05 de març 2006

Munich

Una vegada la Golda Meïr (Kíev 1898, Jerusalem 1978) va dir "La Pau arribarà quan els àrabs estimin als seus fills més del que ens odien a nosaltres". Aquí us ho deixo, és una frase que a mi m'ha fet pensar.

Ahir, dissabte, vaig anar a veure MUNICH, la pel·lícula dirigida per l'Steven Spielberg i protagonitzada per l'Eric Bana, com a Avner Kaufman (crec que s'escriu així). Ja m'havien avisat que és una pel·lícula dura i en algun moment un poc sanguinària. És ben cert que mostra els assassinats d'una manera crua i violenta, però de ben segur que, si no van ser exactament així, s'hi deu acostar molt a la realitat. Un assassinat sempre és cru i violent.

La pel·lícula, tot i el seu títol, no narra exhaustivament els fets ocorreguts a Munic el setembre de 1972, sinó els fets posteriors. Explica com es va dur a terme la venjança del govern (i el poble) d'Israel després d'haver perdut a 11 dels seus atletes assassinats a mans del grup terrorista palestí Setembre Negre.

Una biografia de la Golda Meïr (Lluch, R., Golda Meïr, una líder per Israel, editorial Portic, 2003) diu el següent: «[...], el del 1972 va ser el dels altletes israelians assassinats als Jocs Olímpics de Munic. Havien d'haver estat els jocs de la pau, i així va ser durant els deu primers dies. Però la matinada del dia 5 de setembre, un comando del Setembre Negre, format per vuit palestins, va dur a terme una operació espectacular: van entrar a la vila olímpica, van assassinar dos membres de l'equip israelià i en van pendre nou més com a ostatges. Els terroristes reclamaven l'alliberament de 236 camarades que es trobaven en presons a Israel. Després que les autoritats israelianes es neguessin a cedir al xantatge, la policia alemanya va intervenir per intentar alliberar als ostatges: moririen cinc terroristes, els nou ostatges israelians i un policia alemany. Els Jocs es van suspendre i a l'estadi olímpic es va celebrar una cerimònia fúnebre. Tot desafiant els terroristes, el Comitè Olímpic Internacional va ordenar que seguissin les competicions després d'una pausa de 34 hores. Uns quants dies després Gloda va donar l'ordre d'eliminar tots els terroristes palestins que haguessin pres part en l'operació: "Em van venir nàusees quan vaig saber que els àrabs que havien assassinat a onze atletes nostres als Jocs Olímpics del 1972 eren lliures i [...] havien volat cap a Líbia, només sis setmanes després del seu crim."»

Bèstia, molt fort i molt dur. Així crec que havia de ser el cop que va sentir ella i tot el poble israelià en viure aquells moments. És molt fàcil titllar al govern d'Israel d'assassí per ordenar al Mossad d'eliminar als terroristes que van matar als onze atletes, però voldria saber què faria cadascú de nosaltres si un d'aquells atletes hagués estat el nostre pare, fill, germà o amic, i ens donessin una arma i ens posessin davant dels que van prémer el gallet per assassinar-los...

Jo no crec en la llei del Talió. Ull per ull. Podria ser una llei justa, però no ho és, al meu entendre. De totes maneres, jo no estic molt segura del que faria davant del terrorista. Potser sí que seria capaç de disparar-li, la ràbia a vegades és més forta que el sentit comú. No ho sé. Sincerament, no sé què faria, i espero no haver-ho de comprovar mai.

Quan es va acabar la pel·lícula i vaig sortir del cine, em queien llàgrimes de ràbia, impotència i sentiment. Imperssiona veure fins on es pot arribar per uns ideals. Es desdibuixa la línia que hi ha entre allò que es creu que és bo i allò que no. No ho dic en el sentit de pensar que matar és dolent i no matar és bo. No, matar pot ser coniderat una bona cosa en funció de què pensis de tu i de la persona que tens davant. El problema arriba quan comences a dubtar de si les morts que has provocat segueixen entrant dins d'allò que consideres just. És en aquest moment quan es desdibuixa la línia, perds el control.

És una pel·lícula que al meu entendre val molt la pena de veure-la, però sense prejudicis. No hi ha bons ni dolents. No hi ha cap mort que no deixi una família que el plora. No hi ha cap decisió fàcil, ni la dels terroristes que decideixen matar als atletes quan es troben emboscats a l'aeroport, ni la de la Golda Meïr quan diu que vol eliminar als responsables de la matança de Munic, ni la de l'Avner i el seu equip cada vegada que troben un dels seus objectius. Tots tenen raó i tots s'equivoquen, en certa manera.

7 comentaris:

Vigilant l'entorn ha dit...

Ja veig que l'hauré de mirar perquè pel que expliques sembla interessant :)
Per cert bonissima la frase de "La Pau arribarà quan els àrabs estimin als seus fills més del que ens odien a nosaltres"

Guixona ha dit...

aixxx..veig q ja s m'han adavantat. així q no vull ser repetitiva :)

estic amb tu, Vigilant l'entorn.

Hauré d anar as cine, ja hi volia anar, però ara se ha convertit en obligatòria assistència.

Trena ha dit...

La frase no és meva, sinó d'ella. Aneu al cine, realment val la pena, però deixeu-vos els prejudicis a casa.

marc ha dit...

Jo ja la vaig veure fa temps i per mi el millor de la pel·lícula és la conversa amb el cap del comando palestí que es troven a Atenes(?). Allà es dóna la veu als palestins.

Cal que recordi, però, que allà no estem parlant d'una guerra enntre religions sinó d'un conflicte per unes terres?

Trena ha dit...

Certament, el tros d'Atenes és molt interessant, la conversa que tenen... i el desenllaç del seu encontre.

Jo em pregunto com hauria anat aquella conversa si el palestí hagués sabut la vertadera nacionalitat de l'Avner. Mai no ho sabrem.

De totes maneres, els palestins tenen veu des del primer moment de la pel·lícula, quan els americans els ajuden a saltar la tanca.

No entenc perquè dius això de la guerra entre religions i el conflicte de les terres... la pel·lícula no parla de cap conflicte sinó tan sols d'un episodi sagnant.

Xevi ha dit...

És una gran pel·lícula. Visca Spielberg.

Arnau ha dit...

Cony me la vaig baixar i no l'he mirada... ara mateix m'hi poso.