24 de març 2006

ETA

Avui ha començat l'alto al foc. Suposo que ja ho deveu saber, a aquestes alçades no es parla de res més. Des que el dimecres es va anunciar, no han deixat de bombardejar-nos amb ETA i la treva definitiva...

Ahir sentia com en Xavier Bosch entrevistava a l'Aberto Fernández-Díaz. El dia 21 de novembre de 2000, el dia que ETA va assassinar l'Ernest Lluch, l'Alberto Fernández-Díaz es va pensar que anaven per ell. No va ser així. El cas és que el Xavier Bosch li preguntava al Fernández-Díaz com se sentia, a nivell personal, com el feia sentir l'anunci d'alto al foc de la banda terrorista, donat que ell n'era un dels possibles objectius; doncs bé, la seva resposta va ser que seria molt egoïsta parlar a nivell personal, perquè després de la treva d'ETA del 98 van assassinar a molts dels seus companys de partit, i els va anar anomenant...

Jo recordo molt el 21 de novembre de 2000, va ser el dia que la meva germana va fer 30 anys i li vam preparar una festa sorpresa. Va ser molt divertit, com totes les festes sorpresa... ella no s'esperava res i va fer una cara espectacular quan va entrar a casa seva i va veure a tota la gent que ens hi haviem aplegat... després, vaig pujar cap a casa meva (ma germana i jo som veïnes) i me'n vaig anar a dormir. Al cap de no massa estona, em va trucar la meva sogra i em va dir: "Han matat a l'Ernest Lluch". Jo no era capaç d'entendre realment el què m'estava dient, creia que era una mena de broma de mal gust, però no ho era, no. Acte seguit vaig trucar a ma mare. Ella estava al llit, també a punt d'adormir-se, i no entenia tampoc el que jo li deia: "Mare, mare! Han matat a l'Ernest!!". Després de parlar amb ella uns minuts vaig anar a posar la tele, i allà estava, els de la ETA havien assassinat a l'Ernest al pàrquing de casa seva... Una de les primeres entrevistes que vaig veure aquella nit va ser la que li van fer a l'Alberto Fernández-Díaz, que resulta que era quasi veí de l'Ernest. En aquells moments ell estava com en estat de xoc perquè s'havia pensat que el volien matar a ell i no parava de repetir-ho. Jo no volia saber què li havia passat a l'Alberto Fernández-Díaz, volia saber si era real que havien matat a l'Ernest, o si era un somni estrany...

Bé, el cas és que ahir, quan sentia l'entrevista del Xavier Bosch al Fernández-Díaz i vaig veure que encara seguia amb la mateixa cançoneta de que es pensava que aquell dia anaven a per ell, i que després encara havien matat a molts dels seus companys de partit... en fi, em van saltar les llàgrimes... COM ÉS POSSIBLE QUE AQUESTA GENT EL PP NO SIGUIN CAPAÇOS DE VEURE QUE HI HA MOLTES ALTRES VÍCTIMES DEL TERRORISME??? No va ser capaç de recordar, ja no només a l'Ernest, que era del PSOE, i per tant suposo que deuria ser un empestat, sinó que tampoc va ser capaç de recordar al guàrdia urbà de Barcelona assassinat pels mateixos que van matar l'Ernest quan els va anar a ajudar amb el cotxe, que semblava que el tenien avariat, ni a l'últim assiassinat de Catalunya, el mosso Santos Santamaria... no, l'Alberto Fernández-Díaz, tan sols es va recordar dels seus companys de partit, perquè ell no n'és d'egoïsta.

05 de març 2006

Munich

Una vegada la Golda Meïr (Kíev 1898, Jerusalem 1978) va dir "La Pau arribarà quan els àrabs estimin als seus fills més del que ens odien a nosaltres". Aquí us ho deixo, és una frase que a mi m'ha fet pensar.

Ahir, dissabte, vaig anar a veure MUNICH, la pel·lícula dirigida per l'Steven Spielberg i protagonitzada per l'Eric Bana, com a Avner Kaufman (crec que s'escriu així). Ja m'havien avisat que és una pel·lícula dura i en algun moment un poc sanguinària. És ben cert que mostra els assassinats d'una manera crua i violenta, però de ben segur que, si no van ser exactament així, s'hi deu acostar molt a la realitat. Un assassinat sempre és cru i violent.

La pel·lícula, tot i el seu títol, no narra exhaustivament els fets ocorreguts a Munic el setembre de 1972, sinó els fets posteriors. Explica com es va dur a terme la venjança del govern (i el poble) d'Israel després d'haver perdut a 11 dels seus atletes assassinats a mans del grup terrorista palestí Setembre Negre.

Una biografia de la Golda Meïr (Lluch, R., Golda Meïr, una líder per Israel, editorial Portic, 2003) diu el següent: «[...], el del 1972 va ser el dels altletes israelians assassinats als Jocs Olímpics de Munic. Havien d'haver estat els jocs de la pau, i així va ser durant els deu primers dies. Però la matinada del dia 5 de setembre, un comando del Setembre Negre, format per vuit palestins, va dur a terme una operació espectacular: van entrar a la vila olímpica, van assassinar dos membres de l'equip israelià i en van pendre nou més com a ostatges. Els terroristes reclamaven l'alliberament de 236 camarades que es trobaven en presons a Israel. Després que les autoritats israelianes es neguessin a cedir al xantatge, la policia alemanya va intervenir per intentar alliberar als ostatges: moririen cinc terroristes, els nou ostatges israelians i un policia alemany. Els Jocs es van suspendre i a l'estadi olímpic es va celebrar una cerimònia fúnebre. Tot desafiant els terroristes, el Comitè Olímpic Internacional va ordenar que seguissin les competicions després d'una pausa de 34 hores. Uns quants dies després Gloda va donar l'ordre d'eliminar tots els terroristes palestins que haguessin pres part en l'operació: "Em van venir nàusees quan vaig saber que els àrabs que havien assassinat a onze atletes nostres als Jocs Olímpics del 1972 eren lliures i [...] havien volat cap a Líbia, només sis setmanes després del seu crim."»

Bèstia, molt fort i molt dur. Així crec que havia de ser el cop que va sentir ella i tot el poble israelià en viure aquells moments. És molt fàcil titllar al govern d'Israel d'assassí per ordenar al Mossad d'eliminar als terroristes que van matar als onze atletes, però voldria saber què faria cadascú de nosaltres si un d'aquells atletes hagués estat el nostre pare, fill, germà o amic, i ens donessin una arma i ens posessin davant dels que van prémer el gallet per assassinar-los...

Jo no crec en la llei del Talió. Ull per ull. Podria ser una llei justa, però no ho és, al meu entendre. De totes maneres, jo no estic molt segura del que faria davant del terrorista. Potser sí que seria capaç de disparar-li, la ràbia a vegades és més forta que el sentit comú. No ho sé. Sincerament, no sé què faria, i espero no haver-ho de comprovar mai.

Quan es va acabar la pel·lícula i vaig sortir del cine, em queien llàgrimes de ràbia, impotència i sentiment. Imperssiona veure fins on es pot arribar per uns ideals. Es desdibuixa la línia que hi ha entre allò que es creu que és bo i allò que no. No ho dic en el sentit de pensar que matar és dolent i no matar és bo. No, matar pot ser coniderat una bona cosa en funció de què pensis de tu i de la persona que tens davant. El problema arriba quan comences a dubtar de si les morts que has provocat segueixen entrant dins d'allò que consideres just. És en aquest moment quan es desdibuixa la línia, perds el control.

És una pel·lícula que al meu entendre val molt la pena de veure-la, però sense prejudicis. No hi ha bons ni dolents. No hi ha cap mort que no deixi una família que el plora. No hi ha cap decisió fàcil, ni la dels terroristes que decideixen matar als atletes quan es troben emboscats a l'aeroport, ni la de la Golda Meïr quan diu que vol eliminar als responsables de la matança de Munic, ni la de l'Avner i el seu equip cada vegada que troben un dels seus objectius. Tots tenen raó i tots s'equivoquen, en certa manera.

04 de març 2006

Les meves peripècies

Ahir era divendres. Plegava unes hores abans de la feina i havia decidit que quan arribés a casa em faria un bany d'escuma relaxant, amb espelmes, un bon llibre i una cervesa... després aniria al cinema a veure MUNICH, pel·lícula que m'han recomanat vàries persones, però que volia veure perquè la mare em va dir que era molt fidel al que havia passat, després tenia un sopar amb la Núria, la Yolanda, la Cristina i la Marta. Fa quasi un mes i mig que vem quedar. Són tan dolces. M'he d'animar, diuen. Però si estic animada! Bé, molt contenta de sopar amb elles, evidentment.

El cas és que vaig plegar a dos quarts de quatre i vaig agafar el cotxe cap a casa. Hi havia una cua de collons a la ronda, al final vaig arribar a casa a quarts de cinc... una hora al cotxe... sort que m'esperava la banyera plena d'aigua calenta i escuma... però en obrir la porta de casa vaig tenir la primera sorpresa: hi havia la Jaquelin, la noia que ve a netejar. Hòstia, no me'n recordava!! Total, que ella estava fent net i em vaig quedar sense bany d'escuma. Em vaig dir: "Bé, vas una estona a jugar a l'ordinador i quan la Jaquelin marxi, et dutxes i cap al cine!" Tal dit, tal fet. Quan la Jaquelin va marxar, a les sis tocades, em vaig dutxar, amb l'aigua beeen calenta, relaxant l'esquena, em vaig fer un massatge al cap (no tant bo com el que em va fer l'Ester, però no en sé més), em vaig vestir ben còmoda i a dos quarts de set ja sortia corrents de casa per anar al cine. Tenia el temps un poc just, però hi podia arribar. La peli començava a les set. Vaig anar a buscar el metro i tot va anar prou bé, vaig arribar al cine a les set menys cinc i vaig comprar l'entrada per la sala 2, on feien MUNICH. Vaig pujar corrents cap a la sala 2 i vaig seure, endarrera i centrat, un bon lloc. Anava mirant l'hora, ja eren les set tocades i no apagaven els llums... potser és que diuen que la sessió comença a les set, però de fet comença més tard per evitar que la gent que arriba tard (que sempre n0hi ha) molesti excessivament als que ja són a la sala... finalment a un quart de vuit van apagar els llums. Van fer els cinc anuncis de rigor, el de movierecords, el d'apagar els mòbils i el de la nena que ens fa estar callats (tant de bo la gent li fes més cas a aquesta nena). Finalment, es tanca en negre i surten les primeres lletres de la productora, les de l'altra productora, i finalment, el títol de la pel·lícula: BROKEBACK MOUNTAIN. I jo: xDDD m'he equivocat de salaaaa!!!!! Al principi vaig pensar de sortir de la sala i anar a la sala 2 veritable, però després vaig descartar aquesta idea perquè probablement la peli de la sala 2 ja hauria començat... total que vaig mirar BROKEBACK MOUNTAIN enlloc de MUNICH. La peli em va agradar, però el que em va agrdar més va ser en Jack Twist, huer, quins ulls que té aquest xaval! Una vegada acabada la peli vaig anar tirant cap al sopar amb un sol pensament al cap: què haurà passat al restaurant? Potser haurà explotat la cuina i no podrem sopar... o sinó quan hi arribi em trucaran les nenes i em diran que no poden venir perquè els trens i els metros s'han espatllat tots... al final, no, al final vem sopar les cinc, vem riure molt, vem criticar a tots els que s'ho mereixen i potser a algunque no s'ho mereix tant. Però ens ho vem passar molt i molt bé.

Després el metro i a les dues a casa!

Ah, per cert, al final avui he anat a veure MUNICH, un dia d'aquests n'escriuré alguna cosa, de moment només dir-vos que val molt la pena.

Aniversari feliç

Avui és l'aniversari de la Joana, del David i del Racó Català. Felicitats als tres, molts d'anys!!!

Segur que és l'aniversari de molta gent més, començant per la mare de la Marta, però el cas és que jo no la conec a sa mare, però també la felicito!

Molt gran això de la felicitat. L'altre dia escoltava el programa del Xavier Bosch a RAC1, en el que sempre fan una pregunta. Aquell dia era: quin és el teu grau de felicitat? En aquell moment, n'hi havia un que havia contestat 99%, el que es considerava més feliç i el que se'n considerava menys havia contestat un 30%. Jo em considero feliç, però seria incapaç de quantificar la meva felicitat. Tinc dies millors i dies pitjors, però sempre sóc feliç.

Sempre poso a la balança les coses que em treuen de polleguera, com la crispació mediàtica en contra de tot allò que faci olor a català, el fet que el meu país està dividit (ja ho va fer bé en Paco, amb la màxima "divide i vencerás"...), les morts absurdes a mans de terroristes (d'estat o no), i també hi poso les coses que em fan seguir llevant-me cada dia, els meus fills, els més macos del món, que em diuen coses com "mare, t'estimo" o "ets molt bonica" just en el moment en què més ho necessito. Per això sóc feliç, però no sé quant feliç sóc... en sóc molt de feliç!!!

02 de març 2006

Assassins

Fa una estona he llegit un article al Racó Català que parlava sobre un comentari "genial" de la Hope Aguirre. L'article comença així:
«La presidenta de l'Associació de Víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, ha denunciat a Ràdio Euskadi que la presidenta de la Comunidad de Madrid (Espanya), Esperanza Aguirre (PP) li va dir que "tenia molta sort perquè els 10.100 euros que m'havien donat per la mort del meu fill als atemptats de l'11-M tenien més valor que la loteria, perquè no cotitzen a hisenda".»
Després de llegir això, se m'ha regirat l'estómac, però crec que a qualsevol amb una mica de criteri i un poc de seny se li ha de regirar l'estómac en llegir-ho. Val la pena llegir l'article sencer.

Després he llegit una entrevista que li van fer els de 20 minutos. Voldria destacar-ne una pregunta i una resposta:
«¿Se atrevería a enunciar un mensaje para uno de los autores de la matanza?
Le diría que incluso una vida tan vil, tan rastrera y mala como la suya merece vivirse.»

Jo no sé si seria capaç de dir aquestes paraules en la seva situació. De fet, estic quasi convençuda que no seria capaç de dir-les.
Viure la mort d'un fill ha de ser una de les experiències més horroroses. És una cosa que no som capaços d'imaginar, ni tan sols som capaços de dir... de fet, en cap llengua que jo conegui existeix una paraula per definir el fet que es mori un fill...

Malauradament he conegut dues mares que han perdut els seus fills.
Una era la meva àvia. L'altra és la Rosa, la mare del David. Al David el van matar en un accident de moto. Tenia 25 anys.

Des d'aquí, un petó, una abraçada i tot el me suport a la Pilar Manjón, a la que li han donat 505 euros lliures d'impostos per cada any de vida del seu fill, a la Rosa, a la que estimo i enyoro i, si fos possible, a l'àvia.