28 d’abril 2006

We can speak in english, if you want

Puta cordobesa.

Aquesta setmana he fet un curs sobre càlculs estadístics en la validació de mètodes analítics i control de qualitat intern als laboratoris en entorns ISO i ha estat molt i molt interessant.
Al curs hi he après alguna cosa que no sabia sobre com caluclar incerteses i sobre els grafics de control en funció de la magnitud monitoritzada, però el que realment ha estat interessant ha estat la brillant participació de la puta cordobesa.

Resulta que el curs aquest s'ha fet a Cabrils, al Laboratori Agroalimentari, del Departament d'Agricultura Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.

El primer dia, al moment de la presentació, el professor va saludar-nos a tots dient: "Hola, bon dia..." després de dir aquestes tres paraules, la puta cordobesa va saltar dien: "¡¡Habla en castellano, que yo no entiendo nada!!". El professor es va quedar callat i li va dir: "Estaba haciendo la presentación en catalán porque la mayoría somos catalanes y conocidos, pero iba a decir que haremos el curso en castellano para que tu lo puedas entender..."

El curs el vem anar fent en castellà, la documentació ens la van passar en castellà i anglès i en un moment donat se'm va acudir fer-li una pregunta al professor d'una cosa que no m'havia quedat del tot clara: "Joan, perdona, això que has dit sobre..." en aquest moment vaig sentir els ulls de la puta cordobesa clavats al meu clatell i vaig seguir, amb el meu més millor accent: "ups perdón, esto que has dico sobre la exactitud y la veracidad [...]". La cordobesa va diexar de mirar-me malament i tot va seguir igual. Al cap d'una estona un altre del curs, que també coneixia al professor, va aturar-lo per fer-li un coentari, i li va fer en català. El professor li va contestar en català i després va seguir amb l'explicació. Uns minuts més tard, vaig voler preguntar una altra cosa i vaig tornar a aturar al Joan, dient: "Perdona, Joan", aleshores, la puta cordobesa va dir: "Well, if you want, we can speak in english!"...

Hòstia, no us podeu imaginar la ràbia que em va fer. Vaig estar a punt d'acabar la pregunta en anglès, però al final la vaig acabar en català, i el professor, després de contestar-me, en castellà, li va dir a la cordobesa: "Al final te darás cuenta de que los catalanes no tenemos cuernos ni rabo..."

De totes maneres, tot i que el curs el vem haver de fer en castellà perquè ella l'entengués, el professor li va fotre un parell d'indirectes.

En un exemple que ens va posar per calcular la precisió de tres laboratoris, vem arribar a la següent conclusió: "Éste laboratorio que trabaja "mal" porque tiene el %RSD mayor, suponemos que es el de La Rioja, el del medio, está situado en Montcada, y el que tiene lel %RSD menor debe ser el de Madrid, porque como tienen todo el dinero pueden comprar mejores equipos" xDDD. Després de dir això em va mirar i em va somriure i jo reia, fent-li que sí amb el cap i aplaudint-lo sense fer soroll.

Després, més endavant, el professor ens explicava unes coses sobre probilitats. El típic exemple de les probabilitats és el llançament a l'aire d'una moneda i mirar si surt cara o creu. Doncs resulta que uns matemàtics es van dedicar a estudiar la probabilitat aquesta amb les monedes d'1 € i van arribar a la conclusió que era més probable que sortís cara, perquè pesava una mica més. Va dir: "Esto lo han estudiado unos matemáticos polacos" y mirant a la puta cordobesa va dir "de los de Polonia, eh!". Aquí, els mossos i jo ja no ens vem aguantar més el riure.

Després, a l'hora de dinar, tothom comentava, evidentment en català, que la donota aquesta és una mal educada i que no és justa la mala premsa que tenim els catalans... jo estava més o menys contenta, perquè al principi vaig pensar que era la única que se sentia ofesa amb el comporatament de la cordobesa dels pebrots, però em va animar veure que hi ha molta més gent sensible del que jo em pensava. La pena va arribar a l'hora del cafè, quan va venir el cambrer i va dir "¿Cafés, quieren?" i tothom va contestar-li en castellà...

20 d’abril 2006

Yo soy catalana

Avui a la feina a l'hora de dinar hem tingut una conversa prou interessant. Qualsevol cosa de la que es parli, si jo estic al voltant, sempre s'acaba relacionant amb el nacionalisme, la política, la llengua... avui, però la cosa ha estat molt curiosa.

No recordo exactament com ha anat, però una de les que estava a la taula li ha dit a un, que és de València: "A mi me molesta que me digan lo que tengo que ser. Yo soy catalana, y punto." Jo m'he quedat de pasta de moniato i li he dit que trobava molt curiós dir això en castellà! Aquí ha començat la revolució. A mi m'ha frepat que una catalana li digui a un valencià que ella és molt catalana en castellà... en fi, és molt rebuscat. Suposo que ni ell ni ella deuen pensar que pertanyen al mateix país, o potser sí que pensen que pertanyen al mateix país, però aleshores, segur que no és el MEU país...

Després la cosa ha derivat cap a les vacances de Setmana Santa. Jo he comentat que he estat a la Cerdanya i que per tornar cap a casa, enlloc de fer el camí "normal" pel túnel, vem decidir anar per la Catalunya Nord passant per Vilafranca de Conflent fins a Perpinyà per després baixar cap a l'Empordà. Resulta que la Catalunya Nord no és Catalunya, és França, bé, pertany a França, per si no ho sabieu. Jo m'he queixat que tot estava escrit en francès i que per això l'Anti va posar un parell d'adhesius de "a Catalunya, en català". Aleshores m'han dit... clar, és que tu ets d'aquestes... doncs sí, ho sóc... bé jo no enganxo mai adhesius, però pel cas es el mateix.

Després han començat a parlar sobre Puigcerdà, que és un poble molt i molt pijuuuu, i sobre Llívia. Algú ha dit que era una ciutat francesa en la que hi parlen català... a mi ja em sortia fum del cap... NOOOOO Llívia és espanyola, perquè quan es va redactar i signar el Tractat dels Pirineus, a esquenes de la Generalitat i les institucions catalanes, Espanya va "cedir" el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i mitja Cerdanya a França i França va tornar a Espanya l'altra part de Catalunya. Doncs bé la mitja Cerdanya constava d'una sèrie de pobles (33) que passaven a mans franceses tenint en compte que es dibuixava la frontera en els pirineus, va resultar que com que Llívia no era un poble, sinó una vila, doncs es va quedar del costat espanyol. Aleshores els he explicat que tot i que formen part d'estats diferents (França i Espanya), de fet, són el mateix país, Catalunya... però crec que no s'ho han cregut. M'han dit que jo d'història en sé molt (no sé d'on ho han tret, perquè no en sé gaire...) i que amb mi no es pot parlar d'aquestes coses... xDD.

En fi, crec que els catalans som ben estranys... no tenim clar d'on venim, on som ni on hem d'anar... així ens va.

19 d’abril 2006

L'home perfecte

Sí, ja sé que parlar de l'home perfecte pot ser estrany. Algunes persones, si el gènere fos el contrari potser m’haurien titllat de masclista... "com t'atreveixes a parlar de la dona perfecta, les dones no són objectes" i blablabla. El cas és que jo crec que, certament, les dones no en som d'objectes i els homes tampoc en són. De totes maneres a mi m'agradaria parlar-vos de l'home perfecte.

D'entrada us diré una obvietat: l'home perfecte no existeix.

Què és el que busquem, tant les dones com els homes? Jo crec que busquem algú que ens entengui, ens guiï, ens ajudi, ens suporti, ens ensenyi, ens millori, ens faci gaudir... El cas és que sempre es busca algú amb qui compartir la vida, algú que et complementi perfectament. Aquest seria per a mi l’home perfecte, un home que m’ompli, en tots els sentits, que em faci riure i plorar de felicitat, que m'ensenyi totes aquelles coses que jo no sé o no entenc, que em pregunti les coses que ell no sap, que sàpiga riure i plorar amb mi...

Tots els homes que conec podrien ser el meu home perfecte, de tots ells me'n podria enamorar, però tots em desencisen en algun moment. Si un és massa jove, l'altre és massa vell; si un és massa graciós, l'altre és massa avorrit; si un és massa egoista, l'altre és massa desprès...

Jo voldria poder agafar un trosset de cadascun dels homes de la meva vida i fer-me'n un a mida: un que tingui les mans boniques, el coll atractiu, el cos agradable, el cor gran, la ment oberta, les idees genials, els anys justos.

Així tindria el meu home perfecte. Evidentment seria perfecte per a mi, perquè no crec que totes les dones tinguem el mateix concepte de perfecció. Però, aleshores, si només és perfecte per a mi, i les altres dones el veuen imperfecte... com és possible que no existeixi? Vull dir, no serà només que encara no l'he trobat?

Hi ha una cançó de "Sopa de Cabra" que en aquests moments em sembla molt adient... a més a més, ens la cantàvem l'Alba i jo, quan érem més joves. És aquesta:

MAI TROBARÀS

No estàs farta de esperar,
sempre aguantant aquesta farola,
amb pluja, neu, amb vent i fred,
sempre amb la mateixa postura,
jo ja en tinc prou d'aquest color,
busca't un geni que et comprengui,
podríem dir que en aquests moments,
no funciona la cojuntura.

Has tirat el temps per la finestra,
i ara princesa on aniràs,
mira't els ulls, posa els peus a terra,
pren el que tinguis al seu costat perquè,
mai trobaràs el teu princep blau.

Fes un creuer o un viatge llarg,
medita un temps a la muntanya,
que l'aire pur sempre va bé i clarifica les idees,
jo ja no entenc el teu patiment,
ja sé que ningú t'estima.
Però que hi farem, si aquest govern
no havia previst la teva crisi.

Has tirat el temps per la finestra,
i ara princesa on aniràs,
mira't els ulls, posa els peus a terra,
pren el que tinguis al seu costat perquè,
mai trobaràs el teu princep blau.


Jo no sóc exactament la protagonista de la lletra, jo sí el trobaré el meu príncep blau, encara que pel camí hagi d'ensopegar amb molts gripaus :)

09 d’abril 2006

Gràcies!

JO SÓC EL TEU AMIC

Quan tot sona tan repetit
tan inútil, tan avorrit,
quan l'únic combustible és el dolor.

Quan la veu que tan t'ha promès
et confessa que no pot més,
quan el que era per sempre, ara és record.

Quan se't fa tan costa amunt
començar des del mateix punt
prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
mai és mal moment, mai tard o d'hora.

Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora
que no tinc cap altra feina aquesta nit.

Puc parlar-te dels vells moments,
provar d'endevinar el que sents,
puc callar i escoltar les teves pors.

Puc fer broma al teu costat
i si estàs molt desesperat
puc provar de cantar-te una cançó

Si sóc bo quan els temps són bons
també vull compartir els malsons,
prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
mai és mal moment, mai tard o d'hora.

Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora
que no tinc cap altra feina aquesta nit.


ELS PETS, Bon dia, 1997



Gràcies, un petó. Jo també sóc la teva amiga :)

08 d’abril 2006

Humanitat

Ahir, quan tornava a casa amb el cotxe, tenia, com sempre, la ràdio posada. Escoltava, també com sempre, RAC1, que a la tarda hi fa un progrma el Toni Clapés (hòstia, es diu de cognom igual que el president de l'empresa on treballo... quin mal rotllo). Ahir parlaven sobre una fira de cosmètica que se celebra aquests dies, suposo que a Barcelona o a l'Hospitalet de Llobregat. Entrevistaven a diferents persones que estaven a la fira, en els seus estands corresponents per intentar vendre els seus cosmètics al món.
L'entrevistador (que no recordo com es diu) va preguntar si es feien proves amb animals per testar els productes abans de crear noves linies de cosmètica. Els entrevistats, deien que sí, que se'n fan d'aquestes proves, però que s'intenta anar cap a proves que no maltractin els animals.
Després d'això van entrevistar a una responsable d'una associació per la defensa dels animals. Aquesta senyora va explicar tota una sèrie de porves que es fan en animals, bastant agressives totes elles.
La que em va impressionar més va ser la prova de la dosi letal 50. Aquesta prova, segons aquella dona, funciona de la següent manera: es té una població d'animals concreta, que generalment són ratolins o conills, als que s'aplica el producte que es vol provar. Se'ls va augmentant la dosi de producte, fins que uns quants del animals comencen a morir. Es segueix augmentant la dosi fins que el 50% de la població ha mort. La dosi letal 50 és aquella que fa que la meitat de la població mori. L'altra meitat de la població es sacrifica. Després d'explicar això, la dona va dir alguna cosa semblant a "hauriem de començar a tractar els animals amb més humanitat".

En aquell moment jo ja arribana a casa i no hi vaig donar més importància. Vaig pujar cao a casa i entre una cosa i l'altra no hi he tornat a pensar fins aquest migdia, que m'he fet un bany d'escuma i he deixat la ment en blanc. M'ha vingut al cap, entre moltes altres coses que no venen al cas, la dona aquesta i el seu últim comentari... "tractar els animals amb més humanitat". He pensat que no té gaire sentit aquesta afirmació.

M'explico: la dona volia dir que hem de tractar millor als animals i no maltractar-los, però tractar-los humanament, amb humanitat, no és necessàriament millor. Fixeu-vos en la definició d'humanitat del GREC:
humanitat
[s. XII; del ll. humanitas, -atis, íd.]
f 1 1 Condició d'ésser humà.
2 FILOS Natura humana.
2 Els homes considerats col·lectivament.
3 Qualitat d'humà 3. Tractar algú amb humanitat.
4 pl ENSENY Conjunt d'estudis relacionats amb les lletres i amb totes les altres activitats
de l'esperit que exalten els valors humans.

De la definció, estrictament, no se'n despèn que "humanitat" sigui una qualitat, diguem-ne, positiva, és una qualitat d'humà.

Aquí és on comença la filosofia... si és qualitat d'humà, deu voler dir que tractar a algú amb humanitat és tractar-lo d'acord a la "qualitat d'humà"; és a dir, la senyora volia dir que hem de tractar els animals com si fossin humans. Bé, crec que la senyora està carregada de bones intencions, però, amb això no anem enlloc. És més, crec que els humans ja tractem als animals com si fossin humans. Els maltractem com als humans, els torturem com als humans, el matem com als humans, i evidentment, en moltíssimes ocasions, els estimem com als humans. Per això crec que el que volia dir aquella senyora, amb tots els meus respectes, no és el que va dir. Ella volia dir que no hem de fer mal gratuïtament als animals (espero que englobi aquí als suposats animals racionals) i no que els hem de tractar amb més humanitat.

Crec que més humanitat no és possible.