20 de maig 2006

Elogio a la mujer brava

Ahir vaig rebre un correu electrònic de l'Ayeleth, una bona amiga de la mare. Em va enviar un escrit amb una anotació seva; l'Ayeleth diu "Importante y educativo. Y lo mejor es que el que me lo manda es un ex-machista (a veces tiene recaídas) dispuesto a confesar sus errores. Hay esperanzas, muchachas!"

Jo voldria dedicar aquest escrit a la mare, s'ho mereix per suportar-me durant 33 anys... i els que li queden :)
També li vull dedicar a l'Ayeleth, per tenir-me present i perquè crec que ella és una d'aquestes DONES que descriu el text.
Menció especial a la Sara, ella ja ho sap, però vull dir-li que m'ha ajudat molt més del que es pensa aquests últims tres mesos, i espero tenir-la a la vora molts anys més :P
A la resta de vosaltres, totes m'heu ajudat i estimat i recolzat i aguantat... Yolanda, Núria, Marta, Núria, Neus, Mireia, Raquel, Alba...

Us el dedico a totes vosaltres i a totes les que no conec que també se'l mereixen.

Elogio de la mujer brava

Estas nuevas mujeres, si uno logra amarrar y poner bajo control al burro machista que llevamos dentro, son las mejores parejas. Por: Héctor Abad

*************

A los hombres machistas, que somos como el 96 por ciento de la población masculina, nos molestan las mujeres de carácter áspero, duro, decidido. Tenemos palabras denigrantes para designarlas: arpías, brujas, viragos, marimachos. En realidad, les tenemos miedo y no vemos la hora de hacerles pagar muy caro su desafío al poder masculino que hasta hace poco habíamos detentado sin cuestionamientos. A esos machistas incorregibles que somos, machistas ancestrales por cultura y por herencia, nos molestan instintivamente esas fieras que en vez de someterse a nuestra voluntad, atacan y se defienden.

La hembra con la que soñamos, un sueño moldeado por siglos de prepotencia y por genes de bestias (todavía infrahumanos), consiste en una pareja joven y mansa, dulce y sumisa, siempre con una sonrisa de condescendencia en la boca. Una mujer bonita que no discuta, que sea simpática y diga frases amables, que jamás reclame, que abra la boca solamente para ser correcta, elogiar nuestros actos y celebrarnos bobadas. Que use las manos para la caricia, para tener la casa impecable, hacer buenos platos, servir bien los tragos y acomodar las flores en floreros. Este ideal, que las revistas de moda nos confirman, puede identificarse con una especie de modelito de las que salen por televisión, al final de los noticieros, siempre a un milímetro de quedar en bola, con curvas increíbles (te mandan besos y abrazos, aunque no te conozcan), siempre a tu entera disposición, en apariencia como si nos dijeran "no más usted me avisa y yo le abro las piernas", siempre como dispuestas a un vertiginoso desahogo de líquidos seminales, entre gritos ridículos del hombre (no de ellas, que requieren más tiempo, y se quedan a medias).

A los machistas jóvenes y viejos nos ponen en jaque estas nuevas mujeres, las mujeres de verdad, las que no se someten y protestan, y por eso seguimos soñando, más bien, con jovencitas perfectas que lo den fácil y no pongan problema. Porque estas mujeres nuevas exigen, piden, dan, se meten, regañan, contradicen, hablan, y sólo se desnudan si les da la gana. Estas mujeres nuevas no se dejan dar órdenes, ni podemos dejarlas plantadas, o tiradas, o arrinconadas, en silencio, y de ser posible en roles subordinados y en puestos subalternos. Las mujeres nuevas estudian más, saben más, tienen más disciplina, más iniciativa, y quizá por eso mismo les queda más difícil conseguir pareja, pues todos los machistas les tememos.

Pero estas nuevas mujeres, si uno logra amarrar y poner bajo control al burro machista que llevamos dentro, son las mejores parejas. Ni siquiera tenemos que mantenerlas, pues ellas no lo permitirían porque saben que ese fue siempre el origen de nuestro dominio. Ellas ya no se dejan mantener, que es otra manera de comprarlas, porque saben que ahí -y en la fuerza bruta- ha radicado el poder de nosotros los machos durante milenios. Si las llegamos a conocer, si logramos soportar que nos corrijan, que nos refuten las ideas, nos señalen los errores que no queremos ver y nos desinflen la vanidad a punta de alfileres, nos daremos cuenta de que esa nueva paridad es agradable, porque vuelve posible una relación entre iguales, en la que nadie manda ni es mandado. Como trabajan tanto como nosotros (o más) entonces ellas también se declaran hartas por la noche, y de mal humor, y lo más grave, sin ganas de cocinar. Al principio nos dará rabia, ya no las veremos tan buenas y abnegadas como nuestras santas madres, pero son mejores, precisamente porque son menos santas (las santas santifican) y tienen todo el derecho de no serlo.

Envejecen, como nosotros, y ya no tienen piel ni senos de veinteañeras (mirémonos el pecho también nosotros, y los pies, las mejillas, los poquísimos pelos), las hormonas les dan ciclos de euforia y mal genio, pero son sabias para vivir y para amar, y si alguna vez en la vida se necesita un consejo sensato (se necesita siempre, a diario), o una estrategia útil en el trabajo, o una maniobra acertada para ser más felices, ellas te lo darán, no las peladitas de piel y tetas perfectas, aunque estas sean la delicia con la que soñamos, un sueño que cuando se realiza ya ni sabemos qué hacer con todo eso.

Somos animalitos todavía, los varones machistas, y es inútil pedir que dejemos de mirar a las muchachitas perfectas. Los ojos se nos van tras ellas, tras las curvas, porque llevamos por dentro un programa tozudo que hacia allá nos impulsa, como autómatas. Pero si logramos usar también esa herencia reciente, el córtex cerebral, si somos más sensatos y racionales, si nos volvemos más humanos y menos primitivos, nos daremos cuenta de que esas mujeres nuevas, esas mujeres bravas que exigen, trabajan, producen, joden y protestan, son las más desafiantes, y por eso mismo las más estimulantes, las más entretenidas, las únicas con quienes se puede establecer una relación duradera, porque está basada en algo más que en abracitos y besos, o en coitos precipitados seguidos de tristeza: nos dan ideas, amistad, pasiones y curiosidad por lo que vale la pena, sed de vida larga y de conocimiento.

13 de maig 2006

Estatut

Hi ha moltes coses que no entenc (afortunadament, així encara puc tenir sorpreses en els anys que em queda per viure).

Una d'aquestes coses que no entenc és la política catalana i la classe política catalana. I més concretament, per no ser menys i estar al dia, no entenc l'Estatut.

No entenc que una llei que es va aprovar al Parlament de Catalunya amb (quasi) un 90% de suport parlamentari hagi hagut d'anar d'excursió a Madrit, per patir una operació de cirurgia estètica. Tampoc entenc que aquest Estatut, després de la recuperació post-operatòria, s'hagi aprovat al Senat Ecspanyol amb un 50% (i poc) de senadors a favor. I ara volen que pensem que aquest text que ens envien des de Madrit és la panacea. Tenint en compte que el que va sortir del Parlament fa més de 7 mesos no era la solució a tots els mals del País, hem de creure'ns que un cop retallat i mutilat és la joia de la corona. Per l'amor de Déu!! Els polítics catalans (i els ecspanyols) es pensen que els ciutadans som imbècils i que ens agrada que ens menteixin... doncs a mi no m'agrada que m'enganyin. Espero no ser la única i que el País digui, d'una vegada, que ja n'estem fins als collons de tantes tonteries, que volem que els polítics treballin per nosaltres enlloc d'haver de treballar nosaltres perquè els nens extremenys tinguin un ordinador per cada dos a les seves escoles públiques.

Una altra cosa que no entenc de la classe política catalana és això del cessament dels consellers d'ERC. Primer, no entenc per què en un govern de coalició entre tres partits la posició del govern és la que decideix un dels partits. Segons, no entenc per què el govern paga, amb els meus diners, una campanya perquè jo voti que sí a aquest estatut, quan jo votaré que no; els que pensem votar que no també formem part del País, i el govern també ens ha de representar a nosaltres, o sigui que per ser justos, el govern hauria de pagar amb els meus diners una campanya per fer-me votar que no. En la campanya del sí, ens explicarien les virtuts d'aquest nou estatut i en la del no ens explicarien les seves mancances. Això sí seria una campanya institucional amb cara i ulls. En teoria la seva obligació hauria de ser explicar-nos l'estatut SENCER i no només els articles que els interessin. Tercer, no entenc per què el President de la Generalitat ha cessat al sis consellers d'ERC basant-se en el fet que la ciutadania no entendria que el govern anés dividit al referendum. Jo el que no entenc és que el govern hi vagi tant a favor d'una de les dues opcions. Què passa, que no és el meu president? Només és el president dels que pensen votar que sí a l'estatut?

No ho sé... hi ha, encara, moltes coses que no entenc.

06 de maig 2006

Un mal dia?

Quan era petita vaig descobrir els alquimistes. Llegia un "Cavall Fort" i en un dels còmics algú va fer referència a la pedra filosofal. A mi em va agradar i vaig buscar què era i perquè servia aquella pedra. Arrel de la pedra filosofal vaig descobrir els alquimistes... potser van ser ells els que em van portar a estudiar química, no ho sé. Els alquimistes em van agradar perquè buscaven el perquè de les coses i m'hi vaig veure una mica identificada... jo sempre vull saber el perquè de tot i crec que al final, aquesta inquietud ha resultat ser el meu pitjor defecte.

Segons la viquipèdia la pedra filosofal és "[...] una substància ansiosament buscada pels alquimistes i cobejada perquè se li suposaven virtuts meravelloses, no només la d'aconseguir l'or sinó la de guarir algunes malalties i atorgar la immortalitat."
A l'Univers sempre hi ha hagut un equilibri de forces. Tot i que, segons la termodinàmica, tot tendeix a un màxim d'entropia (màxim desordre), s'ha de mantenir l'equilibri, per tant, en algun punt hi ha d'haver un mínim d'entropia. Per mantenir l'equilibri universal, tenint en compte l'existència de la pedra filosofal, hauria d'existir una "anti pedra filosofal", a la que se li suposen virtuts desastroses.

El meu blog es diu "La pedra filosofal" per intentar mantenir un equilibri universal entre el que escric i jo mateixa. Si el blog és la pedra filosofal, ja us podeu imganiar què sóc jo. Massa vegades allò que ha passat per les meves mans s'ha convertit en un desastre...

Aviat farà un any que la meva vida ha entrat en una mena d'estat en el que no sóc capaç de controlar les coses que hi passen. Veig passar la meva vida per davant meu, hi veig les coses que em passen i no sóc capaç de canviar aquelles que no vull i que em fan patir. La vida, senzillament passa, em passa i em passa de llarg.
Aquesta sensació ja l'he tinguda una altra vegada, fa molts anys. En aquell moment em vaig espantar. Ara sé que només és un estat d'ànim i que quan jo vulgui (o pugui) tornaré a recuperar el control de la meva vida... i deixaré de ser l'anti pedra :)

Algú em va dir que em capfico massa... segurament té raó, però jo necessito saber per què ha passat el que ha passat, només quan n'entengui el perquè me'n podré alliberar. Ja us ho he dit que aquesta necessitat de saber el per què de les coses s'ha convertit en el meu pitjor defecte.

Ha estat un mal any, però amb moltes coses bones. També les he vist passar aquestes. He vist que els meus fills són persones molt grans... no em deixen tenir pena, no em volen veure plorar i em fan saber que m'estimen de mil maneres diferents. He vist que els meus pares encara fan passar les meves necessitats per davant de les seves. He vist amics de fa anys, que encara em recorden i encara volen saber de mi. He conegut a dues o tres persones que crec que valen molt la pena, i amb una mica de sort encara en podré treure alguna bona amistat. Ara voldria no veure passar totes aquestes coses, sinó viure-les.

En resposta al títol del post, no, no és un mal dia. Avui és un bon dia. És el dia en el que finalment he pogut escriure el que em mortifica, i espero que haver-ho escrit faci una mica l'efecte d'exorcitar-ho. Avui no és un mal dia. Avui és un nou dia. I el vull viure.