20 de febrer 2006

Miquel

Avui la Leti m'ha dit que havien ingressat al Miquel al clínic. Ja sabia que tenia càncer, però , collons, m'he quedat fotuda al saber que està ingressat. He estat força estona trucant als del laboratori perquè algú me'n donés alguna notícia. Finalment he pogut parlar amb el Jesús (molts petons, encara que probablement no ho llegeixis) i m'ha dit, després de preguntar-ho a la Lourdes, que sí l'havien ingressat, però que no era preocupant, tan sols havia tingut una reacció a la última sessió de quimio, però que aviat li donarien l'alta... he estat contenta de sentir-ho, tot i que és tan sols mitja bona notícia, perquè ha de seguir amb la quimio.

He estat pensant en ell i en tots els del laboratori... fa un parell d'anys que no els veig, o potser més a alguns, i encara hi penso sovint. Sobretot en el Miquel. Em va ensenyar moltes coses i en sap moltes més. És una gran persona a la que estic molt agraïda i estic molt contenta d'haver-lo conegut. Potser algun dia li diré.

Després he pensat en l'àvia Rosari i en la tia Assumpció. Recordo la tia quasi cada dia, la mare diu que tinc les mans igual que ella. I l'àvia? Sobreviure a un fill ha de ser la pitjor condemna. Ella feia el que podia, pobreta, però va quedar molt tocada, va envellir tant quan la tia es va morir... i després ella... càncer també. Com l'avi Ton. I l'avi Ramon crec que també, no ho sé del cert, estava molt fotut l'avi... i l'àvia Antònia, ella va morir de vella, ara fa poc més d'un any.

A vegades voldria no recordar. Almenys no tenir aquesta memòria d'elefant i recordar tantes coses... bé, hi ha coses que sí està bé de recordar.

Després de tot he arribat a la conclusió que ens queixem de vici. No sabem estar sense pensar que podriem estar millor...

En fi, aquest és un post positiu, encara que no ho sembli. El Miquel està millor del que en un primer moment m'havia imaginat. Jo he perdut a molta gent important al llarg dels anys, però tots ells han deixat en mi alguna cosa seva i per això val la pena recordar-los i viure.

Tots els moments han de ser bons moments, encara que a priori pugui semblar que no ho són, al final sempre ho acabarant essent.

:)

[edito, 03/10/2006] Avui he parlat amb el Miquel. Està content i l'he sentit molt animat. Ell és molt optimista, no m'hauria de sorpendre haver-lo sentit tant alegre i positiu. Diu que el pitjor ja ha passat, que ara ha de fer revisions periòdiques, però que, per ara, tot està en ordre :)

Estic contenta d'haver-lo sentit. La setmana que vé aniré a veure'l, a ell i als altres del labortori. He quedat per anar a dinar amb el jesús. En tinc moltes ganes. Els sento amics, tot i que fa massa que no els veig...

Avui és un gran dia. M'he llevat de bon humor, i parlar amb el Miquel m'ha acabat d'animar, per si no n'estava prou!

4 comentaris:

Mireia ha dit...

Uis... i jo queixant- me dels aniversaris... sento això del teu amic i m'alegro tb que estigui bé. Sempre he pensat q el càncer és un dels pitjors mals i malauradament el pateix massa gent... tot plegat fa por. En fi, comq avui estic pessimista... casi q no escric res més, oi? Per cert, que hem de kedar algun dia eh... un petonàs wapa.

Trena ha dit...

Ja t'ho he dit (i en Baccus també ho ha fet) no has de veure l'ampolla mig buida, sempre està mig plena!

El Miquel se'n sortirà, és un tiu fort i es mereix viure i veure als seus fills créixer i fer-se vell al costat de la seva dona. :)

Mireia ha dit...

Per cert.... com t'ho has fet per posar els links??? que algú me'n ensenyi...

guixona ha dit...

Dins sa desgràcia podem dir q cada dia està més estudiat es cancer... ja q son molts q ho pateixen...és com tot, si n hi ha molt, està més estudiat i pots trobar més remeis..
De totes formes no sabem mai q ens pot passar...q ens prepara es futur... per açò hem d anar preparats, i concienciats per lo q mus pogem trobar...
aixxx, estic xerrant com una vella, serà q dins sa meva joventut ja he vist masses coses... q no importava haver vist..però no m arrepenteix d haver passat per tot, ja q son experiències q no pots apendre d cap més manera, açò no t'ho mostren a cap escola, no hi ha masters, no tens diplomes, ni notes, ni evaluacions.... simplement quan acaba, o mentres estàs a dins, sa gent q t envolta, q passa al teu voltant, t dóna una palmadeta i te diu: molt b, q valenta, com esteis? tranquila tot passa, però q jove q ets per haver passat tot açò.....
i tu els mires i lis dius: nono, si ara esteim millor, anam fent, no m puc queixar...
i ells t responen: és un gust! aquesta al.lota sempre riu!
I q he d fer??plorar??

o sigui...tot és un procès, i encara q sembli q mai passarem per aquí o q és molt difícil, tranquilitat i bons aliments, q després d sa tormenta arriba sa calma.

llum d'una finestra q t ensega i q t'obliga a returar, no t quedis enrera no t'hi quedis, colcú t donarà sa mà, el món t envolta i t enrevolta i t estira cap anvant.

Ànims!! :)