29 de juny 2006

El poder de les veus

Hi ha una cosa que penso que és molt important de les persones i que crec que forma part del caràcter de cadascú, ens identifica (quasi unívocament*), en personalitza (ens FA persones) i ens transmet, no només paraules, sinó també sentiments i sensacions. Aquesta cosa és la veu.

Jo em fixo molt en les veus de les persones. No sé si és el timbre, el to, l’entonació o totes aquestes coses a la vegada, però la veu de la gent que m’envolta és un factor més que tinc en compte en el moment de fer-me una idea de la persona.

A més a més, també és molt curiós veure com les veus s’adapten a les persones. M’explico: puc sentir una veu i sense conèixer físicament al que l’emet, em faig una idea de com deu ser. A vegades l’encerto i altres vegades, no. També pot passar al revés. Si conec algú tan sols pel físic (una foto) li imagino una veu. En aquest sentit, tinc més encerts que desencerts. Però clar, és un joc, al que hi jugo tota sola, i per tant el grau d’encerts o desencerts és una cosa absolutament subjectiva, i per tant, fins a cert punt pot ser enganyosa.

Una de les veus que em té més captivada és la del Xavier Bosch, el conductor del programa de ràdio “El món a RAC1”. L’escolto cada dia al matí quasi una hora, de vuit a tres quarts de nou. M’explica les notícies i la seva veu fa que em cregui el que em diu. No sempre estic d’acord amb ell quan diu la seva opinió, però en general, crec que és un bon periodista i crec que té una veu molt equilibrada per fer ràdio. Aquest és un dels meus més grans fracassos en el camp d’imaginar-li una cara i un cos. El feia alt i cepat, però prim, morè de cabell i amb els ulls marrons, però claret. De fet ell, sí és alt i cepat, però al meu entendre li sobren uns quilets, té el cabell morè i entrades per tot arreu i els ulls marró fosc. Així amb la descripció no crec que us pugueu fer una idea del meu fracàs, però quan el vaig veure per primera vegada, sabia que era ell perquè li’n reconeixia la veu, que realment em té molt captivada, però em feia creus que tingués aquell físic, tan allunyat del que retenia en la meva imaginació.

Una altra veu que sempre m’ha agradat és la del meu ex. Crec que la seva veu va fer que passés per alt altres coses, que a priori a mi no acostumen a agradar-me en els homes. Té una veu que em transportava. Quan m’explicava coses, viatjava en les seves paraules, per exemple, quan m’explicava contes d’Història (ell en sap molt d’Història i me l’explicava com un conte) aconseguia que m’imaginés la situació, com em passa quan llegeixo un llibre, i tot ho feia amb la veu. I ho dic en passat amb tota la intenció, perquè les veus tenen poder. Ara quan el sento parlar, els peus se’m queden clavats a terra, és una veu que no m’agrada sentir, em fa estar alerta i a l’aguait... Té una veu que m’agrada, però que ja no em crec.

Aquests últims mesos he conegut altres veus que m’ha agradat retenir. Una és la veu d’en Lem. Un dia li vaig dir que tenia una veu molt agradable, profunda... es va pensar que me’n fotia d’ell, però no era cert. Té una veu realment molt agradable d’escoltar i em va sorprendre perquè és molt jove per tenir una veu així, però li escau molt.
Una altra és la veu de l’Anti, que també m’agrada molt, té un deix en parlar molt característic seu, com si sempre estigués cansat, però que li queda bé i el fa peculiar, és una mica com ell, la seva veu. És un (o 1000) bon amic, m’anima i em fa riure.
La última veu que m’ha obligat a fixar-me en el seu emissor és la d’en mai9, perquè, després de tenir converses pel msn i de veure’n fotos, m’imaginava que tindria una veu neutre, però no n’és de neutre. És una veu fàcil d’escoltar, no hem parlat gaire, però ja en tinc una petja a la memòria.

Podeu comprovar que només he parlat de veus masculines. També em fixo molt en les veus femenines, però avui volia parlar només d’homes ;)
També haureu observat que he parlat de gent que conec (excepte el Xavier Bosch, però és un periodista conegut) tot i que també em fixo (molt) en la manera de parlar de la gent que no conec, així caminant pel carrer, o en una terrassa d’un bar fent un vermut, o sopant amb amics en un restaurant, o... molt sovint (de fet, quasi sempre) escolto a la gent del voltant com parla i m’imagino les seves vides a partir de les seves veus...

* Sempre m’ha sorprès que les persones que més ens coneixen a la meva germana i a mi no són capaces de saber quina és quina per la veu: si truco al meu pare, em fa xerrar, i pel context m’identifica, però no per la veu!!!

2 comentaris:

Vigilant l'entorn ha dit...

uo uo, la veritat és que encara que no ho sembli no sóc una persona de parlar massa i quan he de parlar doncs em cansa xD potser per això faig veu de cansat.

Trena ha dit...

Home, la veritat és que sí que ho sembla que ets una persona de no parlar massa, i el fet que facis veu de cansat, doncs, no té perquè ser necessariament dolent... a mi m'agrada ;)



He de dir, també, que això que li passa al meu pare quan parla amb una de les seves dues filles, també li passa a la meva mare.