24 de novembre 2006

Tanco LPF


Doncs això.


Tanco.








Però no vull deixar la blogosfera. Els que vulgueu podeu venir a veure'm entre l'Ona i el Tsunami.

El Joan em deia Ona, del diminutiu de Raquel, Raquelona, li agradava dir-me Ona. A mi també m'agradava. Amb el temps, i atès que em coneixia (em coneix, encara) força bé, va anar dient-me Tsunami cada vegada que m'enfadava per alguna cosa. No, no cal que us imagineu que m'enfadava amb ell. Hi ha moltes coses a la vida que em poden fer enfadar. Ell em deia Tsunami quan jo argumentava i gesticulava enfadada amb alguna cosa o alguna injustícia d'aquestes que ens fan encendre la sang.

En fi. He passat una temporada massa llarga sent el Tsunami i ara fa cosa de mesos he recuperat a l'Ona.

M'agrada l'Ona i no m'agrada gaire el Tsunami, però vull estar entre l'Ona i el Tsunami.

:)

23 de novembre 2006

I més, senyora, i més

Sembla que l'esperit nadalenc comença a treure el nas. Els valencians més reaccionaris ja comencen el que ells anomenen "un acte de defensa" dels dimonis catalans...

22 de novembre 2006

Ells, els tendenciosos

Em sembla que aquest titular és tendenciós: La cultura que se avecina.

En el cos de l'article es diu: «Será la primera vez que un partido abiertamente declarado independentista asume un departamento tan sensible como el de Cultura.»

Clar això, d'entrada, és dolent. Però el fet que fins ara no hagi passat deu voler dir que abans, un Departament tan sensible com el de Cultura, estava en mans de no independentistes, cosa que per la cultura deu ser millor... serà que els independentistes tenim un nivell cultural menys sensible que els no independentistes...

20 de novembre 2006

Do not grate me :P

En fi... llegiu això. A mi m'ha agradat.

Negre

Avui m'he tornat a vestir de negre. Comença a ser massa recurrent. Entre el negre i les llàgrimes me n'adono que no estic bé. Quan les coses es torcen, intento redreçar-les i les acabo retorçant més.

Torno a estar envoltada de gent i massa sola. No hi sóc, no m'hi sento.

Vull recuperar l'alegria, vull riure i en canvi no en trobo motius. I sé que els tinc davant, però no els veig.

Massa llàgrimes... em deshidrataré.

Voldria estar en un pou fons i fosc i no sortir-ne durant una temporada. No vull fer res. No vull veure a ningú. No vull anar enlloc. No vull quedar-me on sóc.

18 de novembre 2006

Terratrèmol 17 de novembre de 2006

Uau... jo el vaig sentir. A les 7 i 20 de la tarda estava escrivint un sms i vaig notar que la cadira es movia. Al principi vaig pensar que era un camió que xocava contra casa meva, però després vaig veure les notícies i ho vaig entendre tot. Avui he llegit la notícia a VialWeb.

14 de novembre 2006

Contact

He trobat força interessant aquest article. Sona al que diu en Carl Sagan a "Contact", o per als que no recordeu llibres, a la pel·lícula homònima protagonitzada per la Jodie Foster. Potser el trobo interessant perquè a mi m'agraden molt les matemàtiques o perquè penso que no pot ser que en un univers tan gran només hi siguem nosaltres.

Penso que, si ho recordo en el seu moment, em compraré el llibre del Fernando J. Ballesteros.

13 de novembre 2006

Jo també vull un estat propi

Ja sé que la campanya aquella es va acabar, però avui he llegit a LaMalla que els d'Ossètia del Sud han votat que sí (99%) en un referèndum sobre la independència, en el que es preguntava: "Està d'acord que la república d'Ossètia del Sud mantingui l'estatus actual d'Estat independent i sigui reconeguda per la comunitat internacional?", i ara resulta que la UE no en farà cas d'aquest referèndum. Doncs jo vull que facin un referèndum aquí sobre l'autodereminació i que tothom en faci cas, perquè som nosaltres els que hem de decidir qui o què som...

Hoodwinked

Ja feia molt temps que hi volia anar, i finalment ahir, diumenge, vam anar a veure aquesta bonica pel·lícula d'animació. El títol de la versió catalana és "La increïble però certa història de la Caputxeta Vermella", com a traducció de la versió original "Hoodwinked"... en fi, no faré ara una crítica sobre les traduccions dels títols de les pel·lícules, però n'hi ha que són...

Al cas... ahir la vam anar a veure al cine, amb versió original. A mi em va agradar força, penso que estan molt ben trobats els personatges i tot i que vaig pensar que era massa evident qui era el lladre, la història està explicada a base de flashbacks dels quatre personatges principals, la Caputxeta (Red), l'àvia (Granny), el llop (Mr. Wolf) i el llenyataire (Woodsman) i comença allà on acaba el conte que ens explicaven les àvies, de manera que podem veure el conte explicat des de quatre punts de vista diferents, però mesclats entre ells.

Em va fer pensar que mai tenim la possibilitat de saber tot el que passa, perquè sempre rebem una informació parcial de la realitat; em va anar bé de veure-ho perquè essent com sóc i tenint aquesta necessitat que tinc de saber sempre una mica més... doncs va bé de veure que les coses sempre tenen altres punts de vista, tal com li passa a la Red quan veu a la Granny com una aparició volant pel cel, després, quan es veu què ha viscut la Granny, s'entén que no era una aparició... en fi, que per saber com és la realitat has de tenir més informació que la que et proporcionen els teus sentits.

Hòstia! M'oblidava de fer menció especial a l'esquirol ajudant del llop, que té problemes amb la cafeïna, com el meu informàtic preferit, el meu nen, l'Èric!!! Huàs l'esquirol aquest em va fer pensar en l'Èric des del primer moment de sortir en pantalla, la manera de parlar, de fer, els problemes cafeïnístics, la hiperrevolució després d'haver begut una tassa de cafè, la impossibilitat que ningú l'entengui quan porta dues copes (de cafeïna) de més :P

11 de novembre 2006

M'agrada

Uooo!

M'agrada molt aquest rellotge:


També sóc del tipus 10 de persones que existeixen al món, tal com diu el lema d'aquesta arxifamosa samarreta:



I remenant per la xarxa he trobat altres "bromes" matemàtiques que m'han fet força gràcia. Una de les que més m'agrada és:

Why do mathematicians think Haloween and Christmas are the same?

Because 31 Oct = 25 Dec.


Au, aquí us ho deixo :)

10 de novembre 2006

Cagu'm la paritat dels collons

En fi... en tinc els ovaris farcits, de tanta paritat.

Sí que és ben cert que hi ha moltes coses que han d'anar a parells o a parelles, com els mateixos collons, o els meus ovaris, que atès que són dos i ben avinguts, estan aguantant aquesta història de la paritat de manera que cap dels dos suporta més que l'altre...

El cas és que quan acabava de començar la campanya, ens va fer evident que no hi ha cap dona cap de llista. Jo em queixava aleshores i em sembla que ho hauré de seguir fent... de fet, ja ho he fet.

Si voleu podeu llegir el comentari que he posat en aquesta fabulosa notícia de LaMalla, en la que la mateixa periodista que ens explicava que no hi havia dones cap de llista, ens comenta que la parcel·la de govern corresponent al PSC serà paritària i diu:
[…] que aplicarà el criteri de la paritat entre homes i dones a l'hora de nomenar els set consellers socialistes del nou Govern d'Entesa Nacional de Progrés. Això vol dir que hi haurà un mínim de tres dones conselleres socialistes […]
hummm.... no perdona, això vol dir que hi haurà 3 conselleres i mitja, no fotem! si volem paritat, que hi hagi paritat!

09 de novembre 2006

El temps

Diuen que el temps ho acaba posant tot al seu lloc, però mentre això no passa hem de fer equilibris per mantenir la salut mental enmig del desordre.

07 de novembre 2006

Em sembla que no lliga

He llegit al Racó Català un article d'en Víctor Alexandre en el que diu que "Si Esquerra no escolta les seves bases és que s'ensuma la resposta i prioritza el poder al país. Les bases, però, tenen molt a dir i ho faran. Cosa que, paradoxalment, dignifica Esquerra."

Fins aquí, bé.

Passa que després n'he llegit un altre, que parla, justament de les bases d'ERC, o si més no, d'una part de les bases, les JERC, i només el títol ja em diu que el que pensava en Víctor Alexandre potser no és ben bé el que ha acabat passant: Les JERC donen suport a l'opció d’Esquerra per a un govern d’Entesa Nacional pel Progrés.

Hi ha una altra cosa que diu en Víctor Alexandre, que també he trobat a LaMalla i a VilaWeb i penso que en aquest cas el benvolgut Víctor sí que té raó: "Per adonar-nos-en, n'hi ha prou que ens preguntem si les bases de Convergència i Unió farien mai una cassolada davant la seu central del seu partit en cas d'un pacte CiU-PSC."

En fi, em sembla que els catalans, ara per ara, ens han repartit males cartes... jo només hi veig vuits i nous i cartes que no lliguen...

05 de novembre 2006

Repetició de la jugada

Ara fa tres anys, després de les eleccions, els catalans vam haver d'esperar i esperar fins que els polítics es van posar d'acord sobre qui havia de ser President de la Generalitat, President del Parlament i qui d'ells es quedava amb cadascuna de les conselleries. També van decidir canviar-ne el nom d'algunes, com per exemple la del Conseller en Cap, que va passar a dir-se Conseller Primer... en fi, les funcions eren les mateixes, no? doncs com si en volen dir Conseller Més Il·lustre del Molt Honorable President de Torn de la Cadira Més Cobejada pels Polítics Catalans, tant és, el nom no fa la cosa, però clar, el tripartit, i més concretament, en Carod-Rovira, no podia acceptar una cadira que havia creat en Pujol perquè els catalans ens acostuméssim a veure i sentir al seu dofí, en Mas...

El cas és que després de les eleccions del dimecres passat, ara tornem a estar com fa tres anys, amb un govern que no governa res, perquè deu pensar que total, com que tampoc sabem si ens hi hem de quedar, per què fer res? i uns polítics que es troben, es saluden, es somriuen, es diuen que s'estimen i així, anant de dinar en dinar i de sopar en sopar fins que... fins que es posin d'acord, espero.

El cas és que moltes d'aquestes coses que estan fent ara, ja les van fer fa tres anys, per tant ara aniran més de pressa, no?

El que m'agrada de tota aquesta història és que encara no he vist que hi hagués converses amb els del PP ni amb els C's... potser estan parlant entre ells? :P

Mas ofereix a Carod-Rovira que sigui el conseller primer
Montilla comunica a Mas que descarta la 'sociovergència' i que aposta pel tripartit
Saura assegura que hi haurà un nou tripartit
Carod no es decanta pel tripartit i pica l'ullet a un front nacionalista

De totes maneres, no sé gaire a què juguen... si uns diuen A els altres van i diuen, no, no nosaltres B... ho fan per fer-nos perdre el nord o la paciència? perquè jo ja en començo a estar tipa, eh!

02 de novembre 2006

Ressaca electoral

Avui és aquell dia que tothom va ple d'eleccions. Jo no seré menys.

Ahir a la nit, a mesura que anaven passant les hores, pel meu cap anaven passant diferents coses.

La primera és una cosa que va dir –em sembla (vull dir que no n'estic del tot segura xD)– en Nadal referint-se a aquesta nit electoral no seria llarga. I és ben cert, fa anys, jo recordo moltes nits electorals, ja que la meva mare participava activament en tot el dispositiu i a casa, amb el pare, esperàvem que la mare tornés, però sempre ens quedàvem adormides, la meva germana i jo, perquè les nits electorals eren mooooolt llargues. Ara ja no en són. Si el col·legis tanquen a les vuit o les nou de vespre, al cap de dues o tres hores ja es tenen els resultats oficials, escrutat el 100%.

Una altra cosa que vaig pensar, m'imagino que com tothom, és que estem igual que estàvem, però ara tots som tres anys més vells, i alguns, no tots, som tres anys més savis. El cas és que ara fa tres anys jo volia que, tal com havien quedat les coses, hi hagués un pacte entre ERC, PSC i IC, que és el que va passar. Ara, no vull que es repeteixi aquest pacte, per diversos motius:
  • fa tres anys, el presidenciable del PSC era en Maragall, ara és en Montilla i, francament, entre un regionalista i un espanyolista, doncs...
  • fa tres anys veníem de 23 anys de govern pujolista i crec que el país necessitava un canvi, ara hem passat tres anys de canvis massa constantment, i em sembla que el país no en necessita tants de canvis
  • fa tres anys creia que el PSC era un partit d'esquerres i català, ara sé que és un partit de centre i espanyol, si més no, el seu secretari general n'és, i a més a més, em sembla que fan massa cas al que volen els seus germans (o cosins, diuen que com més cosins, més endins, i em sembla que el que ha fet el PSOE amb el PSC és anar més endins impossible) de Madrit
  • no vull al govern del meu país un president que ha fet el llit a l'anterior president, essent, com són (o eren?) del mateix partit
  • no vull de president a un senyor que distingeix entre viatgers i turistes per no haver d'assumir responsabilitats (m'imagino que els turistes són els que duen la càmera i la camisa hawaiana i els viatges deuen ser els altres, però ell tampoc no ho ha explicat)
  • no vull com a president una persona que no sap parlar la llengua del país, i no vull dir que no la sap parlar bé, si no que no la sap parlar; em sembla d'una claredat meridiana el fet que quasi ningú no parla correctament cap llengua, jo sóc moooolt repel·lent en temes lingüístics, però sóc conscient de les limitacions de la raça humana, per tant no aspiro a que ningú parli correctament al 100% el català, però això que fa en Montilla és un crim lingüístic i no, jo no vull que pel món es pensin que això que parla aquest home és la meva llengua. D'altra banda, em sembla que si aquest home fos president i anés de visita oficial a qualsevol lloc del món, no faria servir la llengua del país, si no que faria servir la llengua del país veí que, de fet, és la seva llengua i m'imagino que la deu parlar bé.
Una altra cosa que em va passar pel cap va ser que ara ja són 6 partits amb representació parlamentària, després de molts anys sent-ne 5. A veure què fan aquests ciutadans d'en Boadella. Ells diuen que venen a salvar-nos i a aconseguir que tinguem llibertat... en fi, no veig gaire de què ens han de salvar i, sincerament, penso que hem tingut èpoques de menys llibertat. Ah! també diuen que lluitaran pel bilingüisme, i he de dir que fins a cert punt, em sembla bé, perquè ara com ara hi ha una llengua que és menystinguda enfront de l'altra, però, alguna cosa em diu que ells es pensen que la més desafavorida és la que jo crec que està per sobre... en fi, ja ho deia en Campoamor: "En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira". De totes maneres, ells s'equivoquen i jo tinc raó, això us ha de quedar clar, eh!

Una altra cosa que em va passar pel cap van ser les imatges de fa tres anys d'en Carod-Rovira, traient-se una clau de la butxaca i repetint a tort i a dret: "Nosaltres temin la clau de la governabilitat!". Bé, jo penso que la tenien la clau, però també penso que van fer el ridícul. Ja ho pensava aleshores, però veient com han anat les coses després, encara ho veig més clar. Espero que aquesta vegada, tot i que també tenen la clau, no vagin fent el papallona.

En fi, ara el que a mi m'agradaria és que ERC i CiU pactin alguna cosa que faci que el país millori. No hi tinc gaire esperances dipositades en aquesta idea, sobretot recordant la imatge d'en Mas a la Moncloa venent el país per un plat de llenties; no hem d'oblidar que la retallada de l'estatut la va perpetrar el propi Mas, amb les tisores d'en Zapatero... en fi. El cas és que jo voldria que ERC sigui decisiva, però que no sigui pedant, i tot i no voler-ho, em resulta més suportable imaginar-me al Mas de president que al Montilla. Per acabar, crec que el millor que ens podria passar seria un govern sense majoria de CiU, amb pactes puntuals amb les altres forces polítiques, cosa que obligaria als polítics a treballar per posar-se d'acord i això redundaria en beneficis reals per als ciutadans.

Ja veurem què passa, de moment, el que sí tinc clar és que tots han dit que desplegaran l'estatut, però alerta que si el despleguem gaire hi veurem toooooots els forats que van deixar-hi el tàndem M-Z, també tinc clar que no arriben tots els diners que deien que havien d'arribar i que hauré de seguir pagant peatges fins que em surti barba. Hi ha coses que ni les eleccions poden canviar!

[04/11/2006, edito] Acabo de llegir aquesta notícia a LaMalla, em sembla que pinten bastos...

25 d’octubre 2006

Les dones a la blogosfera

En Saül Gordillo va obrir la "caixa dels trons" amb el seu comentari a l'article Generació bloc. Avui n'ha escrit un altre, Per què no hi ha dones a la blogosfera política?, en el que diu que li va fer aquesta pregunta a la Carme Porta i ella n'ha escrit un article, Les dones a la blogosfera.

L'he anat a llegir i volia escriure-hi un comentari, però al final era tant llarg que he pensat que era millor escriure'l aquí.

Jo sóc una dona de 33 anys, tinc dos fills i estic separada. Treballo fora de casa 8 hores i, als vespres, quan els nens són a dormir, "treballo" a casa. I a més a més escric un blog. No és un blog polític, és un blog i prou.

En el meu blog hi parlo de les coses que em passen, i moltes d'aquestes coses que em passen sí tenen relació amb la política, és a dir, que també hi parlo de política.

Entenc que s'ha de potenciar la igualtat entre homes i dones a tots els nivells socials, però també entenc que els homes i les dones som diferents, de la mateixa manera que no totes les dones són iguals entre elles ni tots els homes entre ells. Generalment, quan dic això, que els dos gèneres som diferents, em diuen que això és el que genera el mascilsme. Jo no ho crec.

És ben cert que venim, i hi som encara, en una societat patriarcal dominada pels homes, però penso que la lluita de les dones per la igualtat en tots els sentits és una lluita mal enfocada.

M'explico: hi ha casos, com per exemple l'avortament, en que les dones hi tenim un paper més actiu; sóc conscient que perquè hi hagi un embaràs hi han d'haver participat un home i una dona, però el lema més sentit en la lluita en favor de l'avortament és: "nosaltres parim, nosaltres decidim". Jo crec que aquesta frase diu molt més del que diuen les seves paraules. Si en aquest cas el "poder" de decisió el volem per a les dones, per què no podem acceptar que en altres casos aquest "poder" pugui ser dels homes?

Em sembla que aquest és el cas més clar, almenys és el més clar que se m'ha acudit ara, per descriure que la diferència hi és i que és absurd voler ser iguals en absolutament tot. Penso que el que cal és voler no ser diferents en aquelles coses que podem fer tant bé o tant malament els homes com les dones. Però fer extensiu això a tot em sembla una equivocació.

Jo estic a favor de la igualtat entre gèneres. Tots hem de tenir les mateixes oportunitats, i no és just el paper en el que la societat encara ens té relegades a les dones. I no és just perquè moltes de nosaltres no el volem fer aquest paper, però n'hi ha moltes que s'hi troben millor fent de mares de família, esperant que el marit treballi i les mantingui, a elles i a les seves proles. Elles també han de tenir la seva oportunitat. La seva oportunitat de viure la seva vida com elles vulguin.

Les dones hem de treballar fora de casa, sempre que ens interessi fer-ho. Mai no m'ha semblat just el rebuig que provoca en segons quins sectors de l'àmbit femení i feminista de la societat el fet que una dona que vol ser mare decideixi deixar de treballar per dedicar-se a la família. La pregunta és: si ho fa un home, és socialment i política correcte, però si ho fa una dona no n'és de correcte? És una decisió vital important i personal. Sobre tot és una decisió personal.

En el meu cas, sempre havia volgut ser mare, des de jove. Quan vaig decidir tenir els fills mai no em vaig plantejar deixar de treballar (malauradament em vaig quedar sense feina, però no vaig deixar de buscar-ne ni quan estava embarassada ni després del part, però això és una altra història) i no hauria trobat just que ningú em digués que ho havia de fer pel bé de la família, però, com he dit abans, tampoc no hagués estat just que ningú em digués que cometia un error si deixava la feina per tenir fills.

Ara me n'adono que al final tot s'acaba reduïnt al mateix. Per què no hi ha dones a la blogosfera política? Potser sí que és perquè les dones tenim un paper secundari, encara ara, a la societat, però potser també és perquè a la majoria de dones no els interessa tant la política com a la majoria dels homes. Potser sí que és un problema social, però potser es tracta, també, de decisions personals, no?

No ho sé, al final sempre m'acaba cansant l'eterna guerra de sexes. Em sembla que el fet de buscar la igualtat amb tant d'afany fa que fem més grans les diferències.

Tant de bo

He llegit dues notícies i he pensat que tant de bo, al final, les dues es facin realitat.

En el cas d'en Puig i Antich (VilaWeb) no es podrà fer res per salvar-li la vida, però almenys seria, tal com diu l'article, un fet sense precedents i potser podria ser la primera de moltes coses que cal revisar sobre el què, el quan, el com i el qui de tants fets succeïts durant el règim franquista.

En el cas de les 7 dones que es vol salvar de ser lapidades (laMalla) espero que aquesta mobilització aconsegueixi el que es proposa.

24 d’octubre 2006

Dessalar l'aigua per potabilitzar-la

Aquesta notícia publicada a laMalla m'ha fet recordar que ja feia temps que se'n parlava de la dessalinitzadora.

Em sembla un gran projecte i farà que els recursos hídrics no depenguin exclusivament dels rius, que a la conca del mediterrani són com són.

La dessalinitzadora, aquesta i totes les altres, es basen en l'osmosi inversa.

Ja he rebut moltes peticions perquè expliqui què és l'osmosi inversa, però primer us hauré d'explicar què és l'osmosi.

L'osmosi és el procés pel qual si tenim dues solucions de diferent concentració el solvent de la més diluïda passa, a través d'una membrana semipermeable (que ha de ser permeable al solvent i impermeable als soluts), cap al sí de la més concentrada a fi efecte d'igualar ambdues concentracions.

Així, per exemple, si tenim una cèl·lula, que té una membrana cel·lular que és semipermeable en el sí de la qual hi ha una solució aquosa de diversos components, i la submergim en aigua pura, és a dir en H2O, l'aigua pura passarà a través de la membrana cel·lular fins aconseguir igualar les concentracions a l'interior i a l'exterior de la cèl·lula. D'aquesta manera és com beuen les cèl·lules.

Aquest és un procés natural i es dóna sempre que la pressió en les dues solucions sigui la mateixa.

L'osmosi inversa és, tal com indica el seu nom, el procés invers: fer passar el solvent de la solució més concentrada a la més diluïda a través d'una membrana semipermeable. Aquest procés es dóna exercint una pressió a la solució més concentrada per forçar el pas del solvent a través de la membrana semipermeable cap a la solució més diluïda. Aquesta pressió que s'ha d'exercir és la que fa que sigui necessària una despesa energètica per obligar al solvent a anar en el sentit que no li és favorable.

En fi, espero que amb això ja en tindreu prou.

La carretera del tro / Thunder road

Avui toca el Bruce Springsteen en concert al Palau Sant Jordi (notícia a VilaWeb i a laMalla). Fa massa anys que no vaig a un concert seu :'(

Hi ha una cançó seva que sempre m'ha agradat molt, us la deixo aquí escrita.

Va per la Marta, encara recordo aquelles tardes memorables a casa teva ;)

THUNDER ROAD (Born to run, 1975)

The screen door slams
Mary's dress waves
Like a vision she dances across the porch
As the radio plays
Roy Orbison singing for the lonely
Hey that's me and I want you only
Don't turn me home again
I just can't face myself alone again
Don't run back inside
darling you know just what I'm here for
So you're scared and you're thinking
That maybe we ain't that young anymore
Show a little faith, there's magic in the night
You ain't a beauty, but hey you're alright
Oh and that's alright with me

You can hide 'neath your covers
And study your pain
Make crosses from your lovers
Throw roses in the rain
Waste your summer praying in vain
For a savior to rise from these streets
Well now I'm no hero
That's understood
All the redemption I can offer, girl
Is beneath this dirty hood
With a chance to make it good somehow
Hey what else can we do now
Except roll down the window
And let the wind blow back your hair
Well the night's busting open
These two lanes will take us anywhere
We got one last chance to make it real
To trade in these wings on some wheels
Climb in back
Heaven's waiting on down the tracks
Oh oh come take my hand
Riding out tonight to case the promised land
Oh oh Thunder Road, oh Thunder Road
oh Thunder Road
Lying out there like a killer in the sun
Hey I know it's late we can make it if we run
Oh Thunder Road, sit tight take hold
Thunder Road

Well I got this guitar
And I learned how to make it talk
And my car's out back
If you're ready to take that long walk
From your front porch to my front seat
The door's open but the ride it ain't free
And I know you're lonely
For words that I ain't spoken
But tonight we'll be free
All the promises'll be broken
There were ghosts in the eyes
Of all the boys you sent away
They haunt this dusty beach road
In the skeleton frames of burned out Chevrolets

They scream your name at night in the street
Your graduation gown lies in rags at their feet
And in the lonely cool before dawn
You hear their engines roaring on
But when you get to the porch they're gone
On the wind, so Mary climb in
It's a town full of losers
And I'm pulling out of here to win

23 d’octubre 2006

Coses que passen

Avui he llegit unes notícies que m’han fet força gràcia.

Una és sobre el firefocs, el navegador que faig servir a casa, perquè a la feina em mantenen l'IE, que va així com vol... en fi. Resulta que aquesta setmana sortirà la versió 2.0 del navegador i que en faran una festa a Barcelona.

Una altra és sobre les eleccions al Parlament de Catalunya, que seran d’aquí una setmana i cosa. Ara resulta que demanen el vot útil, xD, i jo que em pensava que en democràcia tots els vots eren útils... no sé si sóc jo la que ha de revisar les seves creences o si són els polítics que han de fer un poc millor la seva feina.

La tercera també és sobre les eleccions. Aquesta ens explica que hi ha fins a 70 candidatures... en fi, i jo que encara no he sentit dir gaire coses coherents a les 5 amb representació parlamentària... sense comentaris.

21 d’octubre 2006

Un dia per recordar

Uau, el passat dijou, 19 d'octubre, va ser un dia per recordar.

Primer vaig tenir una entrevista per una feina que fa molt bona pinta. No en vull dir gaire res perquè no vull que es gafi, només dir que l'entrevista em va anar força bé, em van fer parlar en anglès, que feia uns dos mil anys que no el parlava i em van dir que encara en conservo l'accent :)

Després vaig trucar al Joan, perquè tenia dues trucades perdudes seves al mòbil d'aquell mateix matí. Parlant amb ell, anava baixant per Via Augusta, a la plaça de Gal·la Placídia, i mentre ell m'anava anunciant que la Carol està prenyada jo anava somrient pel carrer, amb un somriure que no m'hi cabia a la cara, i la gent del carrer em mirava, i, fins i tot, alguns m'acompanyaven amb el somriure i se'ls enganxava. Uau, va ser molt gran aquell moment. Va ser un moment de felicitat, un d'aquells que cal aprofitar i gaudir-lo, un d'aquells que cal no oblidar.

Després vaig anar a treballar normalment. A mesura que passaven les hores em notava que m'anava posant més i més nerviosa. Aquella tarda havia quedat amb el Sergi per parlar dels nens. Jo no volia que hi hagués cap mal rotllo, no volia retrets i no volia passar-ho malament. Jo volia parlar amb ell de com ens havien anat les coses, de com haviem arribat fins aquí, de com n'havíem estat de feliços, al principi, quan tan sols érem amics, bons amics. Però patia perquè no sabia com hi aniria ell a la trobada i això em feia estar nerviosa.

Al final tot va anar sobre rodes. Ell va anar-hi amb la mateixa intenció que jo. Vam seure i vam xerrar un parell d'hores. Vam recordar coses i vam decidir-ne. Pel bé dels nens i pel nostre bé i pel bé de les persones que ens acompanyaran a partir d'ara i de les que ho han estat fent fins ara, el millor que podem fer, els dos, és intentar mantenir l'amistat que ens unia i fer-la forta i no permetre que les tensions, que sempre n'hi haurà, esfondrin el que nosaltres volem pels nostres petits.

Després vam anar a buscar als nens, que estaven a casa la meva sogra, amb la Irene, i tots cinc vam anar cap al cotxe. Els nens estaven pletòrics. Ens van veure contents i parlant amb normalitat i em sembla que és una de les coses que ells necessitaven veure i sentir. Em sembla que el Sergi i jo hem fet el primer pas per tornar a ser persones entre nosaltres, sense rancúnies, sense retrets.

Vaig tornar a ser feliç, i ja era la tercera vegada, aquell dia, que sentia aquella cosa a la boca de l'estòmac, allò que em fa saber que he de retenir aquell moment i recordar-lo, perquè és un bon moment.

Vaig anar cap a casa, amb els dos nanos mig adormits a les seves cadires. Una vegada estaven al llit, dormint o adormint-se, vaig connectar l'ordinador i vaig connectar el msn, el correu i el navegador. Volia escriure, aquí, tot el que m'havia passat aquell dijous, però encara m'havia de passar una altra cosa. Una altra cosa que em va fer sentir feliç.

Tenia un correu nou al hotmail. Al principi vaig pensar que seria una mala notícia (digueu-me pessimista, però us equivocareu :P) i quan el vaig obrir, el vaig haver de llegir dues vegades. Era un correu d'una tal Anna que treballa a Catalunya Ràdio i que em deia que casualment havia llegit el meu blog i que li havia interessat una entrada en la que parlo sobre la felicitat. Hòstia!! Justament avui que havia tingut tres moments més de felicitat i que volia escriure'ls. L'Anna em deia que volia que sortís a un programa que preparen per la setmana entrant que parla sobre la felicitat. Jo li vaig contestar ràpidament que estaré encantada d'explicar el meu moment de felicitat per la ràdio. Així doncs, em trucaran el dilluns per sortir en antena a "Una nit a la Terra"!

Qui m'ho havia de dir que el meu blog el llegia gent. Jo creia que tan sols el miraven els quatre amics que tinc repartits per la xarxa, i, tot i que sóc molt conscient que internet és un mitjà molt vast i que podia ser que hi entrés més gent, no creia que això passés.

En fi, en un sol dia vaig viure quatre moments de felicitat, absolutament diferents entre ells, però no per això menys intensos.

Us repto a que els visqueu vosaltres també, no us els deixeu escapar, val molt la pena ser feliç tots els moments que la vida t'ho permet.

18 d’octubre 2006

No hi ha dones cap de llista

Em sembla que no ens hem de preocupar d'aquestes coses.

Sincerament penso que la paritat aquesta que es vol "imposar" a la política és una manera de dir-nos: dones, no us preocupeu, que nosaltres, els polítics, pensem que sou tant vàlides com nosaltres, els homes.

Gràcies, ara ja em sento més segura i millor, més protegida.

Una dona no és millor que un home només pel fet de ser dona, per tant, si hi ha un home més vàlid, si us plau, no hi poseu una dona. És un flac favor que feu a la societat... i ja veieu què passa, no? Ara els periodiestes ens expliquen si les llistes són paritàries en lloc de mirar de fer-nos arribar els programes electorals.

17 d’octubre 2006

Els THMs i les casualitats

Avui la Marta m'ha preguntat per què hi ha trihalometans (THMs) a les aigües potables.

Jo he provat d'explicar-li-ho.

Els químics, o relacionats, ja sabreu que són els THMs, però per als neòfits, heu de saber que els THMs són compostos derivats del metà (CH4) en els que tres dels quatre H han estat substituïts per tres halògens; els halògens són F (fluor), Cl (clor), Br (brom), I (iode), At (àstat), i podeu fer totes les combinacions de CHX3 que us vingui de gust.

Però els THMs més comuns són quatre: cloroform (CHCl3), bromoform (CHBr3), bromodiclorometà (CHBrCl2) i dibromoclorometà (CHBr2Cl).

Bé, el cas és que li he explicat que els THMs són el que s'anomenen subproductes de la desinfecció. En general la desinfecció de les aigües de boca es fa amb clor, i aquest té tendència a reaccionar amb certes coses que pugui portar l'aigua d'origen, en aquest cas, reacciona amb els bromurs i clorurs per donar els quatre THMs descrits més amunt.

En el cas de les aigües potables que tenim per aquesta zona, com que l'aigua d'origen ve de la zona on hi ha les mines de sal, tot i que les salmorres no van a parar al riu, l'aigua passa per aquesta terra salina i dissol tot el que pot (i un poc més), per tant, l'aigua d'origen té bromurs i clorurs, cosa que fa que en el tractament de desinfecció amb clor, es produeixin aquesta mena de compostos.

El cas és que avui, i aquí és on entra la casualitat, un amic m'ha enviat aquest article en el que s'explica que per evitar les filtracions de sals es cobriran les muntanyes del Bages amb plàstic.

D'aquesta manera l'aigua no dissoldrà tantes sals i es generaran menys THMs en la cloració de l'aigua.

I wanna get rid of this

There is too much of you still in my life, in me, and I want to get rid of this.

I am a strong woman, but my strength is not enough.

I will not let you hurt me anymore. I will not stand and let you do with me whatever you want. That’s enough.

I have cried for you many times in the past, and I still cry for you sometimes, but I don’t want to do so anymore.

Who do you think you are? You are nobody, you are nothing.

I have a lot of love and happiness and peace in me to give and your dark clouds will not cover the sunlight in my life.

I am a strong woman and my strength will be enough.

I will keep on smiling, with my glasses on.

15 d’octubre 2006

Me'n faig creus

A vegades penso que potser sóc d'un altre planeta... no ho sé, em sembla que el món no va bé si les diferències es justifiquen amb un perquè sí.

He llegit un article a LaMalla que diu que les dones seguim cobrant menys que els homes, però que els sous de les dones han augmentat més que els dels homes: dones un 3%, homes un 2%.

D'entrada aquesta dada ja és ambigua, perquè un 3% d'un sou més baix, probablement (no és segur, però sí prou probable) serà menys que un 2% d'un sou més alt. Amb les dades que facilita l'article, amb els sous mitjans d'homes i dones, ens podem adonar que l'augment per les dones que cobren 12800 €/any serà d'uns 384 €, en canvi per a l'home, que cobra 18300 €/any, serà de 366 €. En fi, dir que l'augment per a les dones és superior em sembla una presa de pèl, i ja començo a estar bastant farta que me'l fotin, el pèl. Si tenim en compte que aquests sous que diu l'article són els sous mitjans, i pensant una miqueta (que de debò que no fa mal i fins i tot pot fer bé a segons qui...) es veu que la notícia no és en absolut encoratjadora per a les dones, sinó més aviat el contrari: no només cobrem menys sinó que a més a més ens volen fer creure que ens pagaran més, això sí, en valor relatiu, perquè en valor absolut els comptes no surten... almenys a mi no em surten.

Una altra cosa que he fet després de llegir l'article ha estat mirar els comentaris i n'he vist un que m'ha fet molta "gràcia", per dir-ho d'alguna manera. És un comentari d'un anònim que diu que les dones cobrem menys perquè no ens impliquem amb la feina tant com ho faria un home... em sembla que això és pixar fora de test, simplificar el problema i dir que les dones que no són mares no s'impliquen a la feina perquè no els surt de la figa. De fet, el que diu exactament, amb faltes d'ortografia incloses és: "És normal perqué no estan tan implicades amb l'empresa al tenir que atendre a la familia. (Anònim) 13/10/2006 - 17:19h"

Per Déu... penso que aquesta mena de notícies són nefastes, perquè generen aquesta mena de comentaris. La implicació en la feina no ha de tenir res a veure amb el sou que et paguin. Segur que aquest anònim que ha dit això és dels que, quan el PP en el govern va decidir "donar" 100 €/mes a les mares treballadores, va pensar que era injust perquè els fills són de pare i mare... en fi.

Al final, jo cobro (bé, cobrava, perquè només és fins que la criatura fa els 3 anys, després ja no hi ha deducció que valgui) aquests 100 €/mes, que de fet no són cap regal, sinó una deducció de l'IRPF perquè les mares, encara ara, i gràcies a gent com tu, anònim, hem de tenir implicació a la feina com si fóssim un home i implicació amb la família com si no treballéssim a fora de casa, cosa que fa que al final estiguem tan implicades en tot que ens deixem d'implicar efectivament en res.

En fi, res, tan sols em queda donar-te les gràcies, anònim, m'has il·luminat, ara ja sé que no em mereixo l'augment de sou perquè no m'implico prou en la feina. Em sembla que a partir d'ara m'hi implicaré tant com ho fa el meu cap, que com que ell és un home segur que en això de la implicació té les coses més clares :P

05 d’octubre 2006

La Font Sobirana

A la Cerdanya hi ha un poble preciós que es diu Prullans.

A Prullans hi ha una font, la Font Sobirana, on la gent hi va a buscar aigua fresca i bona.

Us adjunto l'analítica de l'aigua de la Font Sobirana. A la Cerdanya hi ha el costum de posar rètols amb les anàlisis de les aigües de les fonts que tenen per allà.

L'aigua de la Font Sobirana no té sodi ni potassi, per tant és una bona aigua per als hipertensos, té poca duresa i és de baixa mineralització. Personalment trobo que és una bona aigua, és fresa i treu la set... què més se li pot demanar?

Així que ja ho sabeu, si voleu una aigua bona, fresca i saludable per als hipertensos, aneu a Prullans amb un parell de garrafes i pugeu fins a la deu de la Font Sobirana a omplir-les. Tan sols us demanaré dues coses: no se us acudeixi passar-la per cap sistema de purificació d'aigua i sigueu molt respectuosos amb el poble, les seves gents i les seves vaques :P

03 d’octubre 2006

Osmosi inversa

Avui han intentat vendre'm un equip de purificació d'aigua basat en l'osmosi inversa.

He dit que tenia pressa, cosa del tot certa, però de fet, aquests sistemes, no m'interessen gens. A mi no m'agraden els equips aquests que purifiquen l'aigua. N'hi ha de diversos tipus (osmosi inversa, filtres de carbó actiu...), però penso que l'aigua que tenim –la de l'aixeta o les embotellades– ja és prou bona i ha sofert prou tractaments de potabilització (en els casos permesos) i no li cal cap altre tractament.

Jo sóc del ram de l'aigua ;) i sempre he begut aigua de l'aixeta i, mentre en surti, seguiré bebent aigua de l'aixeta.

L'aigua de l'aixeta no és pura, i sort que no n'és, perquè l'aigua pura, és a dir H2O sense més, no és bona per a la salut. L'aigua que és bona és l'aigua potable, que és la que (sol) sortir per les aixetes d'aquest nostre país.

L'aigua bona és aquella que treu la set. Almenys això deia el Dr. Oliver Rodés ja fa molts anys, i penso que amb raó. I l'aigua que treu la set és aquella que ens restitueix les sals que el nostre cos perd (suor, llàgrimes...). Cadascú té unes necessitats de sals diferents, però tots en necessitem de sals i cadascú ha de saber quina és l'aigua que més li treu la set, o sigui que no treu cap a res preguntar-me quina és la millor aigua, perquè cadascú se l'ha de trobar :)

Algun dia us explicaré el principi en el que es basen aquests equips i perquè no m'acaben de fer el pes, però de moment ho deixo aquí.

Au, te'l dedico :P

La felicitat

La felicitat és allò que tots busquem, però que ens entestem a buscar en quimeres. Jo crec que la felicitat es troba en els petits moments que et fan somriure, per això intento somriure sempre i riure tan sovint com se'm presenta l'oportunitat.

L'altre dia la Marta ens va dir que ens havia de dir una cosa. Jo pensava: "o es casa o està prenyada... o es casa o està prenyada..." Va estar força estona sense dir-nos això que ens havia de dir, estava nerviosa, excitada, emocionada i no li sortien les paraules que tenia enganxades a la punta de la llengua. Al final, la Núria va dir: "et cases!" i la Marta va dir que sí.

Uoooo!!!!

Aquell va ser un moment de felicitat!

La felicitat no es busca, t'arriba, però hi has d'estar atent, i has de saber-la trobar en cada moment i en cada situació.

Et desitjo tota la felicitat del món, te la mereixes i sé que la sabràs trobar perquè ets una persona excepcional i optimista i vital i forta i bondadosa i amiga i alegre i..., i amb aquestes virtuts sabràs prendre sempre allò de bo que té cada instant i sabràs fer-ho créixer en detriment de les desgràcies, que sempre n'hi ha, però hi són per fer-nos veure que els bons moments són molts més i molt millors de recordar.

T'estima, molt, la teva Trena!

30 de setembre 2006

Nine Lifes

Ahir vaig anar al cine.

Volia anar a veure la de la caputxeta vermella, però sempre em passen coses i resulta que jo tenia la cartellera del dia anterior i aquell dia havien canviat els horaris de les pel·lícules, i la que jo volia veure, a quarts d'onze, ja no la feien.

Així que vaig agafar el cotxe i vaig canviar de cinema. Vaig anar a veure Nine Lifes.

És una bona pel·lícula. Em va agradar molt. Explica un moment, petit, de la vida de nou dones. En algun cas, les vides d'algunes d'elles es creuen. Em va agradar molt el final, quan la filla de la Maggie li pregunta a sa mare, al cementiri, per què els gats tenen nou vides?

29 de setembre 2006

Et toca a tu

Estava llegint aquest article de la malla i hi anava a posar un comentari, però em quedava massa llarg, o sigui que ho traspasso cap aquí.

En fi, trobo que hi ha molta campanya per unes eleccions al Parlament. No és per menystenir el Parlament, ni molt menys.

Recordo que quan jo era petita, quan es van començar a celebrar eleccions, en l'època de la transició, hi havia una cosa que anomenaven CAMPANYA ELECTORAL que durava 15 dies, just els 15 dies anteriors al dia dels comicis. Era prou divertit, hi havia tot de rètols enganxats pels carrers, amb les cares d'aquells homes seriosos que volien ser qui sap què... però eren 15 dies i després tot quedava net, si més no, als carrers...

Emperò ara, no només hi ha la CAMPANYA, també tenim la CAMPANYA INSTITUCIONAL i la PRECAMPANYA.

Penso que es podrien estalviar ambdues coses.

La primera penso que sobra, perquè la manera de fer que la població s'interessi per anar a votar és fer coses durant tota la legislatura; fer actuacions que arribin als ciutadans, que ens facin veure que aquella gent treballa per i per a nosaltres. Si ho fessin bé durant quatre anys, tant els del govern com els de l'oposició, nosaltres tindríem més clar que són persones que treballen. En canvi, es dediquen a fer teatre i a esbatussar-se dialècticament, i ens fan entrar en una mena de joc en el que mai no guanya ningú. Aleshores, quan arriba el moment de les eleccions, la INSTITUCIÓ, en aquest cas, el Govern de la Generalitat, ha de rentar la cara de la política de tota aquesta brutícia que s'han estat llençant, de manera que ens pensem que el futur serà millor. Han de fer una campanya publicitària, cosa que trobo francament fora de lloc.
I què dir del lema de la campanya institucional: Et toca a tu. Què? Què és el que em toca a mi? El que em toca és pagar la campanya aquesta per rentar la cara al govern... i suportar-la, des d'avui fins a principis de novembre!

La segona també penso que sobra. Per què li han posat nom a seguir fent el que fan sempre? Perquè durant la precampanya ho fan amb més ganes, més èmfasi i més mala llet. Però penso que tampoc cal, no? Vull dir, a què treu cap que des del mes de juliol ens estiguin dient que ells (qualsevol dels partits que us vingui al cap) fan coses pel benestar dels catalans o per tirar endavant el país, mentre que els altres (els del color contrari) no fan res, i, si fan alguna cosa només ho fan amb vistes a la fita de l'1 de novembre? És a dir, jo ho faig bé i sóc altruista; tu ets una mala persona perquè ho fas només per treure vots. Que no ho veuen que el que fan és insultar-nos? A nosaltres, als que se suposa que ens estan demanant que els votem! En insulten perquè ens tracten d'ignorants i estúpids, perquè es pensen que no tenim prou llums per veure que ells estan jugant exactament el mateix partit que els altres. Això també ho trobo absolutament fora de lloc.
També es podrien dir moltes coses sobre els lemes de les (de moment) precampanyes dels partits; que si "ara és l'hora dels catalans" del PSC, que si "més tripartit, no gràcies" (o semblant) de CIU... perquè dir les coses que faran, no, no? Millor llençar pilotes fora, així juguen a despistar-nos una mica més...

Així, podrien dedicar-se a no fer tanta renou, a fer un poc més de feina pel País, a deixar de fer tantes campanyes (publicitàries) i a esperar els quinze dies abans de les eleccions per sortir al carrer i repartir petons i abraçades, reglar bolis del partit i llençar tríptics des dels balcons... o fins i tot, posant-me nostàlgica, podrien llogar un 2CV, posar-li un megàfon al sostre i anar pels carrers de les poblacions emetent el seu missatge, però, si us plau, que deixen de campar tant lliurement, que, almenys jo, ja en començo a estar massa farta!

28 de setembre 2006

El meu avi

Fa molts anys, un dia de setembre, el meu avi es va morir. No sóc capaç de recordar-ne la data, sé que va ser el setembre de 1979, però mai no recordo el dia. Li ho pregunto al pare, però em sap greu fer-ho, perquè penso que li estic fent una putada fent-li recordar constantment la mort de l'avi.

Cada any, des de fa molts anys, per les festes de la Mercè, me'n recordo de l'avi. De fet, el recordo prou sovint, i també penso en les àvies. Però per la Mercè, l'avi sempre torna.

Jo era petita, i ell, molt gran. Era alt i cepat i tenia una enorme panxa rodona. A mi m'agradava córrer pel passadís de casa seva cridant "avipanxaaaaa" fins a trobar-lo i llençar-me sobre la seva panxa.

El recordo allà dret, al menjador de darrera, a la porta que dóna al passadís. A una mà, el bastó, l'altra mà estirada buscant l'interruptor de la llum... amb les seves ulleres negres, que li amagaven els ulls, els cabells blancs i ben pentinats.

També recordo la seva olor.

I la seva roba. Encara en conservo un jersei. Ara em va bé a mi i el duc sovint, per casa...

Era el meu avi, l'avi Ramon, l'avi panxa.

22 de setembre 2006

El fomentem o ens el fan fomentar

Després de la polèmica que tenim entre mans respecte el català i l'Eto'o, i després de veure enquestes on es pregunta si el Barça ha d'obligar als jugadors a saber català, només falta que els de TVE3, en el seu programa "Cantamania" sortissin amb aquest estirabot.

Resulta que atesa la gran quantitat de queixes respecte al fet que la majoria de cançons d'aquest programa eren en castellà o en anglès i que resultava que en català n'hi havia molt poques, el programa, que ahir a la nit va fer el recital final, va decidir que totes les cançons serien en català. El cas és que la Roser (la presntadora) va dira això, que totes les cançons serien en català, perquè des de Cantamania i des de TV3 es fomenta el català. L'Àlex, al seu torn va dir "o el fomentem o ens el fan fomentar".

Trobo absolutament desafortunades aquestes paraules.

Com és possible que des d'uns ens públic i català es permetin aquestes coses?

Pel que fa al tema del Barça, han dit que ells no obliguen a saber el català, però sí que demanen que els jugadors l'entenguin i s'integrin en la societat que els acull, la societat catalana. Doncs a mi em sembla que ho haurien de demanar amb més èmfasi, perquè, començant pel Cruyff (que porta aquí des del 1973 i encara no ha dit ni mitja paraula en català, això sí, ell l'entén, però se'l fa traduir per guanyar temps i poder-se pensar millor la resposta...) i acabant, ara mateix per l'Eto'o o el Ronaldinho, em sembla que es poden comptar amb els dits de mitja mà els jugadors estrangers del Barça que han fet l'"esforç" de parlar la llengua del país.

Em sembla especialment greu el tema del Barça, perquè tots aquests jugadors són estrelles i són personatges públics i el que fan ells és imitat per molta gent. Si ells entenguessin o intentessin entendre una mica més el país on viuen, i s'hi integressin, molta més gent també ho faria, i aleshores... en fi, aleshores tot seria un poc diferent, però això, és somiar truites...

21 de setembre 2006

No entec gaire res...

Últimament estic patint un cert desconcert polític. M’explico.

L’altre dia vaig llegir la notícia que l'Ibarra no es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques d'Extremadura i que deixarà la política activa. Bona notícia. Sobretot perquè aquest baró del PSOE, més proper a una dreta rància del que ell mai reconeixerà, mai no ha deixat d’escopir merda sobre totes aquelles coses que li fessin un poc de flaire a català. Encara que fos fortor a català regionalista o espanyolista. Tant li era. Va dir que es quedaria al seient del darrera i que no parlaria, perquè parlant, la única cosa que s’aconsegueix és distreure al conductor. Aquest dia estava contenta, per la notícia.

Com cada dia, vaig passar per davant d’un d’aquells anuncis on es veu en Montilla capcot, amb cara de no haver trencat mai cap plat i amb un lema que diu "ara és l’hora dels catalans". També com cada dia, vaig pensar que el PSC està tendint molt perillosament a deixar de ser un partit polític català per passar a ser una mena de braç del PSOE. Quan poc falta per tenir un Ibarra aquí, que ens insulti directament en català, o catanyol, com el que parla en Montilla... Ara ja no estava tant contenta.

Un o dos dies més tard, sento la notícia que en Múgica, el defensor del poble espanyol, ha portat el nostre Estatut (després de fer tota la ruta: Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats, Senat i Referèndum) al Tribunal Constitucional perquè ha rebut queixes de més d’un centenar de persones (xDD, elevadíssim percentatge respecte tota la població espanyola que se suposa que ell ha de defensar). Diu que no és una actuació política, sinó tècnica. Diu que no és constitucional demanar que els catalans tinguin l’obligació d’entendre el català, perquè, clar, l’estatut no diu que tinguem l’obligació d’entendre el castellà, això ja no cal dir-ho, això ja ho diu la constitució; emperò tampoc veig que demanar que els catalans entenguem la llengua del país sigui anticonstitucional, perquè en cap cas l’estatut nega la presència del castellà, senzillament no l’esmenta. Em sembla que són ganes de tocar el voraviu, i ja fa massa temps que ens l’estan tocant.

Després, a més a més, resulta que en ZP (apoyaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya) va i diu que no ens hem d’ofendre per això. Si es fan servir les vies democràtiques ningú no es pot ofendre. I, si realment pensa això, per què no li ho va comentar a l'Ibarra quan el senyor aquell anava dient tot de mentides respecte l’estatut que va sortir del nostre Parlament? Com és que no li va dir a l'Ibarra que els catalans havíem seguit les vies democràtiques i que, per tant, ell (l'Ibarra, o el Bono, o el que sigui d’aquesta mena) no tenia perquè ofendre’s? Per què sempre se’ns recrimina a nosaltres quan intentem alçar un poc la veu en favor d’allò que creiem, democràticament, que ens pertoca? Potser és perquè els catalans (com el Montilla) també ens critiquem quan els catalans (els que no són com en Montilla) alcem un poc la veu.

Avui, al cotxe, sentia la ràdio i deien coses com que en Portabella i el grup d'ERC a l’ajuntament de Barcelona no estan d’acord en que el pregó de les festes de la Mercè d’enguany es faci en castellà i la Mayol deia que això és una actitud electoralista, perquè ERC mai no s’ha queixat de cap dels pregoners (potser és perquè aquesta és la primera vegada que es fa en castellà, però això la Mayol no ho contempla). Seguien dient coses sobre el merder aquest del defensor del poble espanyol i jo ho anava sentit tot, sense entendre gaire què ens està passant.

Però el que m’ha acabat de causar més desconcert i més desassossec intern ha estat el fet que de tots els polítics que he sentit a la ràdio aquest matí, amb l’únic que hi estic completament d’acord és amb en Piqué. Ha dit que la política del PP d’en Rajoy i en Zaplana de seguir demanant que s’investigui l'11-M no és bona i que s’haurien de dedicar a fer coses en lloc de dedicar-se a fer merder i no deixar treballar als investigadors del cas.

Doncs això, no acabo d’entendre res del que està passant...

19 de setembre 2006

Per què?

Aquest matí, mentre anava amb el cotxe cap a la feina, he sentit a RAC1 que els jutges no pensen afluixar en els judicis contra els pressumptes etarres que estan en procés judicial.

És a dir, que no els amnistiaran pel fet que s'ha obert el procés de Pau després de l'alto el foc d'ETA del passat mes de març. En principi trobo que és una bona mesura. Si els atemptats pels que es va detenir a aquestes persones es van dur a terme abans de l'alto el foc són coses que cal jutjar i, en cas necessari, condemnar.

I jo em pregunto: per què?

Per què no es va actuar de la mateixa manera quan es va acabar la dictadura?

Per què els assassins del règim campen tranquil·lament des de l'any 1975?

Per què es va donar el mateix tractament als presos polítics que als botxins que van matar tanta gent impunement?

Per què des de l'estat espanyol s'impulsen actuacions per jutjar a en Pinochet i no es fa res de res per jutjar els crims del règim franquista?

17 de setembre 2006

Salvador

Divendres passat vaig anar a veure "Salvador".

Tenia ganes que s'estrenés la pel·lícula i les coses van anar rodades i sortosament vaig poder anar a Sant Cugat al cine a veure-la.

En Salvador Puig i Antich va ser l'últim executat per garrot vil durant el règim franquista. Va ser un cap de turc. Els franquistes volien sang per pal·liar la ràbia que els va produir la mort d'en Carrero Blanco a mans d'ETA. Si no fós per l'assassinat aquest, pentura... tant és, si no fós pel si no fós.

Pel que fa a la pel·lícula, a mi em va agrdar força. Em va sorpendre el fet que expliquen poc el significat del que ell feia, però segons el director (en Manuel Huerga) no pretenia ser una peli documental sinó una que mostrés la vida d'aquell moment... potser seria millor una situació política més clara de cara a poder entendre millor el perquè de tot plegat. D'altra banda ha rebut força crítiques dels companys del MIL perquè diuen que es pinta al Salvador com un noi amb males companyies que acaba dedicant-se a atracar bancs... (En resposta a la pel·lícula "Salvador" / Paremos la película "Salvador").

No ho sé jo potser hi hauria posat un poc més de context històric, perquè si no saps què passava a l'estat en aquella època, o què passava al món no sabràs gaire què hi pinta en Pinochet parlant o qui representa que era aquell que va volar amb el cotxe per sobre d'un edifici...

Em va impressionar va ser el fet de saber que la germana petita, la Merçona, va anar a jugar un partit de bàsquet mentre estaven matant al seu germà... les altres tres germanes (la Imma, la Montse i la Carme) sí que van estar amb ell fins que les van fer fora de la presó, però la petita va quedar-ne lluny, sola i separada de la família. No ho sabia això, sempre havia pensat que les quatre germanes havient anat juntes a la presó. Clar que la Merçona era petita, aleshores, però a mi em va sorpendre veure que havia anat a jugar el partit...

Una altra cosa que em va impressionar va ser la recreació tant (massa?) realista de la mort al garrot vil. La tranquil·litat del botxí. La paciència del metge esperant que acabés de morir.

Mentre mirava la pel·lícula vaig pensar que la seva va ser una mort injusta... però totes les morts en són d'injustes, no?

13 de setembre 2006

Colpidor

"No siguis tan humil, no ets tan gran"

Volia dir moltes coses al voltant d'aquesta frase, però em sembla que no cal.

12 de setembre 2006

Nura: novè dia. Això s'acaba

Diumenge 27 d'agost de 2006

Avui és l'últim dia que estic aquí (aquesta vegada, perquè segur que tornaré :P).

Al matí ens llevem i no sabem gaire què fer. Em sembla que les dues estem una miqueeeeeta moixes.

Al final ens decidim i anem a Cales Coves. El camí per arribar-hi és de carros i els que van davant nostres o són molt prudents o estan cagats de por perquè no li passi res al cotxe i van a 10 per hora... és crispant...

Al final arribem a la platja i comencem a pujar per les roques cap a les coves. Enterm en un parell de coves. Antigament les coves eren els llocs on es sepultava als morts. Més endavant la gent hi vivia. Després hi van anar els okupes. Al final el Consell Insular de Menorca ha decidit tapiar les coves perquè eren un niu de merda... és trist, perquè les que encara resten obertes són prou maques, però brutes, això sí. Hi ha brutícia per tot arreu, obviaré dir el que s'hi pot trobar per allà...

Arribem a dalt de tot i ens quedem mirant avall, al mar i les coves, assegudes en una enorme roca. Parlem de tot, de la vida, de les coses que ens ha tocat viure. Mai no s'és prou gran per viure una situació crítica del pare o de la mare. Mai no s'està prou preparat; per segons quines coses no hi ha res que et prepari, senzillament ho vius i després ho recordes.

Després de xerrar força estona tornem a buscar el cotxe i anem a dinar a Macaret. Avui també hi ha la Núria. Em sento trista, hi estic molt a gust a Can Sales. Després de dinar, a l'hora de les postres, la Núria ens obsequia a la Sara i a mi amb dues Vaquis (no sé com es deu escriure això). Uala!!!! Quina gràcia!!! Són vaques de Menorca de la menorquina, què més puc demanar!!!

Quan arriba el moment de marxar... aixx... no sé què dir. Dono les gràcies a en Toni i na Xisca per haver-me rebut amb els braços oberts i haver-me tractat... millor impossible. El Toni diu que ells no han fet res, que s'han limitat a seguir com sempre, diu que si jo no hi hagués estat ells haurien fet el mateix. Això és el millor que et poden dir, m'han tractat com si fos un més i sense compliments i sense complicacions... ha estat perfecte, de debò.

Abans de marxar la Xisca em dóna la recepta de la tortada d'ametlles. La faré.

Marxem. Anem a conèixer en Calaf, el gos de la Sara. Està en una tanca. És un gos enoooorme i preciós. Passegem una estona amb ell. Em sembla que ell voldria que ens hi quedéssim més estona, però no pot ser.

Anem cap a casa a descarregar les fotos a l'ordinador de la Sara. Només n'hem fet unes 500 i estem una estoneta esperant que baixin totes. Després estem una estoneta més mirant-les. Ens truca la Núria a veure si hi anem a sopar, farem pizzes.

Anem a casa la Núria i tornem a mirar les fotos, perquè ella també les volia veure. Després ens fiquem les tes a la cuina i fem cadascú la seva pizza. Hi posem de tot: sofregit de tomàquet, blat de moro, palets de cranc, gambes, tonyina, olives, ceba, pebrot verd... i mozzarela. Les fiquem al forn i al cap d'una estona surten les tes pizzes amb més bona pinta d'aquesta banda de mar!

Després de sopar, sense gaire ganes, em despedeixo de la Nüria i anem cap a casa. Demà ens hem de llevar prest, el meu avió surt a les 8 del matí i la Sara després ha d'anar a treballar. Jo no marxaria, però ho he de fer...

Nura: vuitè dia


Dissabte 26 d'agost de 2006

Avui pinta que serà un dia un poc més relaxat.

La Sara treballa al matí i jo aprofito per mirar si m'hi cap tot a la maleta (i la bossa!!!). Si no m'hi cap tot, em caldrà comprar una altra maleta o sigui que més val que miri avui si ho puc ficar tot en el poc espai que tinc.

A mig matí vaig a la farmàcia a fer una visita. Després passejo un poc per Ló. Un dia vaig veure unes kickers verdes molt maques a una botiga de sabates per fiets i fietes (:P), però crec que el meu número potser també el tindran... tinc un peu escàs, jo, per dir-ho d'alguna manera. Al final, però no aconsegueixo trobar la botiga novament, cosa que, en el fons, representa que és una bona notícia perquè ja me he comprat dos parells de sabates i tampoc cal passar-se, no?

Quan la Sara plega baixa a buscar-me i anem a dinar a Macaret i després fem un poc de sobretaula amb els sudokus, que enganxen força.

El cel comença a ennegrir-se i decidim marxar cap a Ló. Com que es posa a ploure ens quedem mirant un DVD que és una versió de "Braveheart" (nu c si s'escriu així), però feta per uns mallorquins i s'anomena "Vaig Fort". És prou divertida, però força llarga.

Cap a les set deixa de ploure i anem cap a la cova d'en Xoroi. Quan hi arribo em quedo petrificada. Jo creia que era una cova, i resulta que sí que l'és la cova, però l'han reconvertida en un bar de copes. És maco, hi ha unes terrasses que queden just al penya-segat i es veu la mar com pica, i el sol que es va ponent i Mallorca i gavines i altres ocells, però jo no m'acabo de creure el que estic veient. Ens hi quedem força estona. Mirar la fauna humana és una cosa molt interessant, jo m'hi podria estar hores. Hi ha gent de tot i per tot i fent de tot...


Sortint de la cova anem cap a Ses Salines a sopar a Ca Na Marga, avui hem reservat taula. Una altra vegada, en arribar-hi ja se sent l'olor de carn (bona) a la brasa. Seiem i mirem la carta. Tot fa pinta d'estar boníssim, sobretot mirant els plats que porten cap a les altres taules. Al final ens decidim per un filet de bou cadascuna, amb dues salses, una de formatge de Mó (aixxx, sóc un ratolí, no hi puc fer més) i l'altra, una mica més típica, la salsa de pebre verd. Quan ens porten els talls de carn em quedo bocabadada, no només és l'aspecte de carn bona de debò, sinó que a més a més està ben cuita, al punt, feta i torradeta per fora i roja per dins. Les patates fregides que acompanyen la carn són d'aquelles que te'n menjaries una grossa de racions, cruixents i ben fregides, amb uns allets per sobre... espectacular, fa cosa de tocar-ho de tan maco que ho fan. Entre la carn, les sales i les patates quedem les dues plenes, però decidim fer postres, perquè les que hem vist passar amunt i avall deien "menja'm". Jo he demanat un tiramisú, que crec que és el millor del món i la Sara ha demanat també unes postres boníssimes, però ja no sóc capaç de recordar què eren.

Amb la panxa rodona com una nou sortim de Ca Na Marga i anem a dormir i a pair ;)

11 de setembre 2006

Nura: setè dia

Divendres 25 d'agost de 2006

Avui la Sara treballa. Ja se li han acabat les vacances :'(

Em desperta a quarts de nou per dir-me que se'n va a treballar. Jo em llevo i em prenc el meu cafè preceptiu. Quan ja estic raonablement desperta i amb prou coneixement per vestir-me, marxo de casa, prenent una clau per poder tornar i recordant-me de tancar la porta :P.

Agafo el bus per anar fins a Ciutadella i faig tot el trajecte dreta al bus, no hi ha cap seient buit. Arribo a Ciutadella i passejo tot el dia per la ciutat vella de Ciutadella, el port, els carrers estrets i torts, els fanals enganxats a les cases.

M'he comprat una guia de Menorca molt maca i la començo a llegir. A les primeres pàgines parlen de les vaques menorquines, ja sabia jo que les vaques són importants :)

L'altre dia que vam venir a sopar a Ciutadella em vaig comprar unes sabates, però en vaig veure unes altres que també em van agradar molt. Al final, després de passar unes cinc-centes vegades per davant de la botiga de les sabates, decideixo entrar-hi i comprar-me-les. Són liles i sembla que duen un rètol on hi diu: "Raquel, compra'ns!", com aquell de "Menja'm" de l'Alicia al país de les meravelles... la temptació d'unes sabates noves és massa gran per a mi, i la millor manera de fer passar una temptació és caure-hi.

Decideixo anar a agafar el bus i acabar el dia a Mó, quan arribo a l'estació del bus encara falta un poc per la sortida i sec en una terrassa a fer un cafè. A l'hora de pagar, la cambrera triga tant a portar-me el canvi que perdo el bus. Ara hauré d'estar una hora més a Ciutadella, i després ja serà massa tard per anar a Mó, o sigui que em quedo un horeta asseguda en un banc a prop de l'ajuntament, prenent l'ombra i llegint la meva flamant guia de Menorca.

Quan arribo a Aló penso que aniré a veure la Sara a la seva feina. Em quedo mirant el mapa del poble que hi ha just al costat de la parada del bus i em trobo a la tia de la Sara, que m'explica com arribar a la feina de la Sara. Era on jo pensava, però me n'alegro que m'ho hagi explicat.

A la farmàcia em peso, xDDD, quan arribi a Barcelona m'he de posar a fer regim seriosament, i penso que faré exercici, encara que sé que em costarà força, però ho faré.

Torno cap a casa i em dutxo i espero que arribi la Sara perquè avui anem a sopar As Molí des Racó amb la família de la Sara i uns amics seus de València, però que viuen a Madrit, en Paco, la Neus, en Diego i l'Aitana. M'agrada molt aquest sopar. Som 9 persones, 7 catalanoparlant, però de tres dialectes diferents. Jo parlo català de Barcelona, ja sabeu què vull dir, les as obertes i dient ka maku tota l'estona. Els de can Sales parlen menorquí, però jo sempre els entenc. En Paco i la Neus parlen valencià, però no gaire apitxat. Em fa especialment gràcia un comentari que fa la Neus sobre la seva filla petita, a la que anomena "xiqueta". Si ho hagués dit la Xisca, hauria dit "fieta" i si ho hagués dit jo, "nena". M'agrada la meva llengua, m'agrada molt. A més a més, resulta que és l'aniversari de la Neus i li porten les postres amb una espelma perquè la bufi.

Després de sopar, la Sara, la Núria i jo anem a passejar un poc per Es Mercadal. Aquí també hi ha coses molt curioses, com una porta que té el pany per obrir-la a l'alçada del turmell, si vas gaire gat segur que no el trobes el curiós pany, però ara ja no em sorprenen les peculiaritats del menorquins :)

Tornem cap a casa, la Sara demà al matí treballa i s'ha de llevar prest.

06 de setembre 2006

Nura: sisè dia


Dijous 24 d'agost de 2006

Ens llevem al matí i no sabem gaire què fer. Fa dos dies que la Núria ha marxat i el temps que ella ha estat aquí hem anat tant de bòlit que ara ens fa la sensació que no fem res, però tan sol és una sensació. Mirem les guies que la Sara va anar a buscar (abans que nosaltres arribéssim) a l'oficina de turisme d'Aló. Ens decidim per anar a veure el Fort Malborough (s'ha de llegir 'Malbrou' –amb accent anglès– i no pas 'Malboro' –com el tabac).

Agafem el cotxe i anem cap a Mó, ja que el Fort està per allà. Deixem el cotxe en un pàrquing que hi ha per als que van al Fort. Caminem una mica i passem per una urbaintzació que es veu que és coenguda perquè sempre hi ha gallines deixades anar, per allà. I galls. I també veiem pollets o polletes (no ens vam pas dedicar a sexar-los :P).

Arribem al fort i el noi de la porta ens explica que amb l'entrada perimer hi ha una zona on hi ha un audiovisual que explica la història del Fort i després es fa la visita, seguint el recorregut preestablert. Ens pregunta si el volem en castellà i li diem que no, xDD, en català. Ens diu que ens hem d'esperar uns minuts per sentir-lo en català. Ens esperem. Mentre ens esperem em vaig fixant amb una família de catalans d'aquests que fa vergonya. Un nen cridaner, uns pares cridaners, també, i un altre noi, que podria ser un cosí, per exemple, que no desentona gaire. Tinc, una altra vegada, vergonya aliena... Al final, entrem i ens posen el vídeo en català. La família de brètols no deixa de fer renou i em molesten, no em deixen sentir bé l'explicació. Sort que decideixen que ja no necessiten més informació i comencen la visita abans que acabi l'audiovisual. Quan acaba, la Sara i jo comencem a caminar cap a dins del Fort. Anem relativament lentes per no trobar-nos amb la família pesada, però ells van més lents, perquè es dediquen a fer tonteries, com entrar a les zones tancades i seure als decorats... molt lamentable. Fem tota la volta al Fort i des de la part exterior es pot veure la Mola. Trobem un paper al terra i recordo que és un paper que el pare de la família impresentable havia dut a la mà des del principi, i el més lleig és que allà al costat hi ha una paperera, que és on deixem el ditxós paper...

Després de la visita al Fort, anem a dinar a Macaret. Na Xisca ha fet una tortada d'ametlles per un sopar que tenen aquesta nit, ha pensat que m'agradaria provar-la i n'ha fet una de petitona per mi. En tallem un tros per cadascuna. Mmmmmm que bona!!!!! Fem sobretaula i sudokus.

Havent dinat (i paït) anem primer a la Naveta dels Tudons i després a Líthica, una pedrera de marès tancada reciclada a pedrera per visitar i per a esdeveniment, com concerts o altres. Estan cap a la zona de Ciutadella, o sigui que avui haurem recorregut l'illa d'est a oest!!!

La Naveta dels Tudons està molt ben conservada. Les navetes són els llocs on s'enterrava als morts i es diuen així perquè tenen forma de nau invertida. Hi ha una nena petita (molt petita) que entra dins la naveta al coll del seu pare. Em sembla que es diu Mireia.

Líthica, la pedrera és molt maca. Hi ha uns jardins a dins en els que t'hi pots perdre. Hi ha figueres, que fan molt bona olor, però cap figa menjable... Arribem a la zona destinada ara a escenari dels concerts i ens trobem amb un nen petit (un fiet) que està fent un recital. Sa mare l'escolta des de davant mateix de l'escenari i el seu germà i el seu pare n'estan una mica més lluny. Nosaltres també l'escoltem. Canta el 'Sol solet'. Quan acaba l'aplaudim. Es queda estorat i meravellat. Se'l veu content. Saluda, des de l'escenari estant, com un cantant professional.

Tornem a casa a canviar-nos. Avui anem a sopar a Ses Salines, a un restaurant que es diu Ca Na Marga. Quan hi arribes ja fa olor de carn a la brasa... mmm se m'obre la gana. Hi entrem, però ens diuen que no tenen cap taula, que havíem d'haver reservat... :'(

Decidim anar a Fornells a sopar. Anem a un restaurant que té davants de pecar i darreres de penedir, a excepció d'un cambrer argentí guapo perquè sí. La Sara es queda una estoneta mirant-li el cul :P i jo no li puc veure, perquè el tinc a l'esquena... Ens foten una clavada de collons, el menjar no s'ho val i el servei tampoc. Ens sentim estafades, però al menys l'argentí ens ha alegrat un poc la vista i les oïdes :)

Tornem a casa i a dormir.

05 de setembre 2006

Avui en són 3 d'anys

La meva nena avui fa tres anys. Aixxx...

Petons Rut, la mare t'estima :)

Jo també vull un estat propi

Bé, doncs. Heus aquí la meva adhesió a la campanya impulsada per en Xavier Mir. Podeu llegir la notícia a diferents medis, però jo us enllaço la notícia del Racó Català... perquè sí, perquè vull.

Bon dia a tothom.

03 de setembre 2006

Nura: cinquè dia. Hem caminat damunt la Lluna


Dimecres 23 d'agost de 2006

Aquest matí anem a la platja. Cap de les dues som d'aquelles que es queden estirades a la sorra de la platja a veure com passen les hores i a cremar-se amb el sol. Ambdues preferim l'ombra, llençar-nos a l'aigua, nedar un poc i tornar a l'ombra, però avui hem decidit que toca platja. Anar a Menorca i no anar a la platja deu ser un crim. Així doncs, anem a la platja. Tot i que és el mes d'agost i està ple de turistes que omplen l'arena, decidim anar a la platja.

Anem a cala Mitjana, que està al costat de cala Mitjaneta. Cala Mitjana està molt plena, o sigui que decidim caminar fins a cala Mitjaneta. Mirem a veure si trobem un lloc per estirar les nostres tovalloles. Al final trobem un lloc perfecte a una roca sota un pi. Estirem les tovalloles i ens asseiem a mirar la gent. És un esport de risc això de mirar la gent... pot ser-ho, si més no. Ja sé que hi ha d'haver gent per a tot, que si tots fóssim iguals seria un avorriment, però hi ha cada cosa pel món que... com deia la Mafalda, a la platja t'adones que el gènera humà cada vegada té menys de gènere i menys d'humà.

Després anem a dinar a cala Galdana, a un restaurant que es diu el Tobogan. És maco perquè com que avui són festes a Ferreries tota l'estona posen música de jaleo i els cambrers van fent rondes de pomades (per a ells, no per als clients). Fan gràcia. M'ha agradat molt veure'ls tant contents.

Després anem al cap de Favàritx. Mentre anem per la carretera ja vaig veient que el color de les pedres és diferent. És més de pissarra, de fet és pissarra. Ens hi acostem més i la Sara em diu que la gent comenta que sembla que sigui com el terra de la lluna (encara que la frase no sigui la més encertada).

La veritat és que em quedo absolutament impressionada amb el cap i el far de Favàritx. Me l'imagino en un dia ventós i em fa ganes de veure-ho. De moment em quedo amb la imatge d'un dia diàfan d'agost amb una brisa suau i marina. Ens quedem allà xerrant un parell d'hores. Em sembla que ens hi podríem haver quedat mil hores més.

Fem una foto d'anunci a les meves sabates: les sabates Benestar et duran fins a la Lluna!


Anem cap a Aló perquè els dimecres hi ha el Mercat de Nit. Allà m'hi compro la meva vaca de Menorca :P

Finalment ens n'anem cap a casa la Núria a sopar. En teoria ha de ser un sopar suau, però hi ha de tot: formatge, sobrassada, carnixua, figues i cervesa. Tot molt bo i la companyia fabulosa.

Nura: quart dia

Dimarts 22 d'agost de 2006

Avui la Núria marxa. Ella torna cap a Barcelona i després cap a Girona. L'acompanyem a l'aeroport. La deixem a l'aeroport i hi entra. La Sara i jo tornem al cotxe. Estem moixes. Sap greu que la Núria hagi de marxar.

Anem a casa. La Sara està millor, però necessita descansar. I jo també. Fem una rentadora. Ens quedem tirades a la cova de la Sara. Estenem la roba neta. Anem a comprar dinar i el portem cap a Macaret a dinar a la fresca.

Avui fa bon dia i després de dinar anem cap al cap de Cavalleria. A veure la platja i la farola (:P). Quan hi arribem ens trobem que hi ha un ecomuseu. Hi fem una petita visita. Hi ha una família de nòrdics que també fan la visita. Són quatre. van ben vestits, amb roba còmoda, però roba. Duen sandàlies (sense mitjons). Miren, observen, escolten el audiovisuals amb atenció, comenten entre ells amb veu baixa tot allò que (em sembla) els sorprèn. M'agraden. Amb ells per allà vaig mirant els plafons i escolto i miro els audiovisuals (els que funcionen). Espero que ells hagin acabat i els connecto en català. Una mica més tard entra una família d'espanyols. Són tres. Tots tres tenen una mica de sobrepès, van amb els banyadors i les xancletes. Mengen xiclet. Fan una repassada ràpida a les coses que es poden veure a l'ecomuseu. Es criden de punta a punta de la sala per dir-se que ja en tenen prou i a veure si marxen cap fora. Agraeixo que marxin. No puc evitar fer-me'n una fotografia mental. De les dues famílies. Les dues maneres de fer. Mai no m'han agradat els guiris que van vestits de platja a totes les hores del dia i per anar a qualsevol lloc... no ho sé, potser sóc jo, però crec que hi ha ocasions i ocasions i que per anar a segons quines bandes és millor vestir-se i no anar amb el banyador. En fi. Després penso en la imatge que es deu haver endut la família de nòrdics sobre la família d'espanyols. La Sara i jo decidim marxar de l'ecomuseu i anar cap al far.

Per tot arreu hi ha com muntanyetes de pedres i pedretes i còdols. Al principi fa certa gràcia, però després comença a fer certa ràbia i al final només tens ganes de destrossar totes les muntanyetes. N'hem destrossat alguna, però totes ens ha estat impossible.

Arribant al far, cap a l'esquerra hi ha un penya-segat i com una entrada a una cova. Entrem a la cova. La Sara m'agafa la mà i em diu que vagi fent fotos amb el flaix posat per tal de poder-nos-hi veure a l'interior de la cova. Caminem una mica, ens hem d'acotar per no xocar amb el cap al sostre de la cova. Al final es veu una llum. Anem cap a la llum. Hòstia! És preciós!! La llum ve d'un forat al penya-segat. Es veu el mar, blau i infinit. Si goses i treus un poc el cap pots veure com trenquen les ones al peu del penya-segat. Impressiona. Sobretot per la manera com hi has d'arribar. I perquè al final del túnel es veu la llum i hi has d'anar.

Ens hi estem una estoneta mirant, després sortim i anem cap al far. Ens dediquem a destrossar les primeres muntanyetes de pedres tot llençant-les al mar des de dalt del penya-segat davant del far. En llences una, des de dins del penya-segat, allunyat de la vora, vas caminant tranquil·lament fins a la vora i pots veure com la pedra encara cau, i cau molt a prop, sembla que l'hagis de llençar lluny, cap a mar interior, però no, cau als peus del penya-segat. Ens asseiem uns minuts i contemplem el mar, i el món, que s'extén plàcidament als nostres peus. Ens adonem que el món és rodó... n'és molt de rodó, és un cercle perfecte. I nosaltres en som el centre.

Anem a caminar una mica. Hi ha massa gent. Criden. Fan ràbia. Són gent que van pel món sense adonar-se'n que la seva presència no és la única i que segons el que fan pot ser que molestin als que els envolten. En la nostra caminada anem destrossant alguna altra muntanyeta de pedres. Quan tornem els pixapins cridaners encara hi són. Si no són els mateixos s'assemblen molt. Em fan sentir malament. És molt trist. Jo també sóc pixapina, però espero no crear aquesta mena d'espectacles quan em desplaço fora de la meva ciutat...

Anem cap a la platja de Cavalleria. És de sorra vermella. Anem caminant per la vora de l'aigua i se'm mullen els pantalons. Hi ha una concentració de meduses tant gran que ni la Sara ni jo ens hi volem quedar. Arribem fins al final de la platja, però la quantitat de meduses no disminueix. Cap de les dues es banyarà en un mar infestat de meduses. Ara, però, les dues tenim ganes de fer un bany. Anem cap al sud? Anem-hi.

Anem a Son Bou. És una platja gran i plena de turistes, però si tens prou paciència i ganes de caminar i vas fins ala punta on no hi ha l'hotel, no hi ha tanta gent. I més si tenim en compte que nosaltres hem arribat a la platja a les set. Ens banyem al mar. És el segon dia de platja. Ens estirem una estona i esperem que comenci a pondre's el sol. Molt maku!!


Tornem cap a casa. Ens dutxem i anem a sopar a Ciutadella. De camí, per la carretera, me n'adono que no hi ha llums. No hi ha llums a la carretera i no n'hi ha de poblacions, pots veure trams foscos, sense cap tips de llum. Ni tan sols la lluna. Aquesta nit hi ha lluna nova o quasi nova. Tot fosc. Em quedo impressionada. Recordo que quan vaig estar al japó em va impressionar el contrari...

Tenim gana i primer anem a sopar. Després fem un volt pel casc antic de Ciutadella. M'agrada molt. Hi ha moltes botigues obertes i em compro unes sabates... són les 12 de la nit! Anem al port de Ciutadella. Em sembla que per allà és on es fan les corregudes aquelles tan famoses de Sant Joan.

Les dues estem cansades. Tornem a Ló per la carretera fosca.

02 de setembre 2006

Nura: tercer dia


Dilluns 21 d'agost de 2006

Ens despertem al matí, no tant cansades com ahir, però la Sara té el coll agafat i avui sembla que està una mica pitjor.

Avui volem anar a Cavalleria (a la platja i al far... o farola :P). Ens truca en Toni i ens diu que fa un poc de vent del nord i que no és bona idea anar cap a Cavalleria, per tant fem un canvi de plans i anem cap al sud, a Son Bou i després a la Torre d'en Gaumés.

La Torre d'en Gaumés és un poblat talaiòtic bastant sencer. Encara hi ha tota una zona en excavació. Es veuen força bé les cases i el que a mi m'agrada, que és el sistema de recollida d'aigua. Des d'allà hi ha una vista maca d'Aló i del Toro.

Després anem a Subaida. A veure vaques i comprar fogasses i sobrassades. Ens deixen fer un tast dels formatges i embotits que comprarem i són realment bons. Després mirem una mica l'era i hi ha un forn que a la Núria li agrada molt. Jo prefereixo mirar les vaques.

Anem a dinar a Na Macaret. La Xisca està preocupada perquè diu que el dinar és un poc escàs, però no és pas cert. Tot molt bo. Havent dinat la Sara s'estira una estona... cada vegada està pitjor, pobreta nina meva. La Núria i jo ens quedem fent sobretaula amb la Xica i en Toni i ens expliquen històries de quan eren petits, de com es vivia a l'illa, de les seves experiències. El Toni comenta que li han regalat un llibre en blanc perquè escrigui totes aquestes històries, però ell no ho ha fet, encara. Penso que estaria molt bé que les escrivís o, si més no, que les anés explicant a algú que després les transcrigui. Si és cert que no hem de perdre la memòria històrica no és menys cert que les petites històries de la gent, les que mai no sortiran en un llibre d'Història (en majúscules) moltes vegades il·lustren molt més nítidament la realitat quotidiana del poble i de les seves vivències... en fi, des d'aquí faig una crida a en Toni (i a tots els Tonis que hi ha repartits arreu del país) perquè no deixi perdre aquestes històries.

Quan la Sara es lleva, una mica més recuperada, tot i que no gaire, tornem a pujar al cotxe i ens duu cap al Barranc d'Algendar. És un lloc preciós. Anem caminant per un camí fins que la Sara ens fa baixar per unes escales (com les que hi ha a les piscines) cap a un lloc que diu "Es pas d'en Revull i la penya fosca". Hi ha un caminet amb herbois i arbres i pedres. També trobem una casa en runes. És la casa dels nans, els de la Blancaneus. Ho sé cert, perquè dins de la casa hi ha unes escales que duen cap a una porta que a mi m'arriba sota pit. No hi ha pis superior, però, tan sols es pot pujar l'escala i quedar-te a l'entrada de la porta, de la petita porta. Amb la Núria arribem a la conclusió que prop d'allà hi ha d'haver una mina d'or i diamants, ja que si els nans hi vivien i anaven a treballar a la mina... potser encara hi deu quedar alguna cosa ;-)

Tornem enrere fins al camí una altra vegada. Quan pugem l'escala de piscina fem fotos dels nostres tres formosos culs, però aquestes, de moment, queden censurades :P

Seguim el camí i anem passant per diferents trams, cadascun amb mil coses per mirar. Una sargantana, una flor, escarabats, figueres, moreres... la sara ens diu que aquest camí arriba fins a vora Ciutadella, però nosaltres no hi arribarem. Comença a fer-se tard i hem quedat amb la Núria per anar a sopar As Molí des Racó (Català).

Anem a casa, abans d'anar a sopar. La Sara té febre, però no defalleix. Em fa passar pena, però no li ho vull dir, ella ja ho deu passar prou malament. Diuen la seva mare i la seva tia que quan s'emociona sempre li agafa el coll...

Anem a buscar a la Núria i tot seguit, totes quatre anem cap al Molí, a Es Mercadal. Ens diuen que s'hi ha de tenir gana, perquè fan unes racions molt consistents. Decidim demanar unes cebes farcides de carn i un pop a la gallega per picar les quatre i després un segon cadascuna. Jo demano uns calamars farcits de gambes i rap que hi canten els àngels (amb samarreta!!!). Quan arriba el moment de demanar les postres, la Sara té molt clar que vol braç de gitano de Can Sucre. Penso que deu ser molt bo, si ho demana amb aquest entusiasme i li demano si me'l deixa provar... xDDDDD em sembla que és una de les coses més dolces que he provat mai, de fet, la meva primera reacció després del tast és dir: "Hòstia! És hiper dolç!!!!"

Després de sopar la Núria (menorquina) va cap a dins a demanar el compte i nosaltres tres ens mirem una foto de la Sara amb en Xoroi.

Finalment tornem cap a casa, a dormir. He de reconèixer que durant el sopar he tingut fred. He tingut fred a l'agost a Menorca.

Au, idò, bona nit, i fins demà!

30 d’agost 2006

Nura: segon dia. Cal que neixin flors a cada instant

Diumenge 20 d'agost de 2006

Em desperto. Trona. Són quarts de nou. Tinc son. Aconsegueixo tornar a dormir.

Ens despertem. Esmorzem xocolata amb coca bamba, però no hi ha cafè!

Anem cap a Mó i seiem a una terrassa del port a fer un cafè, a veure si em desperto del tot :P

Després anem cap a la Mola, una antiga fortalesa militar. Ens fan una visita guiada... jo la segueixo a mitges, sempre em quedo la última, vull fer fotografies de tot el que veig... Intento fer una fotografia d'uns canons, però o bé hi surt la bandera d'espanya o bé hi surt l'escut de la corona espanyola... en fi... El guia va explicant les coses, primer en castellà i després en anglès, en català no ho fan, almenys no ho fan a l'hora que hi hem anat nosaltres. Ens ho ensenya tot. Diu coses prou interessants, les poques que li escolto. Al final penso que sort que no l'he escoltat tota l'estona, perquè uns dona li ha preguntat una cosa sobre una de les casernes militars, la "penita" em sembla. Ell li diu que la casa aquesta està un poc més amunt i que hi va estar en "Luís Companis"... de poc no tinc un cobriment. He marxat i he anat a mirar el sistema de recollida d'aigua que tenien els militars. Com que sóc del ram de l'aigua, jo :P. En fi, després arribem fins on hi ha el canó aquell de 18 metres, xDDD quina cosa més ENOOOORME. Fem un poc més de volta per allà i marxem. Comptat i debatut hem estat allà unes tres hores, que m'han passat volant!

Anem a dinar as Lloc de Menorca (a l'illa un lloc és el que al Principat en diem un mas). Uau, quantes bèsties. Primer hem dinat. La Núria s'ha menjat un gelat per postres, però un lloro gegant, que de fet és un guacamayo, n'hi ha demanat un tast, em sembla que li ha agradat força perquè se l'ha acabat i després encara es vol menjar a la Núria, però li ho impedim :)

Després del dinar entrem al parc. Primer hi ha ànecs i oques i cignes. Després cabres i cabretes i bocs. Més enllà hi ha ocells, tortugues, galls i gallines de tots tipus i colors, estruços i uns altres que s'assemblen molt als estruços, però que no ho són, cavalls nans i cavalls no nans, someres... en fi un bestiari impressionant. Les estrelles, emperò, van ser les meves estimades Vaca i Mu (en honor a la fabulosa pàgina vaca.mu :P):



Sort que ha aparegut un núvol negre que ens ha deixat caure unes quatre gotes (mal comptades), però ens ha servit per haver de refugiar-nos uns deu minuts a l'estable de la Vaca i la Mu... no sabeu com n'he gaudit d'aquests moments.

Tornem a Aló i descansem una estona. La Núria i jo anem a fer un tombet pel poble, que té coses molt curioses, com per exemple dues portes seguides amb el mateix número (O_o) o unes portes baixetes, per quan els nans van de visita a Ló (:D).

Quan tornem agafem el cotxe i anem a fer una visita a Binibècquer o Binibeca. és un lloc espectacular, però molt angoixant per viure-hi o estar-hi. Hi ha una església que tan sols és la creu; hi ha una porta que no duu a enlloc; el balcó d'una casa quasi entra a la finestra de la casa veïna; per tot arreu hi ha rètols que demanen silenci, molt educadament.

Després anem cap a Es Castell, a sopar. Parem per comprar un parell de cinturons, un de la Mafalda, per a mi, i un del Groucho, per a la Sara.

Anem a sopar a un restaurant que es diu La Caprichosa. Demanem una amanida de tomàquet i formatge que està bona de debò, sobretot perquè hi han posat força formatge. Després cadascuna de nosaltres demana una cosa calenta i gratinada diferent. Finalment, a l'hora de les postres comencen els problemes. Jo demano un cafè i em porten un tallat. La Sara demana unes postres, no recordo quines, i al cap d¡un moment ve l'amo i diu que se li han acabat. Ella en demana unes altres, una crema catalana de La Menorquina. Quan li porten i la veu tota recoberta de nata comença a dir que no, no pot ser que m'hagin fet això. Va enretirant la nata i ens adonem que li falta un tros de crema!!! N'hi ha per flipar. La Sara torna la crema a la cambrera dient que no provi de cobrar-la, que això no es serveix així (es nota que ha estudiat cuina).

Bé, després tornem a casa, una mica indignades, però contestes d'estar juntes!!