20 de febrer 2006

Miquel

Avui la Leti m'ha dit que havien ingressat al Miquel al clínic. Ja sabia que tenia càncer, però , collons, m'he quedat fotuda al saber que està ingressat. He estat força estona trucant als del laboratori perquè algú me'n donés alguna notícia. Finalment he pogut parlar amb el Jesús (molts petons, encara que probablement no ho llegeixis) i m'ha dit, després de preguntar-ho a la Lourdes, que sí l'havien ingressat, però que no era preocupant, tan sols havia tingut una reacció a la última sessió de quimio, però que aviat li donarien l'alta... he estat contenta de sentir-ho, tot i que és tan sols mitja bona notícia, perquè ha de seguir amb la quimio.

He estat pensant en ell i en tots els del laboratori... fa un parell d'anys que no els veig, o potser més a alguns, i encara hi penso sovint. Sobretot en el Miquel. Em va ensenyar moltes coses i en sap moltes més. És una gran persona a la que estic molt agraïda i estic molt contenta d'haver-lo conegut. Potser algun dia li diré.

Després he pensat en l'àvia Rosari i en la tia Assumpció. Recordo la tia quasi cada dia, la mare diu que tinc les mans igual que ella. I l'àvia? Sobreviure a un fill ha de ser la pitjor condemna. Ella feia el que podia, pobreta, però va quedar molt tocada, va envellir tant quan la tia es va morir... i després ella... càncer també. Com l'avi Ton. I l'avi Ramon crec que també, no ho sé del cert, estava molt fotut l'avi... i l'àvia Antònia, ella va morir de vella, ara fa poc més d'un any.

A vegades voldria no recordar. Almenys no tenir aquesta memòria d'elefant i recordar tantes coses... bé, hi ha coses que sí està bé de recordar.

Després de tot he arribat a la conclusió que ens queixem de vici. No sabem estar sense pensar que podriem estar millor...

En fi, aquest és un post positiu, encara que no ho sembli. El Miquel està millor del que en un primer moment m'havia imaginat. Jo he perdut a molta gent important al llarg dels anys, però tots ells han deixat en mi alguna cosa seva i per això val la pena recordar-los i viure.

Tots els moments han de ser bons moments, encara que a priori pugui semblar que no ho són, al final sempre ho acabarant essent.

:)

[edito, 03/10/2006] Avui he parlat amb el Miquel. Està content i l'he sentit molt animat. Ell és molt optimista, no m'hauria de sorpendre haver-lo sentit tant alegre i positiu. Diu que el pitjor ja ha passat, que ara ha de fer revisions periòdiques, però que, per ara, tot està en ordre :)

Estic contenta d'haver-lo sentit. La setmana que vé aniré a veure'l, a ell i als altres del labortori. He quedat per anar a dinar amb el jesús. En tinc moltes ganes. Els sento amics, tot i que fa massa que no els veig...

Avui és un gran dia. M'he llevat de bon humor, i parlar amb el Miquel m'ha acabat d'animar, per si no n'estava prou!

11 de febrer 2006

Molt trist...

Aquesta tarda he sortit a fer un volt amb els nanos.

Hem sortit de casa i hem anat caminant fins a l'estació dels ferrocarrils. Anàvem baixant per Avinguda del Tibidabo i dues parelles pujaven... la Rut, que sempre xerra amb tothom, els ha dit hola, i una de les dues dones de les parelles ha dit "que niño más simpático"... a mi m'ha sortit urticària per dues raons: ho ha dit en castellà i li ha dit "niño" a una personeta petita vestida amb un vestit, xDD, que no ho ha vist que era una nena catalana. Jo m'he mirat aquella dona amb ganes de mossegar-la i li he contestat "Sí, a vegades és massa simpàticAAA, parla amb qualsevol que passi pel carrer".

Després, més avall, hi havia un grup de nanos joves que havien quedat per sortir i estaven fent no sé què amb unes botelles (ampolles, dedicat a en Nau), quan hem passat pel seu costat,
he sentit que parlaven en català, però el més fotut del cas és que m'ha sorprès que ho fessin. És molt trist que em sorprengui que un grup de joves parli en català...

Després em diuen que vivim en un país normal, que tot això de creure que el català està en perill són imaginacions meves, però si sentir un grup de persones parlant la llengua del país és un motiu de sorpresa, vol dir que hi ha alguna cosa que no va a l'hora.

Dec estar tan acostumada a no sentir la meva llengua pel carrer, que quan la sento em sorpren? Jo no vull viure en aquest país, jo en vull un que sigui normal.

08 de febrer 2006

El jardí de l'Edèn

Avui he sentit a la ràdio que uns científics han descobert a una illa de Papua Nova Guinea un jardí de l'Edèn.

Els mateixos científics han dit que aquella illa era el jardí de l'Edèn, estaven tan contents... es veu que en aquesta illa hi ha espècies de plantes gegants, un gripau minúscul, un ós formiguer amb tot de punxes repartides pel seu cos, un ocell espectacular (que no recordo com n'han dit) que es veu que té unes plomes al cap molt i molt curioses, i tota una sèrie de bèsties i plantes molt i molt fabuloses. Un d'aquests científics ha dit que sort que l'havien decobert, aquest jardí de l'Edèn, perquè així podien dedicar-se a protegir-lo.

En aquest moment he estat a punt de plorar... com pot ser que els humans siguem tant absolutament antropocèntrics...

Si no l'haugessim decobert mai, què li hauria passat? Hauria desaparegut? S'hauria esfumat? Sí, sí, segur, però això ara ja no passarà, perquè quatre científics sonats l'han descobert, cosa que farà que no sigui destruït. Tan sols en trauran mostres per analitzar-les, arrencaran una de les plomes de l'ocell per saber-ne l'ADN, hi aniran centenars de persones, totes elles molt científiques, això per decomptat, i observaran el gripau minúscul amb un microscòpi electrònic de 10 mil·lions d'augments... xDDD

Sort que hem descobert el jardí de l'Edèn, així ara el podrem protegir d'ell mateix, no sigui que el jardí decidís, per ell tot sol de desaparèixer novament, com ho va quan Eva va decidir menjar-se la ditxosa poma que la serp li va donar...

06 de febrer 2006

Qui m'ha robat la patent?

Ahir van fer un nou capítol de Porca Misèria, aquesta sèrie de la televisió de Catalunya (xD, la nostra!!!). En fi, el cas és que quan el Pere i la Laia es van separar em va fer molta pena, i en aquell moment m'hi vaig sentir molt identificada (a que no dirieu perquè...) però ahir al final va semblar que s'albirava una petita escletxa per la reconciliació. Sí, ja sé que un polvet no vol dir res, però, no ho sé, em faria gràcia que es tonressin a ajuntar.

De totes maneres, tot això no té res a veure amb el que us volia comentar respecte la sèrie. No diré tot el que es diu al Racó sobre l'independentisme i els girs agradables a la causa que fa el Joel Joan, tot i que el d'ahir va ser boníssim... la Maria estava mirant la tele (evidentment mirava TV3) i crec que era el programa de la Mònica Terribas, "La nit al dia", doncs bé, la benvolguda Mònica feia un comentari sobre un accident d'helicòpter succeït prop de Madrit... boníssim, xDD!

Ja m'he tornat a desviar... el cas és que la Marta (crec que es diu així), que era l'advocada de l'empresa del Roger i el Salva, i que s'havia enrotllat amb el Roger algunes vegades, va a veure a la Sònia (després d'haver vist al Roger i que ell li digués que no volia saber-ne res més) i li diu –tot i que no es veu per pantalla– el que hi ha hagut entre ella i el Roger. Quan el Roger arriba a casa, ell tot content, es troba a la Sònia que li diu que ha parlat amb la Marta. La Sònia està tota plorosa al sofà i li va dient coses, com per exemple que es va penjar d'un pintor, però que va pensar que el seu lloc estava amb el Roger...

Bé, finalment la Sònia li diu al Roger: "Saps què és el que més em dol? Que no m'has estimat mai, i m'ho has demostrat tantes vegades..."


Hòstia, quan vaig sentir això em vaig dir: algú m'ha robat la patent!

05 de febrer 2006

Benvinguts a La Pedra Filosofal

Bon dia a tothom!

Gràcies al benvolgut efecte papallona, he arribat fins aquí. També és gràcies a la Mireia, en Xevi i l'Anti, que són els provocadors d'aquest efecte papallona.

Avui és un dia molt bonic per mi. Estic sola a casa, escolto "Hotel California" dels Eagles en una versió d'un concert que m'agrada molt (gràcies Nurbers), fa sol i una mica de vent, he aclarit una mica més les meves idees...

De moment no us penso explicar res més, ja hi haurà dies per fer-ho.