06 de maig 2006

Un mal dia?

Quan era petita vaig descobrir els alquimistes. Llegia un "Cavall Fort" i en un dels còmics algú va fer referència a la pedra filosofal. A mi em va agradar i vaig buscar què era i perquè servia aquella pedra. Arrel de la pedra filosofal vaig descobrir els alquimistes... potser van ser ells els que em van portar a estudiar química, no ho sé. Els alquimistes em van agradar perquè buscaven el perquè de les coses i m'hi vaig veure una mica identificada... jo sempre vull saber el perquè de tot i crec que al final, aquesta inquietud ha resultat ser el meu pitjor defecte.

Segons la viquipèdia la pedra filosofal és "[...] una substància ansiosament buscada pels alquimistes i cobejada perquè se li suposaven virtuts meravelloses, no només la d'aconseguir l'or sinó la de guarir algunes malalties i atorgar la immortalitat."
A l'Univers sempre hi ha hagut un equilibri de forces. Tot i que, segons la termodinàmica, tot tendeix a un màxim d'entropia (màxim desordre), s'ha de mantenir l'equilibri, per tant, en algun punt hi ha d'haver un mínim d'entropia. Per mantenir l'equilibri universal, tenint en compte l'existència de la pedra filosofal, hauria d'existir una "anti pedra filosofal", a la que se li suposen virtuts desastroses.

El meu blog es diu "La pedra filosofal" per intentar mantenir un equilibri universal entre el que escric i jo mateixa. Si el blog és la pedra filosofal, ja us podeu imganiar què sóc jo. Massa vegades allò que ha passat per les meves mans s'ha convertit en un desastre...

Aviat farà un any que la meva vida ha entrat en una mena d'estat en el que no sóc capaç de controlar les coses que hi passen. Veig passar la meva vida per davant meu, hi veig les coses que em passen i no sóc capaç de canviar aquelles que no vull i que em fan patir. La vida, senzillament passa, em passa i em passa de llarg.
Aquesta sensació ja l'he tinguda una altra vegada, fa molts anys. En aquell moment em vaig espantar. Ara sé que només és un estat d'ànim i que quan jo vulgui (o pugui) tornaré a recuperar el control de la meva vida... i deixaré de ser l'anti pedra :)

Algú em va dir que em capfico massa... segurament té raó, però jo necessito saber per què ha passat el que ha passat, només quan n'entengui el perquè me'n podré alliberar. Ja us ho he dit que aquesta necessitat de saber el per què de les coses s'ha convertit en el meu pitjor defecte.

Ha estat un mal any, però amb moltes coses bones. També les he vist passar aquestes. He vist que els meus fills són persones molt grans... no em deixen tenir pena, no em volen veure plorar i em fan saber que m'estimen de mil maneres diferents. He vist que els meus pares encara fan passar les meves necessitats per davant de les seves. He vist amics de fa anys, que encara em recorden i encara volen saber de mi. He conegut a dues o tres persones que crec que valen molt la pena, i amb una mica de sort encara en podré treure alguna bona amistat. Ara voldria no veure passar totes aquestes coses, sinó viure-les.

En resposta al títol del post, no, no és un mal dia. Avui és un bon dia. És el dia en el que finalment he pogut escriure el que em mortifica, i espero que haver-ho escrit faci una mica l'efecte d'exorcitar-ho. Avui no és un mal dia. Avui és un nou dia. I el vull viure.

11 comentaris:

banyerí ha dit...

hola trena,

voldria felicitar-te pel teu bloc. el vaig descobrir gràcies a un link al bloc de raquel esteve. m'agrada molt com escrius. de veres, enhorabona.

des de Valènca,
banyerí.

Trena ha dit...

Moltes gràcies :)

Mireia ha dit...

Dius que quan sàpigues el per què ta sentiràs alliberada... oh! t'entenc tant bé!! però no ho comparteixo del tot... potser el per què no el sabràs pq d'aquí un temps seràs tant feliç que ja no t'interessarà...
un petonàs

Trena ha dit...

Gràcies, Mireia... crec que sé què vols dir...
Petons!

Xevi ha dit...

Jo he sortit de Matrix.

Trena ha dit...

De quina Matrix?

mireia ha dit...

Volia dir q, excepte en temes de salut, amb el temps i amb la col·laboració d'un mateix, tot torna a la normalitat. I crec q és necessari passar períodes una mica "moix" per després saber valorar el que tens, el que has guanyat i, sobretot, que te n'has sortit sola de tot.
usti, perdona, últimament estic molt filosòfica...
petons

Trena ha dit...

Huàs, no, si ja t'havia entès... la clau, crec, és tenir present la "col·laboració d'un mateix"... em sembla que per ara no col·laboro prou amb mi mateixa ;)


Em sembla bé que estiguis filosòfica, no t'he de perdonar res.

:)

Mireia ha dit...

Si no t'ajudes tu mateixa malament... col·labora que tu ets clau i imprescindible. un petonàs.

guixona ha dit...

Sa solució és fer un pas, camina, no t estacionis, arriba on veus a tanta gent, toca'ls, xerra amb ells, integra't, no deixis q només siguin figures q passin davant teu.
Si els veus és pq son reals, només has d voler estar amb ells, amb aquests amics, per sentir-te comoda.

El pq d tot plegat, és normal q ho vulguis saber...a jo tb m agrada saber-ho i encara q t faixi mal, m estim més viure amb aquest mal q poc a poc es fa més petit, q no viure pensant amb allò i fer-ta sa teva idea q no saps si és sa vertadera o no....

Estic contenta d q ja hagis trobat sa resposta i ara només esper q aquesta pedra vagi agafant força per tornar a donar a sa teva vida s'energia robada durant un temps. Un temps passat, ja és passat...

Ànims xata!!

Trena ha dit...

Uoooo, Guixona... gràcies, guapa!