lloc.


El universo sobre mí (Amaral)

Sólo queda una vela
encendida en medio de la tarta
y se quiere consumir.
Ya se van los invitados,
tú y yo nos miramos,
sin saber bien qué decir.
Nada que descubra lo que siento,
que este día fue perfecto
y parezco tan feliz.
Nada como que hace mucho tiempo
que me cuesta sonreír.

Quiero vivir,
quiero gritar,
quiero sentir el universo sobre mí.
Quiero correr en libertad,
quiero encontrar mi sitio.

Una broma del destino,
una melodía acelerada
en una canción que nunca acaba.

Ya he tenido suficiente,
necesito alguien que comprenda
que estoy sola en medio de un montón de gente.
¿Qué puedo hacer?

Quiero vivir, quiero gritar,
quiero sentir el universo sobre mí.
Quiero correr en libertad,
quiero llorar de felicidad.
Quiero vivir,
quiero sentir el universo sobre mí
como un náufrago en el mar.

Quiero encontrar mi sitio,
sólo encontrar mi sitio.

Todos los juguetes rotos,
todos los amantes locos,
todos los zapatos de charol.
Todas las casitas de muñecas,
donde celebraba fiestas,
donde sólo estaba yo.
Vuelve el espíritu olvidado del verano del amor.

Sólo queda una vela
encendida en medio de la tarta
y se quiere consumir.

05 de juliol 2006

Avui ha estat un gran dia

Avui ha estat un gran dia, he matat una bèstia voladora que em volia atacar.

M'ha costat força i pel camí m'he carregat un mòbil (un dels que es penja al sostre i es mou amb l'aire, no un dels que serveix per parlar) que tenia a l'estudi, però al final la bèstia ha estat finada.

La part més dura de la lluita entre la bèstia voladora i jo ha estat damunt de la finestra... bé, la bèstia era damunt la finestra i jo davant d'ambdues. L'he fet presonera entre les dues fulles de la finestra i en un intent d'alliberar-la, cap a la part de fora del pis, ha quedat enganxada entre les dues làmines d'alumini de la finestra i ha començat a fer un bzzzz com més agònic. He decidit deixar-la allà i no tocar-la més, perquè en aquell moment la bèstia deuria estar molt i molt cabrejada amb mi i he pensat que si l'acabava d'alliberar, de ben segur em fotria queixalada.

Així doncs, l'he deixada allà i m'he disposat a gravar uns CDs per unes amigues. Després he dinat i he marxat a la feina.

La meva sorpresa ha estat majúscula quan he tornat a casa a la tarda i he vist que hi havia una munió de formigues a la finestra de l'estudi. La bèstia voladora encara hi era, però en quedava... menys. He decidit que per eliminar les formigues primer havia d'eliminar la bèstia i he anat a buscar unes pinces per alliberar-la de la finestra i l'he llençada a una de les jardineres de la terrassa. Després he matat a les formigues amb un esprai mataformigues.

Sembla que avui ha estat un dia de matar moltes coses: la bèstia voladora, les formigues i, he fet un pas més per acabar de matar els meus dimonis particulars ;)

03 de juliol 2006

10 coses que els homes odien de les dones (?)

Llegint per aquests mons de Nech he trobat un post i un comentari que m'han animat a escriure.

Resulta que en Marcus ha pensat que a les dones ens ofendria el seu comentari.

Primer hem de saber de què parlem. Ofendre, segons el diccionari, és ferir o danyar, fins i tot, ultratjar i una ofensa és un acte o una paraula que ofèn.

Estic segura que hi ha moltes dones que se'n poden sentir d'ofeses pel comentari d'en Marcus, però francament, penso que les dones que s'ofenen per sentir això, han rebut molt poques ofenses.

A mi no m'ofèn el que ha dit, i tal com li he contestat, és més ofenisu que un home digui el que no pensa o que no digui el que pensa que no pas un home que digui el que pensa.

Si un home em diu el que pensa, em pot agradar o no, puc estar-hi d'acord o no, però no em pot ofendre, perquè la veritat no ofèn, encara que moltes vegades, sigui difícil d'empassar.

Si un home em diu el que no pensa, no només m'ofèn, sinó que a més a més em treu de polleguera. Dir el que no pensa és dir mentides i això és ofendre. És més, és OFENDRE, en majúscules. Hi ha moltes coses que fereixen o danyen, però les mentides, certament són un ultratge. I a més a més, són imperdonables, però les perdonem, perquè sempre pensem que la propera mentida no vindrà, tot i que sabem que serà més grossa que la que acabem de perdonar. Però les mentides fan que ens enganyem a nosaltres mateixes i que pensem que deixaran de dir-nos-en. Això sí que és una ofensa, és molt pitjor que una ofensa.

Si un home no diu el que pensa, ofèn, perquè, al final, no dir el que es pensa acaba essent el camí per començar a mentir, cosa que ens fa anar al punt anterior. A més a més, quan un home no diu el que pensa, està menystenint a la dona, perquè no la fa partícep de les seves necessitats, emocions, vivències... no cal, tampoc, dir-li a una dona tot el que un pensa, però sí cal dir-li coses que facin que ella se senti part de la vida d'ell. I no cal dramatitzar, que explicar coses no és tant dolent ni horrorós. Moltes vegades els homes expliquen coses als seus amics, i fins i tot a les amigues, però a les parelles... això ja els costa més. I és aquí on hi ha la ofensa.

Als homes que conec sempre els ha costat molt entendre aquest últim punt. Els altres dos també els afecten a ells. Ells, a priori, també prefereixen que els diguin les coses així com les pensem, i tampoc els agrada si els diem mentides. Però l'últim punt, ai las, ells no l'entenen.


En fi, no faig comptes que els homes i les dones ens acabem d'entendre mai, però espero que al menys, no ens farem patir innecessariament.